El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Visita llampec a Florència

La primavera, Sandro Botticelli (Foto Wikimedia Commons)

Ahir vaig tenir la tarda lliure i vaig fer una escapada a Florència. No hi havia tornat des que tenia divuit anys, gairebé la prehistòria. Encara que només fos per unes hores, m'abellia passejar de nou pels seus carrers, apropar-me al Ponte Vecchio i, si era possible, entrar a la Galleria degli Uffizi a veure una altra vegada La Primavera de Botticelli, un dels quadres que més m'han impressionat en la meva vida.

En veure la gernació que hi havia pels carrers, grups de turistes acompanyats de guia, grups familiars o d'amics, persones que, com jo, anaven soles, però també tenien aire de turistes, vaig imaginar-me que em seria impossible entrar-hi. Però, no; per sort, la majoria dels turistes que vagarejaven pels carrers del centre devien tenir més interès a comprar horribles souvenirs fabricats segurament a la Xina o Corea, o a fer-se la foto davant les estàtues de la piazza della Signoria o tocant el morro del porc sanglar en el mercat cobert proper (li diuen 'del porcellino', però és un porc senglar i té el morro tot lluent dels milions de mans que el deuen haver fregat al llarg del temps), que no pas a veure les obres d'art exposades a la Galleria degli Uffizi. Vaig haver de fer mitja hora de cua, temps que no em va semblar excessiu, atesa la categoria del museu.

La cua per entra a la Galleria degli Uffizi

La primera vegada que vaig visitar Florència va ser durant unes vacances amb els meus pares i germans, quan jo tenia quinze anys. Coneixia La Primavera de Botticelli pel meu llibre d'història de l'art i una postal que em vaig comprar a l'estamperia de la plaça del Pi (la que van tancar no fa massa temps). Però ni a la postal ni en el llibre no indicaven les mides del quadre. No sé per què, jo me l'imaginava d'unes mides com les de molts quadres que es veuen a les parets d'una casa, com a molt d'un metre i mig d'amplada. En entrar a la sala on es trobava la pintura vaig quedar bocabadada. Tenia al meu davant una obra que feia potser tres metres o més d'amplada i la bellesa que es podia apreciar en una reproducció en un llibre o una postal no era res al costat del que oferia la seva visió al natural.

Ahir, en arribar a la sala on es troba La Primavera, vaig tenir una decepció. Aquella impressió que em va causar el quadre als meus quinze anys no es va repetir. No pas perquè aquella pintura no m'agradi com aleshores, o perquè els anys hagin canviat la meva sensibilitat, sinó més aviat per l'ambient. Quan vaig venir amb la família, tot i que Florència era ja una ciutat turística de reconeixement mundial, no era el turisme massiu d'avui dia. En els museus, els quadres es podien observar molt millor, sense empentes, i era possible aturar-se a alguns metres de distància per contemplar una obra d'art sense que ningú no s'interposés entre tu i el quadre o l'escultura. O podies apropar-t'hi gairebé fins a tocar-la. A més, els museus eren un lloc de recolliment. Entrar en un museu era com entrar en una església, la gent parlava en veu baixa, mostrava un respecte per aquell espai.

Ahir, hi havia tanta gent a la sala on hi ha exposada La Primavera, que em va costar descobrir on era el quadre, però vaig sospitar-ho perquè tothom mirava en la mateixa direcció. Hi havia grups de turistes acompanyats de guies que els parlaven de Botticelli i la seva pintura en un aiguabarreig de llengües: italià, anglès, alemany... Total, perquè la meitat de la gent no els escoltés i xerressin pel seu compte. Allò semblava una olla de grills. Fins i tot una de les vigilants de la sala va estar-se una bona estona mantenint una conversa privada a través del seu telefonino.

En el centre de la sala hi ha uns seients des d'on es podria veure molt bé La Primavera i El naixement de Venus, que és l'altre quadre estrella de Botticelli, si la gent no ho impedís. Hi vaig seure i vaig quedar-m'hi una bona estona esperant que marxés aquella marabunta. Tot i que a estones la sala era relativament tranquil·la, em va ser impossible contemplar a distància i en silenci el quadre sencer. Sempre hi havia una remor de fons i algú o altre que impedia la vista sencera del quadre. Només a peu dret i des de molt a prop, es possible veure'l sense ningú al davant. Però així, es perd la visió de conjunt.

Malgrat la parcial decepció, però, va valer la pena el viatge des de Pisa i la cua que vaig fer per entrar al Museu.