El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Fent dissabte de llibres

Hi ha un proverbi castellà que diu "el saber no ocupa lugar". Doncs que m'expliqui algú com ho puc fer per encabir a casa els llibres que he anat acumulant al llarg de la vida. Ahir vaig sentir un terrabastall a l'habitació on tinc instal·lat el meu despatx. Els cargols que subjectaven unes prestatgeries des de feia molts anys no van poder més amb el pes dels centenars de llibres que havien de suportar i se'n van trencar uns quants (de cargols, no de llibres). La cosa podria haver estat pitjor, però un tauló per posar-hi notes, d'aquests que tenen un suro per penjar-hi coses amb xinxetes o agulles, va parar el cop (va ser el soroll que vaig sentir). Per sort, ni la llibreria va acabar de desmuntar-se ni els llibres van caure dels prestatges. Però calia evitar que això passés i que els prestatges es deformessin per la posició forçada en què havien quedat. Ara està tot desmuntat, i els llibres apilats de mala manera en una altra habitació, en espera que em col·loquin de nou els prestatges.

També es diu que "no hi ha mal que per bé no vingui". Vaig aprofitar que havia de treure tots aquells llibres i altres coses que hi havia en els prestatges, per "fer dissabte" del despatx. Però no pas amb el sentit que tenia abans aquesta expressió, de fer una neteja a fons amb escombra, aigua, sabó, baieta, lleixiu... Em vaig desempallegar de molta paperassa que havia acumulat durant mesos --o potser anys?-- damunt d'un sofà-llit que hi ha a la paret on pengen les prestatgeries. I també vaig llençar algun llibre.

Fa anys, hauria estat incapaç de llençar cap llibre, per dolent que fos. Per a mi, era com el pa, que a les persones que vàrem néixer en la dècada després de la guerra ens deien que llençar-lo era pecat. Llençar a les escombraries un llibre em semblava el pitjor dels pecats, un sacrilegi. Així que, durant molts anys, si un llibre no m'agradava o no m'interessava, buscava algú a qui poder-li regalar. Però amb el temps m'he convençut que hi ha llibres que l'únic destí que es mereixen és que en facin pasta de paper, amb el qual potser es faran llibre millors. Tothom s'equivoca i jo m'he equivocat moltes vegades en comprar un llibre. I també s'han equivocat de vegades les persones que me n'han regalat.

He començat a regalar alguns llibres que tot i que m'aprecio, crec que poden fer més servei a altres persones. Però ho estic fent en comptagotes. I ahir, a l'hora de condemnar a la pena capital alguns llibre, vaig ser bastant moderada. Després, cada cop que en llençava un per la boca del contenidor del reciclatge, em sentia com si fos un d'aquells personatges del Quixot que llençaven al foc la major part dels llibres que tenia Alonso Quijano a casa seva. No perquè pensés que m'havien fet beure l'enteniment, com al cavaller de la trista figura, sinó perquè creia que havien estat usurpant l'espai d'algun Amadís. Quan torni a posar els llibres d'aquests prestatges en el seu lloc possiblement encara n'elimini algun que ahir es va salvar. I aprofitaré per separar-ne algun altre per regalar.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Fa anys els llibres eren un bé escàs i car, que vam sacralitzar. El mateix va passar amb el pa, em sorprenia que es pugués arribar a llençar algun altre tipus de menjar però no pas el pa, suposo que hi havia també connotacions religioses en el tema. Tampoc es llençava la roba.

Ara tot s'ha abaratit, tenim massa de tot i fa nosa. De tota manera, hi ha molts llibres que mereixen ser cremats i llençats, el llibre en ell mateix no és res, depèn del seu contingut. Hi ha llibres cremables, hi ha llibres d'ús transitori i n'hi ha una minoria d'intocables, ja sigui pel seu contingut o pel valor sentimental que tenen. Un altre tema és la qualitat del paper i de l'enquadernació, aquests que aviat groguegen no costen de llençar.

Em temo que passarà el mateix amb moltes altres coses. Al Món Feliç de Huxley ja els repeteixen a la gent 'val més llençar que haver d'apedaçar', a allò hem arribat.

La lectora corrent ha dit...

Julia, estic d'acord amb la teva classificació dels llibres. Jo també en tinc alguns d'intocables, d'aquells que no gosaria ni prestar. Pel que fa als llibres que groguegen, en canvi, n'hi ha que sí que em costaria de llençar.

GAIA ha dit...

A mi també em costa llençar un llibre però a vegades s'ha de saber seleccionar i desempallegar-te del que no et convé.
Jo, de mica en mica n'he aprés.
Salut

GEMMA ha dit...

Hola Merçè! Jo en un moment donat, canvi de pis, em vaig desprendre de molts llibres, el que vaig fer va ser donar-los a una associació perquè els aprofités. Des d'aleshores sóc més selectiva alhora de comprant-me'n, i segons quin llibre el trec de la biblioteca. Salutacions!

La lectora corrent ha dit...

Gaia, jo també n'he après, però m'ha costat molts anys. Gemma, hi ha llibres que l'únic destí que mereixen és el contenidor del paper per a reciclar. Les biblioteques són un recurs excel·lent, però hi ha llibres que m'agrada saber que són sempre al meu abast. Per als clàssics, per sort, ara tenim les biblioteques virtuals.

Asun ha dit...

Qu difícil fer "dissabte de llibres" jo vaig començar fa uns anys portant-los al garatge en caixes y molt ben classificats i ordenats però malgrat les llistes i les ordres de posar-ho tot al seu lloc una altre vegada o els fills o les seves parelles o fins i tot jo mateixa haviem tornat a tenir-ho tot desendreçat i fa dos anys vaig decidir fer "dissabte" de veritat.
He tret llibres i els mirava i llegia quelcom i dubtava sobre si el guardava o l'eliminava.........quina pena m'ha costat moltes hores de restar sola al garatge , canviar llibres d'un lloc a un altre,preguntar a les biblioteques si en volien alguns-molts, fins i tot alguna col.lecció sencera i ja no els volen ni a pes, o sigui que els que he anat eliminant han anat a parar a la deixalleria i n'he guardat unes cuantes caixes dels que no me n'he volgut desfer........però amb la lectura del teu escrit acabo de descobrir que ja tornem a tenir totes les lleixes plenes una altre vegada....
A les biblioteques sempre hi ha cua per segons quins llibres i ....amb els fills també hem fet un pacte (que sovint no cumplim) preguntar abans de comprar.
Bé quin escrit tan llarg, feia dies que no et llegia i mira que m'agrada.
Petons........

Raquel ha dit...

Ui, per mi un llibre és un gran tresor i de moment -per sort- no m'ha calgut destriar. Però ara mateix ja no hi ha espai a l'habitació i els altells estan plens...

Sempre he somniat tenir una gran biblioteca a casa meva... potser quan marxi de casa els meus pares el puc fer realitat, això sí, segur que meva no serà la casa!, però aquest ja és un altre tema...