El coala

Des de fa molts anys tinc un coala a casa; el que es veu a la foto. És el supervivent d'una "família" de coales --no recordo si eren tres o quatre-- que va tenir la meva filla Ana. Se'ls estimava molt i sempre dormien amb ella. Cada nit repetia el mateix ritual: premia la pinça que tenien en el cos i els enganxava al coll de la camisa de dormir o del pijama. I si era estiu i la camisa o el pijama no tenien coll, feia que pessiguessin la roba, però es ficaven sempre al llit amb ella. No recordo com van arribar a casa, si els vam comprar o si algú els hi va regalar. Si va ser un regal, qui li va fer no podia haver-ho encertat millor. No sé què se n'ha fet dels altres, però del que ha quedat no me n'he volgut desprendre. Només deixaré que se l'endugui la seva mestressa original, si mai el vol recuperar.

En la posició de la fotografia, enfilat a l'eix vertical d'un llum de sobretaula, el nostre coala deu fer uns sis centímetres d'amplada i uns sis centímetres des del cul a la part superior del cap. Els coales reals mesuren unes deu vegades més: entre 60 i 80 centímetres de llargada, sense comptar la llargada de la cua (el de casa, no en té, de cua; no sé si mai no n'ha tingut o si la va perdre).

Malgrat el seu aspecte d'osset de peluix, el coala (Phascolarctos cinereus) no és un ós. Si que és un mamífer, però d'un grup molt especial, els marsupials, que es diuen així perquè les femelles tenen una bossa o marsupi a l'abdomen on les seves cries passen uns mesos fins que poden valer-se per elles mateixes. La cria del coala presenta encara un estat embrionari: mesura uns dos centímetres, pesa menys d'un gram i és cega. Instintivament es fica dins del marsupi on acaba el seu desenvolupament.

Els coales viuen a Austràlia i són gairebé exclusivament arborícoles; es passen la vida enfilats als arbres, saltant d'un a un altre i només baixen a terra si els és necessari per traslladar-se a un altre arbre. La seva alimentació és molt monòtona: mengen exclusivament fulles d'eucaliptus i només d'una vintena d'espècies, malgrat que en els boscos on viuen n'hi ha centenars, d'espècies d'eucaliptus. A més, d'aquesta vintena aproximada, no sempre en mengen de totes; n'hi ha que produeixen compostos químics tòxics que es van acumulant i en les èpoques de l'any en què això passa, els coales no les mengen.

Els mamífers no tenim enzims per digerir la cel·lulosa, que és el principal material nutritiu que s'obté de les cèl·lules vegetals. Si n'hi ha que són exclusivament herbívors és perquè hi ha qui els soluciona aquest problema fent una primera digestió de les fulles o herbes que mengen. Les vaques i altres animals remugadors tenen l'estómac dividit en compartiments (del conjunt, se'n diu rumen) i en un d'ells, milions de microorganismes es dediquen a degradar la cel·lulosa de l'aliment que va engolint l'animal.

Un exemple curiós, i per a nosaltres proper, és el del conill. Els microbis que ajuden el conill a completar la digestió són en el cec, en el budell gros, que ocupa aproximadament la meitat del volum de tot l'aparell digestiu i conté una població de bacteris que pot anar de 10.000 milions a un bilió, principalment dels gèneres Bacteroides, Bifidobacterium, Clostridium, Streptococcus i Enterobacter. Aquests bacteris fermenten la fibra ingerida pel conill i el producte que surt del cec --els cecotrofs-- a més dels compostos formats en la degradació de la cel·lulosa, conté moltes proteïnes d'origen microbià, diverses vitamines i minerals.

Des del cec del conill fins a la sortida a l'exterior, per l'anus, el trajecte que queda no és suficient perquè la paret de l'intestí pugui absorbir tots els compostos nutritius. Seria una llàstima no treure de l'aliment tot el rendiment possible, però això ho resol el conill menjant-se els propis excrements. No tots, però, sinó únicament els cecotrofs. (El TERMCAT defineix un cecotrof com "cagalló del primer cicle digestiu del conill, el qual se'l menja per aprofitar la part nutritiva no absorbida de l'aliment digerit".)

De manera intuïtiva, el conill menja els cecotrofs, que són mucosos i més tous i humits que els cagallons del segon cicle de la digestió. (M'he decidit a fer servir el terme 'cagalló' perquè veig que el TERMCAT l'empra en un context que no és pas col·loquial.) En el segon pas de l'aliment per l'aparell digestiu, les substàncies nutritives i l'aigua dels cecotrofs són absorbides i passen a la sang, des d'on són distribuïdes a tot l'organisme. Les femtes que resulten d'aquesta segona digestió són els típics cagallons de conill que coneixem.

El coala segueix el model del conill. Les fulles d'eucaliptus són dures i molt indigestes. En el budell té un cec (una part que forma com una bossa) que té les parets "folrades" de bacteris que fan una primera transformació dels aliments. Entre els bacteris que viuen en el cec del coala, n'hi ha que estan especialitzats en la degradació dels tanins, uns compostos molt abundants en les fulles d'eucaliptus.

Com que al coala que tenim a casa no li cal menjar fulles d'eucaliptus --ni de cap altra planta-- tampoc defeca i mai no he pogut observar si feia dos tipus de cagallons. En canvi, els anys que a casa hi va haver el conill nan --real, no de joguina-- que la meva filla Elena va comprar en una parada de la Rambla, sí que veiem com es menjava els cecotrofs.

Per saber-ne més:

• Australian Koala Fundation (en anglès, japonès, alemany i espanyol)
• Avances en nutrición de conejos. Boletín de cunicultura, núm. 122, julio agosto 2002 , pp. 6-16
• Microbiological studies of the intestinal microflora of the koala, Phascolarctos cinereus. I. Colonisation of the caecal wall by tannin-protein-complex-degrading Enterobacteria. (Osawa R et al., Aust J Zool, 1993, 41:599-609)
• Molecular microbial ecology in gut ecosystems (Mackie RI et al, Microbial Biosystems: New frontiers, Proceedings 8th ISME, Halifax, Canada, 1999)
• Contribution of microbes in vertebrate gastrointestinal tract to production and conservation of nutrients. (Stevens CE, Hume ID, Physiological Reviews, 1998 78:393-427)

Fotos: coala miniatura, M. Piqueras (30.08.2010); coala real, Wikimedia Commons

Alexandria, Kavafis i Ítaca

(Blogger m'indica que aquesta entrada del bloc és la que en fa 1000. Com passa el temps!)

El llac Mareotis, d'aigües salabroses, als afores d'Alexandria

Hi ha moltes ciutats que he visitat a les quals m'agradaria tornar, però dins d'aquests desigs, hi ha gradacions. Entre les que situo més amunt en aquesta escala, es troba Alexandria. Mai no agrairé prou a la meva amiga CC que em convencés per apuntar-me a aquell viatge, que va ser organitzat a mida des del Museu Egipci de Barcelona per a un grup reduït; em sembla que érem unes deu persones.

No m'agraden els típics viatges en grup, però aquest, tot i que fóssim un grup, va ser molt especial, i el guia que vàrem tenir així ho va reconèixer. En primer lloc, no era un viatge típic, perquè la majoria de la gent que va Egipte hi va pensant especialment en les piràmides i les restes de l'antic Egipte. Potser alguns viatges incloguin una visita a Alexandria, però és un complement al viatge. Nosaltres ho vàrem fer al contrari: el nostre destí principal era Alexandria i el complement va ser la visita a El Caire i a la zona de les piràmides.

El nostre guia, Nasser, aviat es va adonar que no ens podia dominar com als grups que guiava normalment; tot i amb això, quan érem a El Cairo va intentar de dur-nos a un parell de llocs on els turistes gasten diners i els guies després reben una propina. Només vam accedir a anar a la botiga on hi havia un taller en el qual feien papirs.

A Alexandria, quan vam dir a Nasser els llocs on volíem anar, li vam trastocar el programa que ell, com a bon professional, duia preparat. La visita a la nova Biblioteca Alexandrina, on ja teníem una cita concertada des de Barcelona amb el director; l'excursió al monestir de Sant Mena, a uns 140 km de la ciutat (amb una parada al llac Mareotis, on vàrem parlar dels microbis que viuen en les aigües salabroses com aquelles); la parada a l'hotel Cecil, per rememorar aquell ambient descrit per Lawrence Durrell en El quartet d'Alexandria; i la visita al cementiri grec, per veure-hi la tomba de Kavafis, van ser alguns dels llocs que no entraven en el programa de Nasser. El vam atabalar una mica amb els canvis de programa, però el darrer dia ens va dir que estava molt content d'haver-nos guiat perquè havia après moltes coses que en el futur podien servir-li quan portés altres grups.

Biblioteca Alexandrina (interior, vista parcial)

Monestir de Sant Mena a uns 140 km d'Alexandria

He recordat aquell viatge fa unes hores, quan he llegit el bloc de la Teresa, que ha dedicat una entrada a Konstantinos Kavafis (1863-1933), el poeta grec que va néixer i morir a Alexandria. He recordat especialment la visita al cementiri cristià d'aquella ciutat i els versos que Cándida ens va llegir del llibre de poemes de Kavafis que jo havia dut al viatge (també hi vaig dur El quartet d'Alexandria). No va ser fàcil trobar-ne la tomba, però. Nasser, que coneix bastant bé la literatura castellana, em sembla que no coneix --o no coneixia aleshores-- la literatura grega feta a Egipte i no sabia qui era Kavafis. El guarda del cementiri sabia que el poeta estava enterrat en aquell cementiri, però no en sabia el lloc exacte. Vaig anar a voltar una mica pel cementiri i un guarda que hi vaig trobar --no sé si el mateix o un altre-- em va indicar el lloc de la tomba que cercàvem.

Cementiri grec d'Alexandria (vista parcial)

Kavafis va ser enterrat en una mena de parcel·la familiar, on hi ha les tombes de diverses persones de la família. La tomba del poeta està coberta amb una senzilla llosa de marbre blanc on hi ha gravades una creu, el seu nom i, sota el nom, "poeta" i el lloc i la data de la mort: Alexandria, 29 d'abril de 1933. Va ser emocionant escoltar els versos de Kavafis en el silenci del cementiri.


A "Paraules i mots", la Teresa ens copia la versió catalana de "Mar matinal" feta per Carles Riba. Aquest poeta va traduir també el "Viatge a Ítaca" (i altres poemes de Kavafis), que molta gent ha conegut gràcies a l'adaptació que en va fer Lluís Llach en una cançó. Els primers versos diuen:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

Potser us interessi: Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007)

Fotos: M. Piqueras (30.12.2003-01.01.2004)

Un altre banc-hotel

Dissabte al matí era a la plaça Comas i diumenge a la tarda a l'avinguda del Cardenal Reig. Això dels bancs-hotel sembla que s'estén:

Foto: M. Piqueras (29.08.2010)

Avisos a la clientela

No es estrany veure botigues o altres negocis que algun dia, per motius familiars, tanquin. En aquest restaurant de Terol, en canvi, obren (o "oben"):



A Pamplona, en un carrer del barri vell que baixa fins al mercat, hi ha una botiga de productes d'alimentació navarresos i d'altres llocs. A la façana hi sol haver la llista de les pichorradicas que ofereixen a la clientela:



Vist fa un parell de setmanes en una botiga de Barcelona. D'això, se'n diu puntualitzar:


Fotos: M. Piqueras (Terol, 2008; Pamplona, 2009; Barcelona, 2010)

Dormitori improvisat

El meu quiosquer encara és de vacances i he anat a comprar el diari a la plaça Comas. Eren prop de les deu, però no hi havia gaire gent pels carrers de Les Corts i a penes no hi circulaven cotxes. La plaça era molt tranquil·la i he pensat seure en un banc i quedar-m'hi una estona llegint el diari. Però la majoria de bancs eren ocupats. Un grup de nois i una noia n'havien fet un dormitori improvisat.

A costat d'un banc hi havien deixat unes bosses de viatge. Un noi hi dormia ajagut i un altre era despert, com si estigués de guàrdia (quan he fet la foto, el que feia guàrdia havia anat al banc del costat i parlava amb la noia mentre un company seguia dormint a costat d'ella):



A l'altre costat de la plaça, dos bancs més també estaven okupats:

En llevar-se hauran pogut rentar-se a la font pública que hi ha la plaça. Però, què deuen haver fet durant la nit si han tingut necessitat d'orinar o fer alguna altra cosa?

Raimon Panikkar: saviesa i interculturalitat

Vaig tenir la gran sort de conèixer Raimon Pannikar (1918-2010) en un dels encontres que el Departament de Cultura de la Generalitat organitzava anualment a Sitges en l'època del conseller Guitart. Eren unes trobades en què gent d'àmbits professionals molts diversos es reunien per dialogar sobre alguns temes relacionats amb la ciència i expressar les seves opinions o la visió que en tenien des de la seva òptica particular.

Feia poc que jo havia començat a interessar-me per les arrels de l'ecofeminisme i dels moviments ecologistes. Vam estar parlant del moviment Chipko, nascut al nord de l'Índia, quan els habitants de les muntanyes en les quals empreses estrangeres volien talar-ne els arbres van defensar-los envoltant-los amb els braços oberts per impedir que els obrers poguessin deixar els seus boscos despullats. Vam parlar també de Rachel Carson i la seva lluita per demostrar els efectes perjudicials dels insecticides organoclorats, que va denunciar en el llibre Primavera silenciosa. Uns mesos després Panikkar em va enviar uns retalls d'un diari indi que parlaven del moviment Chipko.

El vaig veure després a Tavertet, quan vaig assistir amb unes amigues a una de les trobades setmanals que organitzava la Fundació que Panikkar havia fundat. Ens vam quedar en segon pla, perquè nosaltres no érem sòcies de la Fundació, i vam seguir fascinades les seves explicacions sobre un text de filosofia. No recordo de què tractava el text, ni qui n'era l'autor, però sé que els comentaris de Panikkar eren plens d'aquella saviesa que ja vaig esbrinar en l'encontre de Sitges.

La seva manera de parlar, de caminar, de somriure eren molt especials --especialment el somriure que avui algú ha dit que "el va entendre tothom"-- i vaig pensar que Raimon Panikkar era la representació d'un profeta del segle XX. Un profeta a qui seguien persones de religions i cultures diverses i que era admirat a orient i a occident. Perquè Panikkar va ser sempre un defensor de la interculturalitat. I ha mort precisament el 2010, que l'ONU va declarar Any Internacional de l'Apropament de les Cultures, amb l'objectiu d'aconseguir que l'apropament de les cultures sigui arreu el distintiu de les polítiques locals, nacionals, regionals i internacionals i que siguin moltes les persones que s'hi comprometin.

M'ha agradat el que ha dit de Panikkar Antoni Bassas, que durant les seves darreres vacances va visitar-lo per última vegada:

No m'agrada la Tomatina

Llegeixo a Vilaweb que, a Bunyol, avui se celebra la Tomatina, aquella batalla campal en què es llencen, com a projectils, milers de tomàquets. Potser sigui una festa molt tradicional ("tradicional", relativament; segons Vilaweb, va començar el 1945) i segurament les persones que hi participen s'hi diverteixen molt. A mi, però, em fa fàstic només de veure-ho per la televisió o tants sols veient la foto que hi ha a l'article de Vilaweb i la que hi ha en el web oficial de la festa: un grapat de gent --a les fotos només es veuen homes, però potser també hi participen noies--regalimant suc de tomàquet pertot i em el cabell com si l'haguessin ficat dins d'un gran pot de conserva de tomàquet. No sé com s'ho deu fer l'Ajuntament per netejar després el poble: els carrers per on es fa la batalla i els altres carrers també, perquè en tornar a casa aquella gent m'imagino que deu anar deixant reguerots de suc de tomàquet.

Per altra banda, no trobo bé llençar tants milers de quilos de tomàquets només per diversió. Aquest rebuig de tipus ètic potser sigui perquè sóc de la generació nascuda durant la postguerra --com la Tomatina; tenim si fa no fa la mateixa edat-- quan encara hi havia escassetat d'alguns aliments i de petita em van inculcar que el menjar no s'ha de llençar. Llençar el pa era fins i tot "pecat".

Sé que molta gent no estarà d'acord amb la meva opinió; si més no els milers de persones que cada any gaudeixen de la Tomatina i els molts milers que se la miren "in situ" o per la televisió. Però, també en conec que són contràries a la festa.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Un got de te fred, si us plau

A l'estiu, per combatre la calor i hidratar-me, no hi ha res que m'agradi més que un te fred. Malauradament, en els bars cal recórrer a un te de producció industrial enllaunat o en ampolles, normalment el Nestea, o pitjor, una marca que porta gas incorporat.

Fa uns vint anys, un estiu vaig anar a Sardenya després de molt de temps de no haver estat per Itàlia i em va sorprendre que, en un país tan cafeter, gairebé tots els bars tinguessin el recipient de te fred del tipus dels que hi ha aquí a molts llocs amb granissat. Un dia de forta calor, en un bar molt petit i vell, prop del conjunt de nuracs més gran de l'illa, vaig pensar "quina llàstima que no tinguin la maquineta del te fred". De tota manera, vaig preguntar a la mestressa si tenien te freddo. I la senyora em respon:"Com el vol?, amb llimona o amb préssec?" Vaig triar préssec i quan m'esperava que em tragués de la nevera la típica llauna de Nestea, veig que va a un racó i torna amb un termos en forma de gerra per omplir-me un got d'un deliciós i te alla pesca.

A Okalhoma es veu que també els agrada molt el te fred i fa poques setmanes van decidir fer-ne un got del qual van poder beure uns quants milers de persones. El got o tassa feia 2,7o metros d'alçada i van omplir-lo parcialment amb aigua ben calenta a la qual van afegir la bossa de te per a fer la infusió, que pesava 32,6 quilos; va ser molt difícil treure-la de la tassa després de fer-se la infusió perquè pesava molt més a causa de l'aigua que havia retingut. A continuació van afegir-hi el sucre (521 quilos!), i un cop remenat, hi van afegir més aigua fins a tenir un volum de 912 litres de te ensucrat.

Però no era un te normal el que volien fer, sinó un té fred. Calia refredar-lo fins a una temperatura que no superés els 7,2 graus Celsius, que és la temperatura màxima que consideren que ha de tenir un te fred. Disposaven d'un camió ple de blocs de gel que, mitjançant una cadena humana van anar abocant a la tassa. Després, naturalment, va arribar el moment en què el públic que havia aguantat aquelles hores de preparació es refresqués amb un got de te.

Fins ara sembla ser que és la tassa més gran de te fred que s'ha preparat mai i té el reconeixement d'un rècord Guinnes. En el web de Guinnes podeu veure el vídeo de la preparació del te.

Deu haver-hi marits que s'ho creguin?

Aquesta darrera setmana gaire cada dia m'ha entrat algun correu amb arxius annexats i amb un títol del tipus: "Fotos de la teva dona". En algun em sembla que fins to hi afegien alguna cosa com ara "que et sorprendran" o "que no t'esperes"; tot en anglès.

He enviat directament aquests correus, sense obrir, a la bústia del correu brossa i no sé què hi deu haver dins ni en els arxius que els acompanyen. Les he llençat, per una banda, perquè jo no tinc esposa, però especialment perquè ja es veu que ha de ser correu brossa. De tota manera, estic intrigada per saber què hi diu o què hi ha dins del correu. Si no fos que temo que pugui contenir un virus, ja n'hauria obert un.

Per altra banda, em pregunto si deu haver-hi algun marit que pensi que algú pot haver fet fotos compromeses a la seva dona, i acabi per obrir aquests correus.

Esau Mwamwaya

No estic gens al corrent de la música moderna ni de les novetats musicals; per això de tant en tant em llegeixo les ressenyes de discos que publiquen alguns diaris. Segons els comentaris, intento trobar-ho a Youtube. Avui, a La Vanguardia parlaven d'un disc d'Esau Mwamwaya, cantant de Malawi que viu a Londres de del 1999. M'ha agradat, aquest videoclip amb el cantant i gent del seu país, especialment els fragments en què balla amb la mainada:

La T1 em mareja

Cada vegada que he d'anar a la nova terminal de l'aeroport de Barcelona (la T1), en travessar els vestíbuls on hi ha les botigues i bars, i especialment si no hi ha molta gent, sempre em recordo d'aquell fragmentg dels Evangelis en què Jesús i alguns apòstols caminaven sobre les aigües.


Em mareja mirar aquell terra que sembla un mar on s'emmiralla l'aeroport. El noto com si es mogués a mesura que hi avanço pel damunt. Em pensava que això només em passava a mi, però algunes persones m'han dit que tenen la mateixa sensació.

Els "nens" i la fruita

Avui ha arribat a casa una revista que es diu InfoCatalunya, publicada per la Generalitat i que suposo que es distribueix per tot Catalunya; si més no, a la meva escala el carter l'ha repartida a totes les bústies.

A la pàgina 5 hi ha un breu article sobre la necessitat de crear l'hàbit de menjar fruita i s'informa de la iniciativa que es durà a terme el proper curs, en què la Generalitat repartirà fruita a les escoles dos o tres cops per setmana a l'hora d'esmorzar. Quan he llegit "De vegades, els que més s'hi resisteixen [a menjar fruita] són els nens", he pensat que les nenes, en canvi, eren bones menjadores de fruita.

Unes línies més avall es torna a parlar dels nens: "La idea és que la fruita arribi als nens en el moment just de maduració...". En la darrera frase, però, ja he vist que no es tracta d'una qüestió de diferències entre els dos sexes que comenci a la infància: "L'objectiu és que els nens i nenes consumeixin més fruites i hortalisses, perquè..."

Digueu-me primmirada, feminista o el que vulgueu, però considero que fer servir 'nens' per referir-se a nens i nenes no només crea confusió (com ho diríem si volguéssim referir-nos només als projectes d'homenet de l'espècie humana?, els "nens mascles"?). Demostra també una pobresa del llenguatge, perquè es prescindeix d'unes quantes paraules catalanes que malauradament sovint dormen en els llimbs de la llengua. Per què no donen fruita a la 'mainada', a la 'quitxalla' o a la 'canalla', en comptes de donar-la als 'nens'?

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

(Des)ortografia (II)

A la xarxa també hi ha força (des)ortografia. L'Elena me'n va enviar ahir un exemple:


Potser no es veu molt bé, però en les lletres grogues diu: "Web en Construcció... Tingeu Paciència". Malgrat que només he fet servir el retolador vermell virtual per al 'tingeu', també hauria hagut de marcar les majúscules internes que segueixen l'estil anglosaxó.

(Des)ortografia (I)

Coses vistes pel carrer, a Sants i Les Corts. De vegades m'entren ganes de dur un esprai vermell per fer això:






En el cartell del "camvi de domicili" he ocultat el telèfon, no fos cas que a algú se li acudís trucar a la persona que traspassa el negoci. En el cas del "Net i pulit", no val la pena. És el nom d'una empresa amb diferents sucursals (o potser són franquícies, no ho sé) i és molt fàcil trobar-ne el telèfon.

Fotos; M. Piqueras

L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus

Aquest exemplar encara és jove i no fa molt panxa. O potser passa com amb les persones, que hi ha qui no té gens de panxa i qui la té força voluminosa. O que a aquest exemplar, com que no li deu faltar l'aigua, no li cal guardar-ne de reserva en el tronc. De tota manera, el tronc panxut és un dels trets distintius de l'arbre de la llana; però no exclusiu perquè també són panxuts altres arbres de la mateixa família, entre els quals hi ha el baobab. També en són característiques les punxes que cobreixen el tronc, i el color verd del mateix tronc en molts exemplars (el color verd indica que la part superficial del tronc té clorofil·la i pot seguir fent la fotosíntesi quan li han caigut les fulles).

El vaig veure faa un parell de dies. Vaig fer un tomb "jardiner" pel barri; primer, una passejada pels jardins de la Maternitat i de tornada a casa vaig travessar el nou Institut Dexeus, que ocupa uns terrenys on hi havia hagut el Frenopàtic. Em va cridar l'atenció aquest abret de la llana que hi ha prop de la sortida de la Gran Via de Carles III perquè era florit. Alguna vegada he vist altres arbres de la llana que hi ha per Barcelona, però mai no n'havia vist les flors:


Són flors grans i tenen els estams (la part masculina de la flor) fusionats, formant un tub al centre del qual es troba l'estil (la prolongació de l'ovari de la flor), amb l'estigma (la part per on entra el pol·len) a l'extrem. Potser en aquesta ampliació es vegi millor (clicant damunt la foto, es pot veure ampliada):


L'arbre de la llana és una espècie exòtica (per a nosaltres) que viu bastant bé a Barcelona. Sobre el nom científic, hi ha una mica de confusió perquè pertany a un gènere de plantes que ha estat reclassificat fa uns quants anys. Abans el gènere era Chorisia, i en alguns llocs he vist que, a més d'anomenar-los arbre de la llana, també s'anomenava amb el nom del gènere catalanitzat: corísia. Però ara les espècies del gènere Chorisia estan incloses en un altre gènere de la mateixa família: Ceiba. I l'espècie que es considerava arbre la llana genuí, que era Chorisia speciosa, ara està integrada en una mena de superespècie, Ceiba insignis, que ha aglutinat cinc espècies anteriors i dues descrites quan es va fer la reclassificació. Una mica complicat, oi? Si algú en vol saber més, pot veure aquest article en què es detallen les diferents espècies del gènere i les consideracions que van fer agrupar els dos gèneres en un i també les set espècies en una.

El llibre 100 Árboles argentinos, que es pot visualitzar parcialment a google llibres, diu d'aquest arbre: "El palo borracho o samohú, su nombre en guaraní, es un magnífico árbol que tiene en su tronco abultado, panzón, con base angostada, una estampa inconfundible."

De les punxes (aguijones, els anomenen) del tronc diu: "Hervidos en agua, según la dosis o cantidad agregada, se le asignan diferentes propiedades: desde calmar el dolor de espaldas hasta curar el alcoholismo."


Sobre el fruit: "Del tamaño y aspecto de una palta grande, al desprenderse sus gajos superficiales dejan expuesto un hermoso pompón blanco reluciente, donde entre pelos sedosos se encuentran las semillas. Al desprenderse en copos deshilachados, cada uno flota en el aire, con la ayuda del viento, llevando una semilla como único navegante."


Les plantes que no es mouen de lloc (la majoria) disposen de mecanismes que supleixen aquesta impossibilitat de desplaçar-se. L'arbre de la llana, per exemple, no pot fugir dels animals herbívors que podrien enfilar-s'hi i menjar-se'n les fulles, però les punxes que té en el tronc els poden dissuadir de fer-ho. I aquesta mena de cotó que envolta les llavors, fàcilment transportable pel vent, serveix per a la dispersió de l'espècie.

Hauré d'anar seguit el cicle d'aquest exemplar que tinc prop de casa perquè no he vist mai els fruits madurs amb la "llana" que dóna nom a l'arbre.

Actualització 20.08.2009
Podeu veure una bona col·lecció de fotos de l'arbre de la llana en el bloc "Llibre primer", aquí.

Fotos: M. Piqueras (17.08.2010), excepte la del fruit, que és de Wikimedia Commons

Florence Nightingale: La dama de la llanterna

No hi ha cap home, ni tan sols un metge, que alguna vegada defineixi com hauria de ser una infermera de manera diferent a aquesta: 'dedicada i obedient'. Aquesta definició serviria també per a un camàlic. Fins i tot serviria per a un cavall."
Florence Nightingale, 1859

"La dama de la llanterna"
Així era anomenada Florence Nightingale (1820-1910) pels soldats britànics internats a l'hospital de Scutari (avui dia Usküdar, barri situat a la part asiàtica d'Istanbul) durant la guerra de Crimea (1854-1856). Nightingale era la cap de les infermeres i cada nit recorria, amb una llanterna a la mà, els quilòmetres de passadissos d'aquella enorme caserna transformada en hospital. S'aturava a costat dels soldats i apropant-los aquell fanal de mà comprovava que tot estigués bé. Un d'aquells soldats va escriure: "Quin consol era sentir-la passar... Jèiem a centenars, però besàvem la seva ombra que s'inclinava i, feliços, tornàvem a deixar reposar els nostres caps sobre el coixí."

Quan es viatja pel Regne Unit no és estrany trobar monuments dedicats a aquesta dona. A Londres, està reproduïda en una estàtua (en la foto a la dreta) a Waterloo Place, on hi ha el monument a la guerra de Crimea. Em sembla haver vist una altra estàtua dedicada a F.N. en una plaça de Bloomsbury, prop de Russell Square, però no n'estic del tot segura. A la capital anglesa compta fins i tot amb un museu. I enguany, que se celebra el centenari de la seva mort (va morir el 13 d'agost de 1910), s'han organitzat moltes activitats en record seu.

Nightingale és coneguda principalment per haver fet de la infermeria una professió, no únicament respectable, sinó admirable. Tanmateix, podria haver passat a la història també per altres coses, com ara la seva vocació educadora o per haver introduït les estadístiques en els estudis epidemiològics.

No detallaré la seva vida, que va ser molt llarga, perquè a Internet es troben molts articles sobre la seva biografia i hi ha webs dedicades exclusivament a aquesta dona. Em centraré només en alguns aspectes que em semblen més destacats o curiosos.

Números canten

Aquest diagrama --clicant-hi al damunt es pot veure ampliat-- mostra les causes de mortalitat en les forces de l'exercit britànic que van anar a la guerra de Crimea entre abril de 1854 i març de 1855 (a la dreta) i entre abril de 1855 i març de 1856 (a l'esquerra). El va fer la mateixa Nightingale per analitzar les morts que es van produir al llarg de la seva estada a Scutari. A més de la causa de mortalitat, indica també el nombre de morts que es representa amb la mida més o menys gran de cada fragment de cercle. És un tipus de representació semblant a la dels "formatgets" que avui dia és molt freqüent quan es mostren dades, però a mitjans dels segle XIX era una novetat. Per aquest treball, va ser la primera dona elegida membre de la Royal Statistical Society, el 1860.

A l'hospital de Scutari la mortalidat era molt elevada. Però en la major part dels casos les morts no eren causades per les ferides, sinó per malalties que els soldats contreien durant la seva estada a l'hospital. En aquella època es creia que les malalties infeccioses eren causades per "miasmes" que hi havia a l'aire. I aquell hospital devia ser ple de miasmes perquè, per cada soldat que moria per causa de les seves ferides, n'hi havia set que morien per malalties infeccioses.

Malgrat que Nightingale desconeixia la causa de les infeccions, entenia el concepte de 'contagi', la transmissió de la malaltia de persona a persona i va actuar en conseqüència. L'aplicació de mesures d'higiene en aquell hospital va reduir moltíssim la mortalitat dels internats: del 42,7% de febrer 1855 es va baixar al 2,2% de juny de 1855. El treball que Nightingale va dur a terme a Scutari és a la base de moltes mesures preventives que es prenen avui dia en els hospitals, com ara la neteja acurada de les zones on es troben els pacients, la manipulació asèptica dels aliments, la ventilació dels pavellons, l'eliminació dels residus hospitalaris, o les mesures per evitar la contaminació creuada. El que va fer, va ser practicar allò que avui dia s'anomena la "medicina basada en l'évidència" (és una expressió errònia, fruit d'una mala traducció de l'anglès 'evidence-based medicine', però ja tan arrelada que em sembla molt difícil que es pugui rectificar; hauria de ser 'medicina basada en les proves'). No sabia de quina manera evitaven la malaltia aquelles mesures, però atès que funcionaven, les va seguir aplicant

Després de Crimea
Tot i que va viure fins al noranta anys, des de la seva tornada de Crimea Nightingale va ser una malalta crònica, que havia de passar molt dies al llit. La causa era una malaltia infecciosa contreta quan, el 1855, va anar a inspeccionar els hospitals de Balaclava, a l'altre costat del Bòsfor, on hi havia febra de Malta. Fins al segle XX no es va saber que la brucel·losi (nom actual de la febre de Malta) podia esdevenir una malaltia crònica i en el seu temps molts metges van titllar Nightingale de neurastènica.

La seva malaltia va impedir-li d'ocupar-se d'un càrrec específic, però ella va poder exercir la seva influència per promoure activitats educatives i de millora de les condicions higièniques en àmbits diversos. Va adonar-se que en temps de pau la mortalitat entre els soldats anglesos duplicava la mortalitat de la població civil i va utilitzar la seva influència com a heroïna de guerra per demanar una investigació sobre l'administració dels hospitals i per insistir en la necessitat de canvis en l'educació dels soldats i la formació dels metges militars. El 1860 es va crear, a Fort Pitt (Chatham, al sud-est d'Anglaterra), la primera Escola de Medicina Militar del Regne Unit.

Des de la primera meitat del segle XIX, algunes germandats religioses es dedicaven a formar dones per cuidar malalts, però Nightingale, malgrat les seves fortes conviccions religioses, creia que era necessària una formació laica de les infermeres. Gràcies a una subscripció pública que va recollir més de 50.000 lliures (de 1855; seria com ara 2,6 milions de lliures o uns 3,15 milions d'euros) va aconseguir que a l'Hospital Saint Thomas, de Londres, s'establís un centre de formació d'infermeres i llevadores, que encara funciona i duu el seu nom. Era una escola que, tot i estar vinculada a l'hospital, gaudia d'autonomia. Infermeres formades en aquella escola vana anr creant altres escoles que seguien el mètode Nightingale i el seu treball va ser aviat molt apreciat.

Museu Florence Nightingale
A l'Hospital Saint Thomas, hi ha el Museu Florence Nightingale, que obre diàriament de 10.00 a 17.00. S'hi pot arribar fàcilment amb metro (parada Westminster). Quan el vaig visitar (2006) era un museu petit, dedicat a la vida i obres de Nightingale, amb objectes personals i relacionats amb ella, i algun diorama reproduint escenes de la seva vida. He llegit que l'han reformat amb motiu del centenari i té moltes novetats. La propera vegada que vagi a Londres hauré de tornar-hi!

Curiositats sobre Florence Nightingale
- La veu de Florence Nightingale.
Enregistrament fet en un cilindre de fonògraf el 30 de juliol de 1890 i copiat en un disc el 1933:



- El seu nom en instalacions hospitalàries
Fa anys a TV3 van passar una sèrie humorística de la BBC que passava en un hospital públic. En un dels episodis, un ministre és ingressat a l'hospital i les infermeres i els metges van esvalotats, volen que tot funcioni a la perfecció. Una infermera pregunta a una altra a quin pavelló han ingressat el ministre i la segona respon. "Al pavelló Rossinyol de Florència." Em va estranyar que un pavelló d'hospital portés aquest nom i vaig fer-ne la retrotraducció per imaginar-me el nom en anglès: Florence Nightingale! (Ara dubto si era una sèrie que passava en un hospital o potser va ser la sèrie "Sí, ministre!")

Per saber-ne més:
- Rehmeyer J (2008) Florence Nightingale: The passionate statician. Science News
- Attewell A (1998) Florence Nightingale (1820-1910) Perspectivas: revista trimestral de educación comparada (Unesco, París). 28:173-189 (en castellà)
- I Google...

Captura de coloms a Barcelona

Aquest vídeo és del web del diari italià La Repubblica. La notícia és d'avui i mostra com capturen els coloms a Barcelona, per matar-los després amb gas:



Però no veig bé com funciona; si la xarxa ja era per terra o si surt disparada de la caixa que subjecta l'home del'esquerra. Del que diu l'altre, només entenc "tanca" i "vale".

Ja sé que a la ciutat hi ha massa coloms, però fa pena veure això i saber que estan condemnats a mort. No hi hauria una altra manera de limitar-ne la proliferació? Agafant mascles i esterilitzant-los i deixar-los anar de nou, per exemple? Però potser seria una solució molt cara.

Un matí pel barri de Gràcia

Passejar pels carrers i places de Gràcia és tornar a la meva infantesa: hi vaig viure dels quatre als catorze anys, tot i que la zona on vivíem nosaltres aleshores --el carrer Cardoner, ara Cardener-- no es considerava Gràcia, sinó La Salut (el límit era en al carrer de sota, Sant Salvador). La festa major era una època especial; anàvem a veure carrers guarnits, de vegades a alguna xocolatada, sovint als "caballitos" que instal·laven a la plaça de Joanic, i sempre a veure el castell de focs artificials que feien a la plaça de la Creu, un espai que era un descampat que després va quedar engolit per la veïna plaça Lesseps.

Aquest matí he tornat a passejar pels carrers i places de Gràcia per donar un cop d'ull a les festes. Quants records han anat sortint a mesura que avançava per llocs que m'eren tan familiars fa anys! Ens hem aturat a esmorzar a la plaça Rovira (ara es diu Rovira i Trias), on fa anys hi havia l'inici i final d'algunes línies de tramvia: el 39, que anava a la Barceloneta i crec que també el 38. Ara ja no hi passen tramvies (el 39 és un autobús i el trajecte és diferent) i la plaça és molt més tranquil·la pel que a fa a circulació; més encara aquests dies perquè, amb motiu de la festa major, la part central està tallada al trànsit. Seiem a la terrassa del bar-restaurant Vall i em menjo un entrepà de botifarra blanca deliciós, com feia temps que no en menjava.

A la cantonada del carrer que aleshores es deia Torrente de las Flores hi veig un banc. Fa anys, hi havia el cine Rovira. Era un dels tres cinemes que més freqüentava (els altres dos eren el Verdi i el Roxy). Eren cines de barri de projecció doble i el Rovira era el de menys categoria. Els meus germans també anaven de vegades al Texas, on feien sessions que duraven moltes hores. Però parlar dels cinemes de Gràcia seria una altra història.

La plaça Rovira enguany s'ha convertit, per la festa major, en un jardí de somnis. La seva decoració transporta a un espai oníric dominat pel color blau. Com en la majoria de carrers, els guarniments són una mostra d'enginy i imaginació. I el reciclatge és present per tot. Em fa l'efecte que les ampolles d'aigua de plàstic són la primera matèria més usada. El plàstic i les pintures plàstiques eviten que les pluges, tan freqüents en aquesta època, malmetin en unes hores l'obra que el veïnat ha estat preparant al llarg de mesos.




Mentrestant, el qui fou arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias (1816-1889) era assegut d'esquena al centre de la plaça, com si allò de la festa no anés per a ell. Potser encara està dolgut que, malgrat haver guanyat el concurs per al desenvolupament de l'Eixample barceloní, qui acabés fent-lo fos en Cerdà. En una taula a costat d'on jo esmorzava, una dona explicava a una parella que l'estàtua de l'home assegut representava Rovira i l'home li ha preguntat: "Carod Rovira?"

En el carrer Verdi han representat un bosc d'arbres fets amb fustes de caixes de fruita o verdura:



En un tros del carrer de la Fraternitat hi ha representat el pas de l'any, amb les quatre estacions:

Estiu, el sol, els gelats

Tardor, temps de bolets i fulles seques

Hivern, el gel, la neu

Primavera, verdor, flors, la vida que es renova

Aquest carrer m'ha recordat una escena de la pel·lícula Notting Hill que també representa el pas de les quatre estacions en un tros de carrer. A més, com en el film, la seqüència comença amb l'estiu. La pel·lícula potser no era gran cosa però només per aquesta escena i per l'escena en el parc que està filmada des de l'aire, em va semblar que valia la pena haver-la vist. Vegeu el pas de les quatre estacions a Notting Hill (mentre ningú no ho retiri de Youtube), i fixeu-vos en la dona embarassada de l'inici, perquè torna a sortir al final:



Fotos: M. Piqueras (15.08.2010)

Música per recordar: Ornella Vanoni i Vinicius de Moraes

És un cançó molt breu, no arriba ni a dos minuts, com la trobada davant del semàfor vermell d'un home i una dona que potser en algun moment de la seva vida van compartir moltes coses i després van seguir camins separats.

Tenen pressa --ell sembla que en tingui més-- i no poden més que dir-se quatre coses: quant de temps!..., sí, quant de temps..., què fas?..., vaig fent..., perdó, però ara tinc pressa..., no t'amoïnis, jo també he de córrer..., quan em telefonaràs?..., ens podríem veure un altre dia..., et prometo que un dia d'aquests et truco..., quantes coses que vaig tenir ganes de dir-te, però vaig haver de marxar..., jo també em recordo d'alguna cosa, però deixem-ho córrer..., truca'm..., el semàfor canvia...., ja és verd..., et buscaré, si vols..., et prometo que et trucaré... Adéu, adéu, adéu... L'adéu del final és un "addio" italià, que es fa servir quan no penses veure més la persona a qui li dius.



La canço (Semaforo rosso) és del disc de llarga durada "La voglia la pazzia l'inconscenza l'allegria", que el 1976 van enregistrar conjuntament Ornella Vanoni i Vinicius de Moraes amb el guitarrista Toquinho. Un cançó que hauria de tenir el replay automàtic; no em cansaria de sentir-la.

Qui contribueix més al benestar social als EUA?

Que la societat nord-americana consideri que els mestres, els científics i els metges són professionals que contribueixen molt al benestar social, no m'ha estranyat. Els mestres s'ocupen de l'educació de la mainada i el jovent. Els científics, amb la seva recerca, fan progressar la societat. I els metges ajuden a mantenir la població sana o a guarir-ne les malalties. Aquestes tres professions ocupen, respectivament els llocs número dos, tres i quatre en la percepció que la població dels EUA té de les professions que més contribueixen al benestar social del país, segons una enquesta del 2009 duta a terme per The Pew Research Center for the people & the Press.

Sabeu, però, qui ocupa el primer lloc en aquest ranking? Els militars!!!! Un 84 % de les persones enquestades pensava que una de les professions que contribueixen molt al benestar del país és la dels militars. A continuació, els esmentats mestres (77%), científics (70%,) i metges (69%). Segueixen en el ranking, enginyers (64%,), clergues (40%), periodistes (38%, artistes (31%), advocats (23) i executius del món dels negocis (21%).

Com que no sé quines altres professions incloïa la llista, no em puc fer la idea de quines que potser jo hauria votat han quedat fora. Jo hauria triat, per exemple, les dones -- i algun que altre home, però majoritàriament són dones-- que s'ocupen de les tasques de la llar de moltes famílies i contribueixen al benestar de les famílies per a les quals treballen. Les persones que s'ocupen dels malalts i de la gent gran amb discapacitats i que fan que moltes famílies se sentin alleujades de la càrrega que representa una persona malalta crònica o amb un discapacitat profunda, o un avi o àvia amb alzheimer. Les infermeres que faciliten el treball dels metges, que tan ben considerats estan en l'enquesta. Les persones que de manera voluntària ajuden molts col·lectius amb problemes d'exclusió social. I algunes altres. Però, els militars? Ni se m'hauria acudit. (Tampoc els clergues o els executius.)

Com que les dades de l'enquesta són en anglès, he pensat que potser military es referia també a la policia --que no surt a l'enquesta, si més no en els primers llocs. Però la consulta a diversos diccionaris no m'indica que sigui així.

Després de llegir aquestes dades em pregunto quin deu ser el concepte que el poble nord-americà té de "benestar social".

En Chordais

En Chordais és una associació musical amb seu a Salònica (Grècia). Es dediquen a l'estudi i la divulgació d'un tipus de música que és el resultat de la fusió de diverses cultures: grega, turca, jueva, armènia, àrab i persa.

Un tast dels concerts que organitzen per difondre aquesta música:




En aquest altre, interpreten una cançó amb el cantant grec Giorgios Dalaras:




Si cliqueu damunt del vídeo, anireu a veure'l directament a la pàgina de Youtube.Si en llegiu la descripció, veureu la traducció del que diu Dalaras a l'inici del vídeo.

Un vertebrat fotosintètic?

L'any passat vaig dedicar una entrada d'aquest bloc a Elysia, un llimac marí que esdevé fotosintètic perquè incorpora els plastidis d'unes algues i després ja no necessita cap tipus d'aliment, només diòxid de carboni i llum per poder dur a terme la fotosíntesi.

Doncs aquesta setmana la revista Nature explica la presentació que s'ha fet en un congrés de morfologia de vertebrats sobre la presència d'una alga unicel·lular (Oophyla amblystomatis) a l'interior de cèl·lules d'un vertebrat, la salamandra clapejada, Ambystoma maculatum (Salamander's egg Surprise).

Que les salamandres i les algues mantenen una relació fotosintètica, no és cap novetat. Altres autors ho havien descrit abans. Potser el primer fos Henry Orr, que el 1888 va publicar, a la revista Journal of Cell Science, una nota sobre el desenvolupament dels amfibis, en la qual deia:

"El desenvolupament dels ous d'aquesta espècie d'Amblystoma sembla que presenti un cas de simbiosi notable. Els ous, envoltats per la seva matriu gelatinosa, són com una massa blanca que flota a la superfície de l'aigua. [...] En el segon lot, que vaig recollir uns dies més tard [...] la membrana interna de cada ou tenia un color verd clar, uniforme degut a la presència a la membrana d'un gran nombre d'algues globulars molt petites. [...] En un tercer lot, recollit quan ja havien aparegut les brànquies [...] el nombre d'algues havia augmentat i el color era verd molt més fosc. No he descobert com penetren la membrana les algues ni quin efecte fisiològic tenen en la respiració de l'embrió, però sembla probable que, en aquest últim aspecte tinguin una influència important."

Vegeu la massa gelatinosa a què feia referència Orr:



Entre els investigadors que han estudiat aquest fenomen hi ha Lynda Goff i Janet R. Stein, que el 1978 van descriure la simbiosi entre una espècie de salamandra (Ambystoma gracilis) i una alga verda unicel·lular (Chlamydomonas sp.), en què l'alga emmagatzemava l'amoníac residual del metabolisme dels embrions i això contribuïa a accelerar el desenvolupament de les masses d'ous de la salamandra. (Lynda Goff, actualment professora de la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz, va participar en un curs d'ecologia microbiana que organitzava cada any al delta de l'Ebre Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona; a la foto, de dreta a esquerra, Lynda Goff, Ricard Guerrero i Dennis Bazylinski davant d'uns tapissos microbians a la punta de la Banya.)

La novetat presentada ara per Ryan Kerney, de la Universitat Dalhousie de Halifax (Nova Escòcia, Canadà), és el fet que les algues fotosintètiques es trobin precisament a l'interior de cèl·lules del animal. La presència, com un fet habitual, de cèl·lules alienes dins de les cèl·lules d'un vertebrat contradiu algunes idees de la immunologia. Com és possible que el sistema immunitari no reconegui com a intruses --i les destrueixi-- aquestes algues que viuen a l'interior de cèl·lules de l'embrió de la salamandra? Una possibilitat seria que les cèl·lules de l'animal "desconnectessin" el seu sistema immunitari intern. Però també podria ser que fossin les algues les que haguessin aconseguit la manera d'eludir-lo.

Quan Kerney va veure --mitjançant tècniques de fluorescència-- que les cèl·lules de l'embrió contenien clorofil·la, va examinar-les al microscopi electrònic de transmissió i va adonar-se que al voltant de l'alga simbiòtica sempre hi havia mitocondris, que són com la planta de producció d'energia de la cèl·lula. En situar-se a costat de l'alga, els mitocondris poden disposar més fàcilment de l'oxigen i els hidrats de carboni que produeixi l'alga.

Si mai s'esbrina el mecanisme que fa possible que l'alga visqui dins la cèl·lula d'un vertebrat --la salamandra clapejada-- potser aleshores podria "exportar-se" el mecanisme a altres animals. També als animals humans? Aleshores potser seria possible viure del sol com diuen que fan els seguidors de la pràctica del sungazing (sense mirar-lo fixament, però), .

Altres entrades relacionades amb aquest tema:
- Elysia, una criatura fantàstica (05.09.2009)
- Viure del sol? (18.06.2010)

Foto salamandra clapejada: Wikipedia Commons
Foto Curs d'Ecologia microbiana 1999 (M. Piqueras)

Les llàgrimes de Sant Llorenç a Internet 2.0

Com cada any, al voltat del 10 d'agost --Sant Llorenç-- es produeix el fenomen de les Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç, la pluja de meteors que deixa la cua de pols còsmic del cometa 109P/Swift-Tuttle. Enguany la nit de màxima intensitat serà la de dijous (12 d'agost) a divendres. Com que aquesta propera nit hi ha lluna nova, dijous encara seran molt bones les condicions per veure bé les llàgrimes, sempre que l'observació es faci en un lloc on no hi hagi contaminació lumínica.

L'Associació Astronòmica Britànica organitza The Great Twitter Meteorwatch que recollirà la informació rebuda per qualsevol persona que hi vulgui participar a través de Twitter.

Potser us interessi:
Les llàgrimes de Sant Llorenç (10.08.2009)

Foto: Mila Zinkova, Wikimedia Commons

No és allò que sembla (IV)

O potser sí, que ho sembla i sóc jo que, en mirar-ho, li trobo l'aspecte d'una altra cosa?


Algú ho sap identificar?

Actualització 09.08.2010, 14.00
Doncs potser sí que sembla allò que és, perquè, tot i la trampa de no mostrar l'obra sencera, de treure-li el color i de girar-ho 90 graus, la primera resposta ja ho ha encertat. (O potser sigui que Anna May --la persona que ho ha encertat-- és molt espavilada.) Són dues de les quatre columnes que Andreu Alfaro va fer per a la Universitat Autònoma de Barcelona:





Es van inaugurar el 10 de setembre de 1999, però vaig trigar encara mesos a veure-les al natural. Un dia que vaig anar a la UAB, crec que a una conferència, se'm van aparèixer de sobte al meu davant i vaig quedar bocabadada. Era molt més del que m'havia imaginat per les fotos. Les vegades que he anat després a la UAB, he procurat acostar-m'hi per veure-les de prop. Impressionants!

Potser us interessarà:
Andreu Alfaro, un jove de vuitanta anys (11.08.2009)

Fotos: M. Piqueras, febrer 2005

Hotels amb història (2): "Il chiostro di Bevagna"

Com que és època de vacances, continuem amb els hotels, però ara no pas per fer endevinar res, que ahir ho vaig posar massa fàcil. És més aviat una recomanació per si algú ha de viatjar a Itàlia

L'hotel d'avui està situat en un antic convent dels dominics en el poble de Bevagna, a la regió italiana de l'Úmbria. Les habitacions són austeres, com correspon a un convent, però no hi manca res del que és necessari. Des de la finestra de la meva habitació veia una part del poble, un parell de campanars (un d'ells era del mateix convent on es troba l'hotel), camps cultivats i al fons la línia ondulada dels turons que envolten Bevagna.

La vista des de l'habitació de l'hotel Il Chiostro

I allò més interessant és fora de l'habitació: el claustre, de dues plantes. La planta superior del convent és la que ocupa l'hotel i en el claustre hi ha el bufet de l'esmorzar. A l'estiu, el claustre fa també de sala d'estar. Les taules on es pren l'esmorzar són un lloc molt tranquil per seure-hi a escriure, llegir o meditar a qualsevol hora del dia o després de sopar.

El claustre a l'hora d'esmorzar

Recordo que, al vespre, Fabio, il padrone, em va oferir --a mi, com als altres hostes que érem a aquella hora al claustre-- una beguda (limoncello, vi fresc o grappa). La música barroca que sonava, ho feia amb un nivell molt suau, que no destorbés qui volia conversar o qui volia gaudir de la tranquil·litat del lloc i del moment.

A la part inferior del claustre hi ha, ben visibles, frescos que conserven l'escut del poble i dels gremis d'artesans. A la sala capitular, hi ha diverses pintures del segle XIV, també al fresc, amb escenes religioses.

Si visiteu el web del Chiostro di Bevagna, sentireu una música força coneguda: és la banda musical del film de Roberto Benigni La vita è bella. La raó que soni aquí és que l'enregistrament per a la pel·lícula va fer-se en aquell claustre, i que va ser interpretada per la banda de música del poble.

Bevagna és un poble d'uns 5000 habitants on sembla que el temps s'hagi aturat. No hi ha cases altes i la població, emmurallada, conserva l'estructura de la ciutat romana, amb restes de moltes èpoques. El centre del poble és la piazza Silvestri, que duu el nom de Filippo Silvestri (1873-1949), destacat entomòleg nascut en aquest poble. Dins l'espai de la plaça hi ha les que potser siguin les millors joies de Bevagna: el palazzo dei Consoli (s. XIII), l'església de San Michele (s. XII-XIII) i una altra del s. XIV. El conjunt és una plaça asimètrica, però amb una harmonia perfecta.

Una de les dues esglésies de piazza Silvestri

Safareig als afores del poble, aprofitant el pas del riu.

Conclusió: Bevagna i el seu Chiostro, són llocs molt recomanables per perdre-s'hi uns dies.

Potse us interessarà:
- Santa Croce in Fossabanda (16.09.2009) Hotel de Pisa en un antic convent.
- Hotels amb història (I) Hotel Continental (Barcelona)

Fotos: M. Piqueras (juliol 2003)