El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Enrica Calabresi

En una època de la meva vida que moltes de les meves lectures eren en italià, vaig llegir Il giardino dei Finzi-Contini, una novel·la de Giorgio Bassani amb un fons possiblement autobiogràfic, que es va publicar el 1962 (n'hi ha una versió catalana de 1987). Els Finzi-Contini eren una família jueva benestant de Ferrara, a qui l'autor va tractar durant la seva joventut, especialment el noi i la noia que eren d'edat semblant a la de Bassani. Amb aquest llibre vaig descobrir que la persecució als jueus no havia estat únicament cosa dels alemanys. Molts jueus italians, fins i tots els qui en un principi van adherir-se al feixisme, van ser perseguits pel govern de Mussolini, que els va marginar, desproveint-los dels seus drets i en molts casos també dels seus bens. Després, amb els nazis a Itàlia, van ser perseguits com a qualsevol altre territori ocupat per l'exercit alemany.
Enrica Calabresi (1891-1944)

Enrica Calabresi (1891), que vull recordar avui, aniversari del seu naixement, formava part d'aquella burgesia jueva benestant i il·lustrada de Ferrara que descriu Bassani en el seu llibre. La seva història va passar desapercebuda fins que Alessandra Sforzi, entomòloga (biòloga especialitzada en insectes) de La Specola, una de les seccions del Museu de Ciències Naturals de Florència, va veure el nom de Calabresi citat moltes vegades en la bibliografia que consultava i en el nom de les espècies que estudiava (quan en una publicació se cita el nom científic d'una espècie, la primera vegada que apareix sol anar seguit del nom de la persona que la va descriure). A més, va tenir accés a moltes notes escrites per la mateixa Calabresi setanta anys abans. Juntament amb Marta Poggesi, especialista en amfibis i rèptils, dos grups d'animals que Calabresi també va investigar, van començar una recerca en el temps per recuperar de l'oblit aquella investigadora que va excel·lir en el món de la recerca zoològica en una època en què les dones científiques eren una rara avis.

Consultant arxius, anant a la cerca de possibles parents d'Enrica Calabresi i de persones que l'haguessin coneguda, Sforzi i Poggesi van poder reconstruir --especialment gràcies al testimoni d'un nebot-- la biografia d'aquella investigadora, i es van assabentar del seu tràgic final.

Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família jueva benestant i culta, amb molts membres --homes i dones-- amb títols universitaris i on la ciència i les lletres eren apreciades. Tot i la seva elecció per les ciències, també s'interessava per l'art, la literatura i les llengües, i tenia bons coneixements d'anglès, francès i alemany. A la Universitat de Ferrara va estudiar matemàtiques, però també freqüentava les classes de zoologia i de botànica que feien a la Facultat de Medicina. Quan va descobrir la seva passió per la zoologia va marxar a Florència, on era possible estudiar ciències naturals. Allà, abans d'acabar els estudis ja va començar a treballar d'ajudant en el Gabinetto de Zoologia i Anatomia Comparada dels Vertebrats, i l'any següent va publicar el seu primer article.

Fins al 1932, Calabresi va treballar a l'Institut de Zoologia de la Regia Università de Florència, dedicada a la recerca i a la docència. Des del punt de vista científic, per a ella va ser una època molt fructífera i els seu treball va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, Itàlia vivia ja una situació convulsa amb l'adveniment del feixisme, que era present en tots els àmbits de la societat, també en el científic i van començar les purgues. El rector de la Universitat va ser substituït per un altre que era públicament fidel al feixisme.

Per sort, Calabresi treballava en un camp de la ciència que no despertava sospites i va poder continuar la seva activitat, especialment classificant algunes col·leccions arribades de llocs tan llunyans com Nova Guinea, Borneu o Somàlia. El desembre de 1932 va veure's abocada a deixar el seu lloc de treball a la Universitat. No en va ser expulsada, però l'assetjament laboral que patia --això que ara s'anomena mobbing-- va moure-la a presentar la seva dimisió. Va començar una altra etapa en què es va dedicar a la docència en l'ensenyament mitjà, al Regio Istituto Tecnico "Galielo Galieli" de Florència. En aquest Institut va tenir com a alumna Margherita Hack. Va tornar al món universitari quan Ciro Ravenna, degà de la Facultat d'Estudis Agraris de la Universitat de Pisa li va demanar que hi ensenyés entomologia agrària.  (Ravenna, que també era jueu, va morir a Auschwitz el 1944.) Va ser nomenada directora del nou Institut d'Entomologia Agrària i va mantenir aquest càrrec fins que el 5 de setembre de 1938 es va publicar un decret (Provvedimenti per la difesa della razza nella scuola fascista), mitjançant el qual s'expulsava de les escoles i de les universitats totes les persones jueves, tant les que formaven part del professorat, com els alumnes. També van expulsar-la de la Societat Entomològica Italiana, de la qual era membre des de feia anys i en la qual havia estat molt activa.

Els jueus de Florència van organitzar-se perquè la mainada no quedés sense instrucció i van crear una escola en la qual participava Calabresi, junt amb altres ensenyants jueus expulsats de les escoles oficials i de la universitat. Després va arribar la participació d'Itàlia a la segona guerra mundial, el desembarcament dels aliats a Sicília, l'armistici...

El gener de 1944 Enrica Calabresi és detinguda i empresonada. Abans que la facin pujar a un tren que l'hauria dut a un camp d'extermini, se suïcida prenent fosfur de zinc (encara avui dia hi ha llocs on el fan servir com a raticida). Va morir el 20 de gener, poc després de la mitjanit.

Enrica Calabresi és recordada avui dia en el nom d'un carrer de Pisa que duu a l'Arxiu de la Universitat, en el de tantes espècies que ella va descriure i en algunes que li han estat dedicades per honorar la seva memòria.

Per saber-ne més:
- Ciampi P (2006) Un nome. Ed. La Giuntina, Florència, 231 pp
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Foto: Wikimedia Commons

3 comentaris:

Dafne ha dit...

M'ha interessat molt la teva informació; no coneixia aquesta científica. Esgarrifa pensar les vivències d'aquest generació de jueus europeus. Jo conec el cas d' Etty Hillesum. Durant anys la vaig llegir. Holandesa jueva, escriptora compromesa amb la seva comunitat, va ser deportada a un camp d'extermini en l'últim tren, a punt d'acabar la guerra, des de Westerborck, camp de concentració des del qual feia el possible per ajudar en aquell malviure. Va tenir l'oportunitat de fugir (militava a la resistència) però va optar per quedar-se, per ajudar, ella que podia. Bé, és un cas molt diferent al que descrius, però m'hi has fet pensar. Hi ha talents molt diversos.

amay ha dit...

Mercè,
dissabte la Festa ExpAliments, al campus Torribera!
Vindràs? També hi ha els titelles de Darwin que un dia en parlaves aquí al bloc!

La lectora corrent ha dit...

Dafne, jo tampoc coneixia Etty Hillesum. O potser no en recordava el nom, perquè que ja coneixia. Gràcies pel comentari.

Anna, justament el mateix dissabte tinc una trobada amb la gent de la meva promoció de biologia: 40 anys! De tota manera, faré el possible per anar a Torribera una estona.