El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Els mitjons de l'esperança


No em refereixo als mitjons que la mainada de molts països deixa preparats la nit de Nadal amb l'esperança que el Pare Noel, Santa Claus o algun altre personatge els deixi regals. Penso en els mitjons que lluïa fa uns dies en moltes fotos la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid. Havia hagut de sortir corrent l'hotel de Bombai on es trobava el dia dels atacs terroristes i en la fugida les sabates se li van escapar dels peus. A la foto duu uns mitjons blancs que li cobreixen part de les cames i unes sabates d'estiu de taló bastant alt.

Va ser portada de diaris. Primerament , quan vaig veure la foto que només li agafava les cames, vaig pensar que era una foto presa tot just baixar de l'avió, sense temps per canviar-se. Després, però, vaig veure la foto sencera: Aguirre parlava davant d'un micròfon per a la premsa a la seu del Govern autonòmic madrileny. O sigui, que havia tingut temps d'anar des de l'aeroport fins a la Puerta del Sol. Temps suficient perquè algú li hagués dut unes sabates i unes mitges de casa seva o hagués anat a comprar-n'hi a alguna de les moltes botigues i magatzems que hi ha al voltant de la Puerta del sol. Però no; la gent ja no hauria pensat "pobra dona, ha hagut de sortir descalça, corrent!"

Per altra banda, les sabates que lluïa eren seves. En una entrevista a Onda Cero va dir: "Yo llevaba unas alpargatas que perdí, en el momento que tuve que tirarme al suelo, debajo de la barra de la recepción del hotel. Estuve descalza todo el tiempo. Hasta al aeropuerto llegué descalza, pero recordé que tenía unos zapatos de vestir en una bolsa y entonces me los puse."

Moments abans va explicar que, quan va produir-se l'atac terrorista, ella tenia una conversa molt intensa amb l'alcalde de Majadahonda, que havia anat a l'Índia per repatriar el cadàver d'un germà i no es va adonar de la gravetat dels fets (va pensar que el trets eren causats per "algún ajuste de cuentas o la policía deteniendo a alguien"; poca cosa... per què amoïnar-se?) fins que la van avisar i va haver de sortir a corre-cuita. Hi ha una cosa cosa que no entenc, però. Potser la senyora Aguirre rebia les visites a la seva habitació i per això va poder agafar la bossa on després va recordar que duia les sabates de mudar? Segons va declarar l'alcalde de Majadahonda a La Vanguardia, ell i Aguirre es van veure atrapats a la cuina de l'hotel. Què hi feien a la cuina? O no va ser tan precipitada la fugida i va tenir temps de pujar a la seva cambra a buscar la bossa? Perquè no devia ser pas la bossa que es duu penjada al braç o a les espatlles habitualment. Si heu vist la foto de la roda de premsa, us podeu adonar que les sabates que duu no es poden encabir fàcilment en una bossa de passeig.

Il·lustracions: http://www.fotosearch.com

1 comentari:

núria ha dit...

Personalment el tema de l'Aguirre m'ha tret de pollaguera. Ella, en sap un munt d'aprofitar les situacions per fer camapanya de la 'humanitat' de la seva persona. Va ser la reina-víctima per una estona. Fins que tots ens vam començar a adonar que molta altra gent no havia pogut tornar encara perque s'eperaven a agrupar-se per omplir avions. Ja em costa entendre que l'administracio hagi de repescar la gent que queda atrapada en països llunyans pel tema que sigui... com per admetre que a més a més ho faci de forma descaradament selectiva! I respecte els mitjons... són els de l'avió (1era classe),no? És evident que volia ensenyar-los. (No nego que la pobre deuria viure un bon 'susto'... pero no m'ha semblat gaire bé el seu protagonisme)