El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Berlusconi, Rodríguez Zapatero i la premsa

He seguit tan poc l'actualitat dels mitjans aquests darrers dies, que no m'havia assabentat de la cimera hispano-italiana en què l'inefable Berlusconi va fer de nou declaracions masclistes i es va abraonar contra la premsa que ha informat sobre les seves "gestes" de Casanova. En una roda de premsa que va mantenir dijous, 10 de setembre, en ocasió de la visita de Rodríguez Zapatero, el corresponsal d'El País va preguntar-li si, amb aquests escàndols de prostitutes i veline (noies que surten a la tele) que havien anat a les seves festes, no li sembla que està perjudicant la imatge d'Itàlia, i si no ha pensat a dimitir.

Deu minuts seguits va estar parlant el primer ministre italià per respondre aquell representant de la premsa cattiva (dolenta), mentre, al seu costat, Rodríguez Zapatero no sabia quina cara posar-hi.



Com ja és habitual en ell, Berlusconi va mostrar-se barroer, masclista, prepotent i egòlatra. Per una banda, sobre les festes a la seva villa, va preguntar al periodista si és que en tenia enveja. Després va dir-li que, sobre el possible perjudici a Itàlia, per a l'any que ve hi ha més reserves turístiques fetes que mai. Sobre les veline, Berlusconi diu que van participar en un curs que va organitzar el seu partit per a entrenar-les per a fer d'assistents dels candidats a les eleccions i que havien de tenir un títol universitari; a més, d'aquell grup, tres "persones" (mai en diu "dones" o cap paraula que faci referència al seu sexe) van ser també candidates i van ser elegides amb molts de vots de la població. I sobre les dones que un home duia a les seves festes, diu que no era ell (Berlusconi) qui les duia, sinó el convidat, que s'hi presentava amb elles. Però que sempre és millor seure a taula tenint davant una dona bonica en comptes de persones "allunyades de l'estètica". Sobre les declaracions d'una dona que diu que va cobrar per anar all llit amb ell, diu que mai no li ha calgut gastar-se diners per rebre una prestació sexual. Afegeix que, a qui li agrada conquistar, el gaudi i la satisfacció millors que pot tenir és la conquesta; però, si pagues, quin gaudi pots trobar-hi?

Després, Berlusconi va tirar-se ell mateix floretes i va dir que era el millor president del Consiglio que ha tingut Itàlia en els seus 150 anys de govern, i que té el suport d'un 68,4% de la ciutadania. Finalment va acabar amb un atac furibund al periodista i al seu diari, El País. Va dir-li que es nota que, de diaris italians, no llegeix més que L'Unità i La Repubblica i que cal no ser facciosos. Que, d'aquesta manera, un diari va camí de disminuir la tirada, el nombre de lectors i la publicitat i que això porta a fer fallida. I que El País n'hauria de saber alguna cosa, d'això.

Si és cert que el més del 68% de la ciutadania a Itàlia li fa costat, no entenc què els ha donat. Si jo fos italiana, em faria vergonya que el meu país estigués en les mans d'un home així. I no és únicament pels afers de la seva vida privada. Al cap i a la fi, això em sembla peccata minuta. És la manera com intenta defensar-se, que em sembla vergonyosa.

Per altra banda, és curiós com presenten un mateix fet diversos mitjans de comunicació. El País inclou el vídeo amb la resposta sencera a la pregunta del seu corresponsal i fins i tot n'inclouen la transcripció traduïda al castellà. La Voz de Galicia parla d'aquesta roda de premsa i de l'atac berlusconià al periodista d'El País. El Periódico en fa esment de les declaracions de Berlusconi i de la seva crítica al diari espanyol. La Vanguardia, que dedica una pàgina de la versió impresa (11.09.2009) a la reunió entre Berlusconi y Rodríguez Zapatero, té un requadre en què, amb el títol "Berlusconi, el conquistador", reprodueix algunes frases de la llarga resposta al corresponsal d'El País, però sense esmentar el nom del periodista ni el del diari.

És possible que entre periodistes hi hagi un sentit corporativista. No em sembla, però, que n'hi hagi entre les empreses per a les quals treballen. És molt poc freqüent que un diari en citi un altre en les seves pàgines. I quan això és fa, sol ser per donar alguna notícia amb connotacions negatives per al diari citat.