El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 21 de desembre de 2008

La Scala i Don Carlo

Sempre que he estat a Milà m'hauria fet molta il·lusió anar a veure algun espectacle al Teatro alla Scala, però era una d'aquelles coses que em semblaven tan difícils d'aconseguir com ho pot ser que toqui la grossa de Nadal (especialment si no hi jugues ni cinc, com és el meu cas). A més pensava que els preus devien ser astronòmics. Doncs bé, divendres vaig acabar el dia veient el Don Carlo de Verdi en aquell mític teatre d'òpera. I sense gastar ni cinc! Em van oferir una entrada d'una persona que no hi podia anar i no m'ho vaig pensar dues vegades. A més, era una localitat privilegiada: un seient a la llotja central del primer pis, la més còmoda, amb millor vista de l'escenari i on acostumen a anar les autoritats. De tota manera, com que era ja la sisena representació que aquesta temporada es feia del Don Carlos, em sembla que hi devia haver molt poques persones de les que van a les estrenes, i no sols en aquella llotja, sinó en tot el teatre. Només un home i una dona de la llotja van saludar-se i per la sorpresa que van demostrat en veure's, no crec que aquell fos un lloc habitual de trobada per a ells.

Em pensava que potser jo "cantaria" amb la meva roba corrent, sense joies, i amb sabates planes còmodes. Tanmateix, La Scala --com a Barcelona el Liceu-- ha deixat de ser un lloc on la gent se sentia obligada a anar vestida de gala, i el públic és molt heterogeni pel que fa a la vestimenta. A la Scala vaig veure-hi les clàssiques senyores amb abrics de visó, elegants vestits foscos --alguns força escotats--, i carregades de joies. D'altres, potser més elegants, però molt més discretes pel que fa al vestir i les joies, i les que com jo, que anàvem vestides de la mateixa manera com aniríem al cinema o a sopar a un restaurant popular.

No sóc experta d'òpera, i tot i que en general l'òpera de Verdi m'agrada, no estava familiaritzada amb Don Carlo. Sabia només que està ambientada a la cort espanyola, en temps de Felip II. Però tant me feia quina òpera fos la que es representés. Em sembla que hauria acceptat fins i tot d'anar a veure una òpera de Wagner, que és un compositor que en general no suporto.

No sabia si es podien fer fotos, però quan abans de començar vaig veure que la gent disparava molts flaixos (no entenc que es faci servir el flaix per fer fotos d'espais tan grans) em vaig animar a fer-ne jo també algunes (sense flaix, però). Després de la segona pausa pels altaveus de la sala van"recordar" que no es podien fer fotos dins la sala ni amb flaix ni sense. No he tornat a fer-ne cap més, però m'alegro de no haver-ho sentit abans.

A part de la il·lusió tan gran que em va fer anar a la meca de l'opera, i en aquella localitat de privilegi, la representació em va agradar molt. En obrir-se el teló em temia que fos tot ambientat en temps actuals, com està ara de moda en moltes òperes, però no. L'escenografia
era aparentment senzilla, sense gairebé decoració, però la llum i alguns elements del decorat feien les escenes visualment molt atractives. I la gent vestia d'època, per exemple el personatge que ve dels Països Baixos (crec que és Rodrigo) sembla que s'hagi escapat de "La rendición de Breda".

Per tot el teatre hi havia nois i noies amb unes capes i uns medallons penajts del coll que guiaven la gent al seus seients, responien qualsevol pregunta, etc. Em van explicar que són estudiants del Conservatori que ho fan de manera voluntària i després quan comença la
representació i tothom ja és a lloc, poden veure ells també l'òpera.



Fotos: M. Piqueras