El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 15 de novembre de 2010

L'altra Josephine Baker

La gent que ja tenim una certa edat associem el nom de Josephine Baker amb una cantant i ballarina nord-americana que va viure de 1906 a 1975 i en realitat es deia Freda Josephine McDonald; va establir-se a França i era coneguda com a activista en favor dels drets humans i per haver adoptat 12 orfes de diversos països. En el seu temps va ser molt famosa.
Sara Josephine Baker

Tanmateix, hi va haver una altra Josephine Baker (Sara Josephine Baker, 1873-1945), pionera de la medicina comunitària, que no va ser tan famosa com la cantant nord-americana, i de la qual val penar conèixer la vida i el que va fer per millorar la salut de la població a Nova York. Tothom la coneixia per Josephine i va ser ja molt endavant en la seva vida quan va fer servir també el primer nom o la inicial, per distingir-se de la cantant, que era més coneguda que ella.

Sara Josephine Baker va néixer a Poughkeepsie (Nova York) el 15 de novembre de 1873, en una família quàquera benestant. Quan Josephine tenia setze anys, el pare va morir de febre tifoide i ella va decidir-se a estudiar medicina per poder lluitar contra les infeccions, que mataven tanta gent. No ho va tenir fàcil, perquè en aquella època no hi havia molts centres universitaris que acceptessin dones.

Després de treballar algun temps a Boston, va establir-se a Nova York, on va muntar una consulta i va fer oposicions per a inspectora mèdica al Departament de Salut Pública de Nova York. Van destinar-la al barri de Hell's Kitchen, que a començament del segle XX era un dels més miserables de Manhattan, amb una mortalitat infantil molt gran, especialment durant els mesos d'estiu en què hi havia molts casos de disenteria. Sovint havia d'actuar de mediadora, intentant convèncer la gent de la necessitat i conveniència de prendre determinades mesures higièniques o preventives. Podien encarregar-li tasques com ara anar, acompanyada d'un policia, a un alberg on feien cap per dormir els rodamons, per vacunar-los de la verola; havien d'anar-hi entre la mitjanit i les sis de la matinada, que era quan sabien que els trobarien dormint. O com va fer durant l'epidèmia de meningits de 1905-1906, en què va haver de voltar per la ciutat de Nova York prenent mostres, fent puncions espinals, diagnosticant casos i comprovant que les persones afectades seguissin els tractaments adequats.

Un cas molt sonat en què va participar va ser el de Mary Mallon, la cuinera irlandesa que treballava a Nova York, on va arribar a contagiar 57 persones de febre tifoide, malaltia que ella no patia però n'era portadora sana. (No descriuré aquí els detalls de la història, que ja vaig explicar en una altra entrada del bloc.) Baker va ser enviada a una de les cases on van localitzar la cuinera perquè li prengués mostres de sang per fer anàlisis. La primera vegada va ser impossible perquè Mallon va tancar-li la porta als nassos. Quan l'endemà hi va tornar amb alguns policies, la cuinera va intentar escapar i van haver de perseguir-la i fer-la sortir d'un amagatall on s'havia ficat en una casa veïna.

Les malalties infeccioses i parasitosis eren molt freqüents en les escoles (tenir polls semblava una cosa normal). Hi havia inspectors escolars que anaven per les cases i feien anar a l'escola els nens i nenes que hi trobaven, sense tenir en compte si la falta a l'escola era perquè estaven malalts. Una infermera va unir-se al grup de Baker i es va encarregar d'anar per les escoles vetllant per la higiene i controlant la salut de la mainada. Els resultats van ser tan bons que el Departament de Salut de la ciutat va engegar un programa amb visites a totes les escoles.
A la feina, aprox. 1912

Allò que més preocupava Baker era la salut infantil en una ciutat on la tercera part de les morts eren nens i nenes de menys de cinc anys, i una cinquena part de tots els morts tenien menys de dos anys. Estava convençuda que moltes d'aquelles morts podien prevenir-se i va lluitar perquè l'Ajuntament de Nova York dediqués esforços a la medicina preventiva i a l'educació en salut pública. El 1908 es va dur a terme la primera campanya, amb infermeres que visitaven les cases on hi havia nadons en un barri dels més pobres (Lower East City) i explicaven a les mares les normes que havien d'adoptar per tenir-ne cura adequadament. Els resultats van ser espectaculars, amb 1200 morts menys que l'estiu anterior, i es va crear la Divisió d'Higiene Infantil, al front de la qual va estar Baker fins al 1923. Malgrat l'oposició dels metges, que la van canalitzar a través de l'Acadèmia de Medicina de Nova York, es va aprovar el treball de les llevadores i les estadístiques van mostrar que morien moltes més dones que parien en hospitals, amb assistència mèdica, que no pas les que ho feien a casa, assistides per una llevadora.

Baker, però, tenia enemics que van voler fer-la fora dels circuïts de salut pública, fins al punt que una trentena de metges de Brooklyn van enviar una carta a l'alcalde de Nova York queixant-se que el treball de Baker estava arruïnant les seves carreres perquè la mainada estava sana. Quan Baker va conèixer l'existència de la carta va dir que se sentia afalagada per la impressió que d'ella tenien els metges. Va lluitar també en favor de les "marones" (little mothers), nenes que amb vuit o nou anys havien de fer-se càrrec de germans i germanes més petits perquè la mare pogués anar a treballar. Atès que era impossible que la mare deixés la feina, van organitzar uns cursets per ensenyar a aquelles nenes com tenir cura dels seus germanets i germanetes.

La necessitat d'obtenir finançament per a molts dels seus projectes per a la millora de la població van fer de Sara Josephine Baker una activista i va participar en molts comitès i associacions. A més, va escriure cinc llibres sobre salud infantil i materna, i nombrosos articles per a diaris i revistes, a més dels articles professionals per a revistes mèdiques. El 1939 va publicar-se la seva autobiografia. Quan Baker va morir, el 1945, en la necrològica que va publicar The New York Times  es deia que, gràcies al seu treball, Nova York s'havia convertit en una de les ciutats més segures per als nadons.

Potser us interessarà:
- Mary Mallone, la tifoide (aquest blog, 22.08.2009)
- O'Hern EM (1985) Profiles of pioneer women scientists. Acropolis Books, Washington DC (cap. I, pp 21-30)
- Matyas ML (2000) Sara Josephine Baker: physician and public health worker

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Realment admirable! Gràcies per donar-la a conèixer :)

Margarida ha dit...

Em fa fins i tot vergonya reconèixer que associava fins ara aquest nom a la cantant i ballarina de color (famosa per actuar amb una faldilla de plàtans), i de la qual recordava que tenia dotze fills adoptats!

Crec que hauria de ser obligat estudiar la vida de persones com la d'aquesta doctora, gràcies a la feina, esforç i dedicació la qual es van salvar moltes vides.

La lectora corrent ha dit...

Gràcies, Clídice. M'agrada dedicar de tant en tant alguna entrada a persones que han passat desapercebudes per la història, tot i que de vegades hagin fet grans aportacions en alguns camps.

Margarida, la Josephine Baker famosa no era només una ballarina i cantant; va ser una dona compromesa en la lluita pels drets dels afroamericans. Crec que la vídua de Martin Luther King va demanar-li que es posés al front del moviment que el seu marit havia liderat. I la seva família adoptiva, amb representació de tots els continents, era també una mostra del seu desig d'un món en què tots els pobles estiguessin units.