Caos calmo, el llibre

Un dels cafès literaris del Pavelló italià a la Fira del Llibre de Guadalajara ha estat dedicat a l'adaptació cinematogràfica de la novel·la Caos calmo de Sandro Veronesi. No he llegit la novel·la, però vaig veure la pel·lícula que se'n va fer i tenia interès a sentir què explicaria l'autor sobre l'adaptació de la seva obra.

Sandro Veronesi, autor de Caos Calmo
(Foto: M. Piqueras)

Veronesi diu que ell no va voler participar en l'adaptació de la novel·la al cinema i que només en va ser espectador. Per dos motius. El primer, que de jove va tenir la sort de treballar durant un temps amb el gran escriptor italià Alberto Moravia, moltes de les novel·les del qual van ser adaptades al cinema. Moravia va dir-li que un autor no ha de participar mai en els projectes cinematogràfics desenvolupats a partir de les seves obres. Així que, quan van demanar-li que participés en l'adaptació al cinema de la seva novel·la La forza del passato, no va acceptar tot recordant el consell de Moravia. Per altra banda, Veronesi ja havia treballat com a guionista de cinema, però reconeix que ho va fer molt malament. És una feina que li agradaria saber fer perquè es gaudeix més, es treballa en grup i es pateix menys, però ell és un guionista dolent.

Ha parlat també del ritme diferent que tenen novel·la i film i ha posat l'exemple d'una escena de Caos calmo que va trobar molt reeixida. És l'hora de recollida de la mainada d'escola i de sobte es veuen arribar cotxes de mares i pares que omplen el carrer. És com si fins a aquell moment pares i mares haguessin estat tancats en algun recinte (la feina, la llar) i de sobte n'haguessin obert les portes i els haguessin deixat sortir. L'escena és complicada pel que fa a la filmació, perquè hi ha càmeres que van haver de situar-se molt altes. En la novel·la, aquesta escena estava descrita en una línia. Potser això va costar haver de renunciar a vint pàgines de text, però valia la pena. I demostra la perícia dels guionistes que van saber trobar l'interès que aquella línia podria tenir per al film.

Segons Veronesi, els bons guionistes 'passegen' per la novel·la que han d'adaptar com si portessin un detector de metalls per trobar el cinema que hi ha ocult entre les pàgines del llibre. I no entén el sentit de desil·lusió que alguns novel·listes experimenten quan les seves obres passen a la pantalla. Ell, al contrari, està admirat del que han fet amb la seva obra.

També ha parlat de l'ambientació de la novel·la. En escriure-la, Veronesi no volia situar-la en cap lloc precís i va situar-la a Milà perquè és una ciutat que no li és familiar. En canvi, la pel·lícula passa a Roma, entre d'altres coses perquè creu que Nanni Moretti no voldria participar en un film en què no sortís Roma. Però la ciutat passa molt desapercebuda. L'ambient no és gens italià; podria passar en una ciutat de qualsevol país on hi hagi costum que pares o mares recullins els fills de l'escola amb cotxe.

Veronesi ha acabat parlant d'un altre escriptor que va ser qui el va encadenar a la novel·la: el peruà Mario Vargas Llosa, del qual llegia totes les obres quan ell (Veronesi) era un jove estudiant d'arquitectura que volia dedicar-se a escriure.