El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Quan les democràcies esdevenen dictadures

Mònica Terribas i Umberto Eco (desembre 2010)
En buscar una entrada antiga d'aquest blog, he anat a parar a un escrit sobre Umberto Eco que vaig fer el 2010. Va ser amb motiu de l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li públicament, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, quan Eco va venir a presentar el seu darrer llibre, El cementiri de Praga. Va ser una llarga conversa i un dels temes tractats va ser la política. Copio aquí un paràgraf d'aquella entrada:
La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.
En rellegir-ho avui, he pensat en la situació política que es viu avui dia a Espanya. Està governada, amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, per un partit que va ser votat per menys d'un 50% de les persones que tenien dret a vot. I, en tenir majoria absoluta, fan i desfan el que volen. No és això una mena de dictadura?

També el 2010, el mateix Umberto Eco va publicar un article a L'Espresso sobre la situació política italiana d'aleshores, en plena era berlusconiana, amb unes reflexions que es poden aplicar a la política en general, no exclusivament a la italiana. Diu Eco:
[L]a major part de la gent [té] la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governi una majoria que s'equivoca.

Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.
Eco diu que la humanitat s'ha equivocat en moltes ocasions al llarg de la història. Per exemple, durant milers 'anys es va creure que el Sol girava al voltant de la Terra (i encara hi ha gent que ho creu). I avui dia els nord-americans s'equivoquen quan creuen que dos ous amb cansalada al matí i un bon bistec en l'àpat garanteixen la seva salut. I durant segles es va creure que les bruixes existien i que calia cremar-les; i els europeus també van creure que colonitzar l'Àfrica era una missió noble i sagrada. Afegeix que dictadors com Stalin i Mussolini van accedir al poder per mitjans democràtics. I és que les democràcies poden transformar les seves institucions a poc a poc --en dosis homeopàtiques, diu Eco-- de manera que és difícil dir que cada canvi, considerat de manera individual, prefiguri una dictadura, però al final les estructures d'estat són les que convenen a qui governa. Eco diu que el cop d'estat ha estat substituït pel que ell anomena struscio di Stato". 'Struscio' i el verb 'struciare' fan referència al desgast, l'erosió o la ferida que causa el frec sobtat o continuat.

El Govern espanyol està practicant aquest canvi de què parla Eco. Per exemple, en relació a l'autonomia catalana, suprimir-la hauria estat massa evident, especialment de cara a la comunitat internacional. Però aquest atac continuat a les lleis aprovades pel Parlament català o la imposició de lleis estatals sobre aspectes per als quals la Generalitat té competències és una tàctica per minvar l'autogovern i erosionar l'autonomia catalana, per anar-la suprimint a petites dosis. I seguint amb símils italians, el Govern de Rajoy actua de manera maquiavèl·lica, pensant només en el seu objectiu. Una prova n'és la suspensió 'cautelar' de la llei catalana que prohibia tallar la llum i el gas a l'hivern en casos de pobresa energètica. S'omplen la boca dient que Espanya està sortint de la crisi --qui n'està sortint?, la banca i aquells per als quals la crisi és renunciar a bens luxosos, no pas a bens necessaris?-- i que volen millorar les condicions socials, però no els importa que la gent no pugui tenir aigua calenta o hagin de passar fred si, amb la suspensió de la llei que ho impedia, poden minvar l'autonomia catalana.

Els mitjans de comunicació que depenen de l'estat contribueixen a la degradació de la democràcia. Però n'hi ha d'altres, de privats, que, com se sol dir, "són més papistes que el papa" i deixen curts els mitjans públics amb la seva visió esbiaixada del que està passant.

No sé com aniran les properes eleccions general al Congrés de Madrid. S'haurà adonat la població d'aquesta tàctica perversa que practica el Govern de Rajoy? Ara se centra principalment en Catalunya, però demà pot fer-ho en una altra autonomia. No se n'ha parlat tant, però a Canàries tampoc els han deixat fer una consulta; la que havia de decidir si es podria fer servir la tècnica de fractura hidràulica (fracking) en les prospeccions petrolíferes (cal recordar que també ha recorregut una llei catalana que incloïa la prohibició del fracking). Pel que fa al poder legislatiu, en tenir la majoria absoluta, poden fer tantes lleis com vulguin a mida seva, perquè sempre sortiran aprovades.

Tant de bo la població reaccioni i faci servir aquesta arma tan poderosa que té a les seves mans, que és el vot, per frenar la dictadurització de la democràcia espanyola.

7 comentaris:

Marta ha dit...

Mercè, un apunt excel·lent. Estic totalment d'acord!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Marta. Malauradament encara no s'ha inventat res millor que la democràcia, però és un sistema de govern que pot ser molt injust si la majoria se n'aprofita en benefici propi.

Júlia ha dit...

El gran problema és que no s'ha inventat una alternativa prou interessant i justa per a aquest tipus de democràcia però és cert que el sistema té encara moltes mancances i servituds, no sé com serà el futur però potser en algun moment aquestes democràcies d'ara seran vistes com una mena de pre-democràcies.

Abans es posava molt de pes en el tema educatiu però Alemanya era un país molt culte, com em va recordar fa anys un director d'escola molt intel·ligent. Mai no estem vacunats en contra de dictadures o involucions, encara menys en el nostre àmbit geogràfic, que també pesa.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, tens raó, potser s'acabarà inventant un sistema que sigui millor que les democràcies actuals. Les societats humanes evolucionen i també poden fer-ho els sistemes pels quals es regeixen.

I és cert que la cultura no és una vacuna o cura contra les dictadures o la involució democràtica. Però conèixer bé la història hauria d'ajudar-nos a evitar caure en els mateixos errors que han fet alguns pobles. Quan veig l'auge d'alguns moviments neonazis, no entenc que això pugui està passant en una Europa on encara son vius els records de les barbaritats que nazisme i feixisme hi van cometre.

Júlia ha dit...

El nazisme i el feixisme ja eren ideologies perverses per molt que temptessin fins i tot el jovent, encara em preocupa més que ideologies aparentment positives, de germanor universal i igualitàries acabin en gulags o en 'paseos'.

fra miquel ha dit...

Molt ben explicat Mercè.
Potser un pas endavant en la democràcia serien eleccions amb llistes obertes. Però això no interessa als partits tal com són ara. Caldrà que la "societat civil" ens organitzem i pressionem els partits per que canviïn les lleis electorals.
Aprofito per desitjar-te que passis bones festes i tinguis un bon any 2015

Mercè Piqueras ha dit...

Fra Miquel, jo també sóc partidària de les llistes obertes. Jo voldria votar persones, no partits.