El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 29 de març de 2008

Cases de nines

Fa poc, tot passant per la Baixada de la Llibreteria, vaig veure una bonica casa de nines en l'aparador d'una botiga de joguines i no vaig poder estar-me de fer-li una foto:

La lectora corrent fotografiant una casa de nines

Una casa de nines és la joguina que no vaig tenir i més vaig desitjar en la meva infantesa. Aleshores era una joguina de nenes riques i ni tan sols se'm va acudir de demanar-ne una als Reis. Davant d'algunes botigues de joguines clàssiques i elegants d'aquella època (Casa Chiquito, Zaquero --em sembla que es deien així-- i una altra que hi havia al carrer Diputació, prop del teatre Calderón) em quedava embadalida mirant les cases de nines, amb les portes i finestres diminutes, els mobles tan ben reproduïts... tot un món màgic darrera aquella façana que s'obria completament.

No sé si aquest deler meu per les cases de nines deu tenir relació amb una visió freqüent de la meva infantesa, quan encara quedaven a Barcelona molts solars buits on hi havia hagut cases destruïdes per les bombes de la guerra. Les parets mitjanceres eren com un patchwork que sovint indicava com eren els pisos que hi havia hagut allà; s'hi podia veure on hi havia hagut una cuina, un bany, una sala o un dormitori. I m'imaginava com podia haver estat aquella casa abans de la seva destrucció. A manca de cases de nines, m'agradava dibuixar cases amb el seu interior. Enganxava dues pàgines d'una llibreta i en la pàgina davantera dibuixava finestres, portes i balcons. Després, amb les tisores hi feia uns talls per poder obrir-les. A la segona pàgina, hi dibuixava el que pensava que hi podia haver a cada habitació.

Molts anys més tard, el meu germà Joan i la seva dona (Tere) van construir una caseta de nines per a les meves filles. La van fer de fusta, de dues plantes i em sembla que els mobles també els havien fet ells. A les nenes els va fer molta il·lusió, però no sé si els devia fer tanta com a mi. Era la casa de nines que mai no vaig tenir de petita.

1 comentari:

Montse Vallmitjana ha dit...

Oh, a mi m'encanten les cases de nines!