El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 22 de març de 2008

Montserrat Abelló, Adrienne Rich i Norcroft

El 8 de març, en el Centre Cultural de les Corts, va tenir lloc un homenatge a la poeta i traductora Montserrat Abelló, que enguany celebra el seu 90è aniversari. L'homenatge va consistir en un recital de poemes seus o traduccions seves d'altres autores, que anaven intercalant-se amb escenes d'un vídeo en què ella mateixa parla de la seva vida i de la seva obra. Tot i la seva edat avançada, gaudeix d'una gran vitalitat i també ella mateixa va llegir alguns poemes seus.

Entre les poetes que ha traduït de l'anglès Montserrat Abelló hi ha Adrienne Rich, i aquesta poeta nord-americana és la meva baula entre la poeta catalana i Norcofrot, un indret a la riba del Llac Superior que, si no fos perquè en conservo fotografies i el que vaig escriure durant les dues setmanes que hi vaig passar el 1996, pensaria que és un somni o una il·lusió. I m'ho semblaria especialment perquè Norcroft, el Women's Writing Retreat que em va acollir durant l'estiu de 1996, ja no existeix, si més no amb la finalitat que va tenir durant els anys que va estar obert. La generositat de Joan Drury, una escriptora de Minnesota a qui mai no oblidaré, va fer possible que els anys que Norcroft va estat obert uns quants centenars de dones podessin gaudir d'unes setmanes per a escriure sense pensar en altres coses i sense haver de dedicar el seu temps a altres persones.

Norcroft, la casa principal. Aquí vivíem les quatre residents.

La meva cabana a Norcroft:
A Norcroft cadascuna de les quatre residents que s'hi podien allotjar simultàniament tenien una cabana individual per a escriure i les 24 hores del dia per a fer-ho. La meva cabana duia el nom d'Adrienne Rich i tenia la finestra orientada al llac i cada vegada que alçava la vista de l'ordinador era com si tingués al meu davant un quadre. No hi havia horaris per a res, excepte per al silenci. De les nou del matí a les 4 de la tarda, si ens creuàvem amb alguna altra resident o amb la housekeeper, havíem de guardar silenci. Hi havíem anat per poder concentrar-nos en l'escriptura i conversar podia distreure'ns dels nostres pensaments.

L'aïllament amb el món exterior era gairebé total. El telèfon connectava només amb la policia. No hi havia ràdio ni TV o connexió a Internet, i tampoc hi arribava premsa; correu, sí. El 1996 molt poca gent feia servir telèfon mòbil i si alguna resident n'hagués dut, hauria hagut de desconnectar-lo.

A cada cabana hi havia llibres de referència i obres de l'escriptora que donava nom a la cabana. Vaig obrir un recull de poemes d'Adrienne Rich i el primer en què em vaig fixar es deia "Letters in the family"; eren cartes en forma de poema i la primera era "Catalonia 1936", la carta d'una noia americana que ha anat voluntària a la guerra d'Espanya i escriu als pares, que no havien aprovat la seva decisió: "I'm the daughter / you didn't bless when she left..." (Sóc la filla a qui no vàreu beneir quan va marxar...)

Norcroft va tancar fa uns dos o tres anys. Joan Drury, la propietària de la finca, està delicada de salut i dirigir el projecte, encara que compti amb ajut, és una tasca molt feixuga per a ella. Però durant més de deu anys va fer possible que moltes dones, entre les quals la lectora corrent, tinguessin durant unes setmanes "l'habitació pròpia".

L'interior de la cabana Adrienne Rich.
El meu despatx durant dues setmanes l'estiu de 1996.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sona molt interessant, m'has fet venir ganes d'anar-hi. Quina enveja!

Clara

la Teresa ha dit...

Això d'aïllar-se del món exterior per a poder escriure sona bé i no tan bé. Vull dir que, poder concentrar-se depèn de cadascú o cadascuna i, de vegades, poder parlar i desconnectar una mica, deixar d'obsessionar-se, pot arribar a ser bastant productiu. De totes maneres, estar en un lloc idíl·lic, en contacte amb la natura, sempre ajuda.

M'agrada molt passejar-me pel teu blog. L'enhorabona!