El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Converses al vent

Sóc una persona bastant distreta i puc passar a costat d'algú que conec sense adonar-me'n, si tinc el cap en un altre lloc. Al mateix temps, puc ser molt observadora i adonar-me de petits detalls que altres no han percebut o copsar converses al meu voltant en el metro, en un bar, a la platja. M'agrada escoltar converses, però no pas per xafarderia per saber coses de gent coenguda, sinó de persones que no conec de res i a les quals segurament mai no tornaré a veure.

Recordo la noieta de setze o disset anys que, en la parada del metro, somicava mentre explicava a la seva amiga que s'havia assabentat que el seu xicot estava sortint també amb una altra noia. De bona gana li hauria dit que no plorés, que un noi com aquell no mereixia les seves llàgrimes. Per altra banda, vaig pensar: què passaria si l'amiga a qui està explicant això fos la que surt amb el seu xicot?

Una vegada, mentre prenia un te en una cafeteria, vaig sentir una tendra declaració d'amor d'un home vidu a una dona que, pel que van dir, em va fer l'efecte que també era vídua. Sortien amb un grup de gent gran i anaven a concerts, conferències, excursions. Ell li deia que feia temps que s'havia fixat en ella, i que des de la mort de la seva dona era la primera dona per qui s'havia sentit atret, i que la seva companyia el feia molt feliç, i li demanava si no voldria que sortissin plegats per conèixer's millor. La dona li va respondre amb una veu emocionada. Compartia aquesta atracció i interès, però no sabia com s'ho podrien prendre els seus fills... Seien darrer meu i jo no els veia, només en sentia les veus. Vaig marxar abans que la parella i, en dirigir-me cap a la porta del carrer, vaig fer-ho sense girar el cap enrere. Em feia l'efecte que, si veia aquell home i aquella dona, hauria trencat l'encís d'aquell moment, encara que no sabessin que algú havia estat escoltant la seva conversa.

Una nit d'estiu, em van despertar unes veus. La finestra era oberta i la meva orella --massa fina de vegades-- va copsar entre somnis una discussió. Visc en una primera planta, i amb el silenci de la nit, els sentia com si els tingués dins de casa. Eren un home i una dona. Ella, una dona amb una veu greu molt característica, li armava un escàndol perquè ell se n'havia anat amb una altra (la història es repeteix tantes vegades...). Estava molt nerviosa i parlava amb la veu tremolosa: li deia que, si volia anar-se'n amb l'altra, que ho fes, però que no jugués amb ella i amb la família. Pel que deia, es veu que l'havia seguit i ara, abans d'arribar a casa, se li havia apropat per dir-li que ho sabia tot. L'home feia el paper del seriós i calmat, i li deia: "Estás histérica; vamos a casa a dormir y mañana hablaremos. No es lo que parece." (Això que "no es lo que parece" em sembla que també es repeteix moltes vegades.) Uns mesos després, quan estava comprant en una drogueria propera a casa, va entrar una dona de mitjana edat, cabell ros, faccions molt suaus i es va dirigir a la dependenta. Estic segura que era la dona d'aquella nit d'estiu; la seva veu era inconfusible. Vaig sentir una mena de vergonya, com si fos algú a qui jo hagués estat espiant i vaig procurar evitar la seva mirada.