El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 15 de juny de 2013

La carabassera invasora

Va començar a sortir en una jardinera del balcó fa un parell de mesos. Al començament vaig pensar que era una planta suculenta que s'estén com una catifa i floreix a la primavera (no en recordo el nom), perquè me'n surten pertot. Però de seguida vaig adonar-me que la fulla era diferent. Estava intrigada i la vaig deixar que creixés per esbrinar què era. S'ha fet així:



És una carabassera, una Cucurbita, però no sé quina espècie. És inconfusible, amb les fulles amb forma de cor i lobulades, cobertes de pèls que fan que tinguin un tacte aspre. I unes tiges que no s'aguanten i creixen arrossegant-se o enfilant-se per allà on poden. A la foto només se'n veu un tros, perquè la tija, que ja deu fer prop de dos metres, es va desplaçant arran de la barana, entre les plantes del balcó, arrapant-s'-hi amb els seus circells, aquests òrgans de forma helicoïdal que es cargolen allà on poden per sostenir la planta. Vegeu, en aquesta foto (senyalat en vermell), un circell, una mena de tirabuixó vegetal que s'ha arrapat a la tija d'una altra planta (si cliqueu damunt de la foto, podreu veure-la ampliada):



Ja ha començat a florir. Aquesta flor va ser la primera:


La carabassera creix dia a dia i va avançant per la barana del balcó. De vegades em fa pensar en un film que vaig veure fa molts anys, Dr. Terror's House of Horrors (no en recordo el títol en la versió doblada). Passava en un tren, on un home que es feia dir doctor Schreck predia el futur als seus companys de viatge. Com si fossin episodis separats, s'anava veient el futur que esperava a cadascun dels viatgers. Una de les històries era sobre una planta enfiladissa que creixia sense parar en un jardí i anava enfilant-se per les parets d'una casa. Quan la van voler tallar, la planta va reaccionar violentament i va començar a atacar els membres de la família que vivia en aquella casa. Si no ho recordo malament, els va matar.

També he recordat aquell musical rock que es deia Little Shop of Horrors (l'adaptació catalana que en va fer Dagoll Dagom es titulava La botiga dels horrors), i la planta carnívora que tenen a la botiga i que va creixent i creixent, i en comptes d'insectes, que és el que mengen les plantes carnívores, engoleix persones. Però la meva cabassera invasora no és carnívora, únicament necessita molta aigua; si algun dia no l'he poguda regar, l'endemà al matí l'he trobada amb les fulles totes moixes. De tota manera, qui sap si algun matí, quan intentaré obrir les persianes del balcó, no les trobaré atrapades en els circells de la carabassera.

11 comentaris:

KRT ha dit...

La pel·lícula ‘Dr. Terror’s House of Horrors’ (1965, de Freddie Francis) es va titular en castellà ‘Doctor Terror’. Hi sortien Peter Cushing, Christopher Lee i Donald Sutherland.

La vaig veure de jove (era un admirador dels films de la Hammer i de Terence Fisher: ‘La maldición de Frankenstein, Drácula, La Momia’…).
Aquesta, tot i ser d’una altra productora i director, compartia els mateixos sinistres protagonistes i també em va fer molta por.

Recordo que el doctor tirava les cartes del tarot als seus cinc companys de vagó de tren, i el futur per a tots era la mort. Una obvietat? No, perquè la mort de tots ells era bastant horrible i gairebé immediata. I això feia més por que una mòmia o un vampir, perquè la mort sí que existeix.

També hi ha un conte de Pere Calders ‘L’hedera helix’, que Dagoll Dagom va incloure al seu muntatge ‘Antaviana’, sobre una planta que creix i creix. A finals dels 70, el grup de teatre aficionat del meu poble la vam posar en escena, i jo feia, entre altres, el paper del pobre comprador de la planta, que gairebé se’m menja. Espero que en aquest cas siguis tu qui es mengi la carbassa… Una abraçada!

Lior ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lior ha dit...

No saps pas a on t'has ficat! I en un balcó! No m'estranya que una carbassera inspirés una pel·lícula de terror... El primer any que vàrem plantar carbassera al jardí -i dic jardí, no balcó!- es va anar estenent estenent fins a ocupar-nos la zona d'estenedor i tooota la part del darrere de la casa; una selva! Vàrem haver de penjar una corda en diagonal a la zona de jardí pròpiament! A més a més poden donar-te carbasses per parar un tren o "donar-te carbasses" i no treure'n ni una. Pensa que si les tens en un balcó poden sortir per la part de fora -el veí ens havia de donar les que penjaven pel seu tros i caure-li, literalment, eh!, al cap d'algú. Demana a un professional quina és la millor opció; jo ni de broma. I acomiadat del balcó, que serà terreny exclusiu de la carbassera en un parell de mesos. Ja voràs, ja voràs, quin gustet li trobaràs... Carbasseres vingueren que de casa ens tragueren

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies KRT per la informació complementària. A mi em va fer mooolta por i angúnia aquella pel·lícula. I Lior, m'ho pintes ben malament. De tota manera, el balcó de casa és bastant gran; en realitat, és més terrassa que balcó. I tinc curiositat per veure com es desenvolupa la planta i si fa alguna carbasseta --o carbassota. De tota manera, si creix tan desaforadament com us va passar a vosaltres, potser que hauré de fer una pensament. Com que la tija es tova, espero poder fer-la anar per allà on vull, encara que sigui fer-la tornar enrere.

Lior ha dit...

Mercè, les carbasseres creixen sempre desaforadament, no ho dic de broma, eh! Sobretot vigila que no pengin per fora del balcó, que no hagis de pagar-li un cap nou a algú... I tingues unes bones tisores a punt. Ja ens tindràs al corrent, que segur que portarà cua (de la llarga...)

Marta ha dit...

Quina por!!!! Jo recordo haver plantat una mongetera al balcó (quan tens petits a casa, fas experiments) i va créixer tant que vaig poder collir fins i tot algun fruit (2 o 3)que ens els varem menjar i tot. Després la mongetera la vaig arrencar!

fra miquel ha dit...

Si que es fan grans les carabasseres, si.
Però res de pors, dona! Anar tallant la tija per allà on no vols que hi vagi i santes pasqües ;o)
A més, les flors són molt boniques...I aquestes no ho sé segur, però crec que també es poden menjar, com les de carabassó.
que vagi de gust!
Petons

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, nosaltres havíem fet germinar mongetes i cigrons, però sense passar del cotó fluix. Era bonic veure com, de la llavor, anaven sorgint la tija i les arrels. I també havíem fet la prova de posar-ne unes a les fosques i unes altres a la llum i comparar (les que eren a les fosques, com que no podien fotosintetitzar, no tenien les fulletes de color verd).

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Fra Miquel. De moment vaig fent que avanci al llarg de la barana. És curiós veure com surten els circells i van buscant fins que troben un lloc on arrapar-se, preferiblement una cosa "viva", com les tiges d'altres plantes. I es nota que cada dia avança un tros. S'entén el perquè de l'expressió "créixer com una carabassera".

Josep ha dit...

Caram!, després d'haver llegit el teu article i el que diuen els teus comentaristes vaig corrent a arrencar la que vaig plantar l'altre dia. Visc en una casa petita. Serà la millor opció, veritat?. No és broma.

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, no l'arrenquis fins que no sigui necessari. Val la pena veure com va creixent i com s'arrapa allà on pot per quedar fixada. La meva, les últimes 24 hores ha avançat més de 15 centímetres. Si va creixent a aquesta velocitat, d'aquí a deu dies arribarà a l'extrem del balcó. Hauré d'anar pensant per on la faré avançar després. Potser la faré retrocedir.