El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 3 de setembre de 2009

Records d'una visita a Anciles

Repassant el meu arxiu de fotos he anat a para a una carpeta on hi ha les que vaig fer el juliol del 2004 quan vaig a anar a Benasc a una reunió sobre divulgació científica. I he recordat un episodi curiós, un dia que vaig anar, tot passejant, fins a Anciles, un poblet a uns dos quilòmetres de Benasc, on sembla que el temps s'hagi aturat (vegeu-ne el campanar de l'església, a la dreta). M'hi vaig sentir com si hagués anat a Hamelin i com si jo fos una nena a qui el flautista hagués atret amb la seva música. He buscat les notes que vaig prendre aquell dia, per recuperar-ne millor el record.

Quan m'apropava a les primeres cases d'aquell llogarret, vaig sentir el so d'un instrument de vent molt melodiós; semblava una flauta però no hauria posat la mà al foc que ho fos. Pel so i pel ritme, devia ser música popular pirinenca. Vaig pensar que potser feien alguna festa en el camp --el so venia de més enllà de les cases del poble--, una d'aquestes que abans se solien fer després de la collita, i que un músic animava els participants. Com la mainada d'Hamelin seguia el seu flautista, jo anava seguint el rastre de la música, tot avançant pel camí, amb el poble ja al meu darrere, però no veia cap signe que m'indiqués que per la rodalia s'hi celebrés cap festa: no se sentien veus, ni es veien cotxes. Només la música.

En girar un revolt, de sobte, em vaig trobar davant d'un prat molt ampli, una mena de closa que s'estenia en un pendís que baixava fins al camí i estava limitat, en la seva part més baixa, per un petit mur de pedra i a la part més elevada, per una renglera d'arbres de ribera alts i esvelts. El prat era com una gran catifa verda que es desplegués en un suau pendent fins al camí. A la part més alta, prop dels arbres, vaig descobrir-hi el meu músic: un home tot sol, que tocava un instrument que de lluny em va semblar una flauta travessera. Des d'on era jo el veia petitó i no sé si era jove o vell, però podia distingir perfectament que tocava la flauta --o el que fos-- mantenint-la en posició horitzontal.

Em vaig aturar a escoltar-lo. La música de flauta sempre m'ha agradat, i aquella tonada no m'era desconeguda, malgrat que no la pogués identificar. Però em sentia incòmoda en pensar que la meva presència en el camí pogués destorbar el músic. De la mateixa manera que jo el veia a ell, segur que ell també em veia a mi. Aleshores vaig seure en un petit mur de pedra a l'altre costat del camí, que era més baix que el que tancava aquella closa. Asseguda, ni jo podia veure el músic ni ell em podia veure a mi. En canvi, jo podia gaudir de la seva música i ell podia seguit tocant sense sentir-se destorbat.

Malgrat els meus escassos coneixement musicals, m'adonava que l'intèrpret no era un virtuós de la flauta travessera (o el que fos), però aquella espontaneïtat de la música popular tocada enmig d'un prat, amb aquell paisatge impressionant que m'envoltava, feia que fos un "concert" molt especial, només per a mi, i les imperfeccions en la interpretació no tenien massa importància. A més, estava convençuda que el músic devia ser feliç mentre tocava.

L'encant d'aquell moment màgic va trencar-se quan, sobtadament, va començar a ploure, amb unes gotes grosses que queien amb força. La pluja va fer que el meu flautista d'Hamelin desaparegués. Si no fos perquè en arribar al prat li havia fet una foto (molt llunyana, no crec que amb la reducció que en fa Blogger es distingeixi el músic; hi he fet un cercle vermell al voltant), pensaria que potser tot va ser producte de la meva imaginació.


Fotos: M. Piqueras, Anciles, juliol 2004

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Te faltó llegar hasta Conques, una aldea de una sola casa que está más allá de Ancils. Ahora con el nuevo centro de ciencias Pedro Pascual ya no hay excusa para no ir a Benasque.

Felicitacions por tu blog!
Laura Corcuera
www.plataformasinc.es

La lectora corrent ha dit...

Gracias, Laura. Yo no he tenido nunca ninguna excusa para no ir a Benasque. Bueno, la única, que no es muy fácil llegar hasta allí. Pero el viaje vale la pena.

Y la próxima vez alargaré el paseo hasta Conques. Quizás habría continuado aquel día, de no haber sido por aquella tormenta. Más que a la lluvia, temía los rayos que la acompañaban. Aunque me parece --pero mi memoria flaquea-- que duró muy poco y que cuando llegué a Benasque ya no llovía.