El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Moniatos, font de salut

Dissabte vaig comprar uns quants moniatos per menjar avui amb les castanyes. Durant molts anys no en vaig voler menjar, no m'agradaven. O em pensava que no m'agradaven, fins que un dia em vaig decidir a tastar-los de nou i aleshores em va saber greu no haver-ho fet abans.

Els moniatos són les arrels tuberoses de la planta  Ipomoea batatas, originària d'Amèrica, però avui dia cultivada per tot el món. Una arrel tuberosa és un tipus d'arrel engruixida que acumula substàncies de reserva, com ho fan també els rizomes (exemple, el gingebre) o els tubercles (exemple la patata), que són tiges subterrànies.  Segons l'Institut Interamericà de Cooperació i Agricultura, el 2005, la producció de moniatos a la Xina era un 83 per cent de la producció mundial. I la FAO en promou el seu cultiu en molts països, per ser una planta resistent a la sequera --suposo que deu ser perquè pot acumular aigua en l'arrel. Altres avantatges són que se'n poden obtenir diverses collites al llarg de l'any, que són resistents a moltes malalties i a la humitat; i que <és una de les poques verdures que es poden cultivar durant la temporada dels monsons en els països sotmesos a aquest règim de pluges.

De la planta del moniato, en molts llocs, només se'n mengen les arrels tuberoses. És un ingredient habitual de la cuina típica de molts països americans, on la mengen de moltes maneres, en plats salats i dolços, i rep diversos noms: boniato, batata, bataca, camote, chaco, papa dulce. Llegeixo a la Wikipedia anglesa que hi ha països on també mengen els brots i les fulles tendres com a verdura, i fan bé a fer-ho perquè té moltes propietats nutritives: segons la FAO, són una font de vitamines A, B2 y C. També se'n fan begudes, no alcohòliques i alcohòliques (per exemple, un tipus de shochu), i se n'obté un colorant natural per usar en alimentació.

Potser si coneguéssim les propietats que tenen les fulles i brots de la planta del moniato, també aquí ens els menjaríem o en faríem infusions. Segons llegeixo en un article de revisió publicat el 2006 a la revista Journal of Food Science, a més de les vitamines esmentades més amunt, i ferro, calci i zinc, contenen concentracions elevades d'antocianines i polifenols, que són antioxidants. Pot considerar-se un aliment funcional, amb una funció de protecció de la salut contra malalties relacionades amb l'oxidació, com és el càncer.

I ara me'n vaig a coure els meus moniatos, que encara que no tinguin les fulles, també són font de salut i de plaer als sentits.

Referència: Islam S. (2006) Sweetpotato (Ipomoea batatas L. leaf: its potential effect on human health and nutrition. Journal of Food Science 71 (2): R13-R21

Foto: Moniato (Font: Wikimedia Commons)