El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 6 de febrer de 2009

Mai no és tard

Aquest matí, en un autobús he coincidit amb un senyor que conec des de fa anys, un investigador marí del CSIC, jubilat des de fa temps, que mai no ha perdut les ganes d'aprendre. És molt normal trobar-lo a la biblioteca del centre on ell havia treballat, i participa sovint en sessions de treball d'algunes institucions de les quals és membre. És d'una generació que havia fet servir la màquina d'escriure per redactar els seus treballs i per a la correspondència i que potser van pensar que això dels ordinadors era una cosa massa complicada per a ells. Aquest home, però, al final s'ha decidit. M'ha explicat que venia de classe, d'un curs d'informàtica; que avui l'ha acabat (les darreres classes han estat sobre l'Excel), i d'aquí a un parell de setmanes en començarà un d'un nivell més avançat.

Li he preguntat si no feia servir el correu electrònic i m'ha dit que sí, però que fins ara no tenia ni ordinador, perquè tenia a casa dos "secretaris": dos nets que viuen amb ell. Van acordar que l'avi pagaria la connexió a Internet i els nets, a canvi, s'ocuparien del seu correu electrònic. Ara, quan s'ha decidit a fer el curs d'informàtica, la família li ha regalat un ordinador per a ell sol. No necessitarà els secretaris, però suposo que la connexió a Internet seguirà pagant-la l'avi.

M'agrada veure que la gent gran s'anima a entrar en el món de les TIC (parlo de gent 'gran' com si em fos alguna cosa encara llunyana i de fet jo també podria considerar-me part d'aquest col·lectiu). El meu pare va ser també un d'aquests avis informàtics avançats. Tenia gairebé prop de 80 anys quan se li va espatllar la màquina d'escriure elèctrica i va dir que se'n volia comprar una altra. Això devia ser cap al 1990 o 1991. El vàrem convèncer perquè comprés un ordinador en comptes d'una màquina d'escriure. Per aprendre a fer-lo servir, va començar a escriure les seves memòries, que després va continuar; hi escrivia també les cartes i així li'n quedava una còpia.

Es va anar engrescant i en els seus passejos s'apropava de tant en tant a la secció d'informàtica del Corte Inglés, on va comprar programes diversos, com el clip art i altres per posar imatges i dibuixos. També va comprar-se un escàner (va ser el meu "escanejador" fins que jo no vaig tenir el meu propi escàner). Per Nadal feia les felicitacions amb l'ordinador i enviava participacions de loteria a parents i amics; eren participacions que feia ell mateix amb l'ordinador, reproduint-hi el dècim de loteria (escanejat) que repartia, la quantitat que regalava i la seva signatura, també escanejada. A la botiga on anava a comprar el tòner i el paper d'imprimir un dia li van oferir "feina": li van demanar si volia anar-hi algunes hores per ensenyar a alguns clients a fer les coses que ell feia a l'ordinador.

Més endavant, quan va començar a sentir que els meus germans i jo parlàvem d'Internet, s'hi va interessar. Disposar d'aquest nou mitjà per ficar-se el món a casa quan la seva salut ja no li permetia viatjar ni fer grans desplaçaments, va ser una font de distracció que el tenia ocupat moltes hores al dia. El 1997 va publicar un article a la revista Web, en una secció que es deia "Diario del cibernauta", i em va emocionar llegir això: "Hace poco mi hija me regaló un módem. Es una de las mejores cosas que me han ocurrido en la vida." Ell tenia ja 84 anys i acabava aquell article dient: "a veces me da pena pensar que un día he de marchar para no volver. Quisiera, pero no sé a quién, pedir una prórroga de otros tantos años. La ciència adelanta tan rápidamente que quizás pronto podremos comunicar con nuestro doble en otra galaxia."

Va trigar vuit anys a marxar per no tornar: va morir l'agost de 2005. Poques setmanes abans encara passava estones a l'ordinador per respondre el correu electrònic que rebia de llocs molt diversos del món: València, Chile, Itàlia, Austràlia, Mèxic... I estant ja a l'hospital, pocs dies abans d'emprendre el seu darrer viatge, em va demanar que escrivís a algunes de les seves amistats explicant-los que estava malalt i a l'hospital. Després vaig tornar a escriure'ls per comunicar-los que ja no rebrien cap més correu del seu amic de Barcelona.

2 comentaris:

Montse ha dit...

Mercè, molt bones.

No sé si et sona el nom de Roig Toqués. Així es deia un home magnífic, un “homenot” malgrat la seva modèstia, molt conegut a Vilanova i la Geltrú per haver engegat i fer funcionar un projecte sensacional anomenat “Museu de curiositats marineres”. Hi havia anat moltíssimes vegades, de nena i de gran, i m’encantava escoltar-lo explicar com havia anat compilant les peces que conservava en aquell espai tan minúscul però totalment màgic.

Doncs a aquest senyor, que va morir l’abril passat, li vaig sentir una conversa amb un altre vellet entranyable a l’andana esperant el tren cap a Barcelona fa uns anys. L’altre vellet li comentava que estava entusiasmat amb Internet, que hi podia parlar amb el fill que tenia a Austràlia. En Roig Toqués, tot somrient, li deia que ell encara no s’hi havia atrevit. No sé si va acabant atrevint-s’hi. Voldria pensar que sí, tractant-se d’algú amb tanta curiositat.

Recordo parar l’orella amb molta atenció i escoltar la conversa amb un somriure. A mi també m’encanta saber que hi ha gent gran imparable.

Lectora corrent ha dit...

Havia sentit parlar d'aquest museu de curiositats marineres, però no sabia qui hi havia al darrere. Gràcies, Montse, per fer esment d'aquest altre avi "imparable".