El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Se'n van les ganes de menjar pernil

Veient aquest vídeo de "Igualdad Animal", una organització que promou el veganisme, se'n van les ganes de menjar pernil, botifarra i totes les delícies derivades del porc. La veritat es que la narració de la veu en off em sembla en alguns moments exagerada i esbiaixada cap a l'antropocentrisme. Per exemple, el lletons que hi surten no són lechones, sinó bebés. I no crec que la col·locació d'un xip a l'orella d'un porc sigui molt més dolorosa que la de molts piercings o tatuatges que llueix molta gent. Expliquen també, com una aberració causada per l'amuntegament, que moltes verres mengen les cries mortes o malaltes. El meu pare, que era de poble i a casa seva havien criat sempre alguns porcs, però en condicions més "humanes" --o potser més "animals", segons com es miri--  de les que veiem en el vídeo, explicava que era normal que algunes verres mengessin de tant en tant alguna de les seves cries.

Malgrat que hi trobi algunes exageracions en la narració, les imatges ens mostren la crueltat de la cria intensiva del porc. Però em costa de creure que allò s'ajusti a la normativa europea. És que ni entenc que la carn d'aquells animals sotmesos a aquella situació d'estrès continuat pugui ser bona i tendra. Vull pensar que es una excepció. Però el fet que sigui una excepció no significa que no calgui posar-hi remei i establir uns controls que evitin el maltractament a què se sotmet aquelles pobres bèsties des del naixement.

La meva àvia materna era del Prat del Llobregat, de quan el Prat era un poble de pagesos, on a cada casa hi havia també vaques, porcs, gallines, conills i altres animals. M'agradava molt que ens portessin --a mi i als meus germans-- a veure la germana de la meva àvia, a qui tota la família anomenava la tia Noia (mai no he sabut com es deia). Vivia en el carrer de Barcelona, una zona del Prat que, quan hi vaig passar fa uns quinze anys, no vaig saber reconèixer. Aquell carrer de poble, amb cases d'una o dues plantes, amb patis, corrals i estables, és ara un carrer d'aspecte completament urbà, amb cases de pisos.

Pati i corral al Prat de Llobregat (Foto: S. Piqueras, aprox. 1953)

La tia Noia tenia sempre alguna verra amb lletons. Eren els porcs més nets que he vist a la meva vida. Tenien la carn rosada, sense aquella capa de ronya que jo havia vist en els porcs d'altres llocs. No sé si els devia raspallar, però ho semblava. A més, aquells animals tenien molt d'espai per moure's. Duien una vida tranquil·la, que no s'assemblava en res a la d'aquestes pobres bèsties del vídeo, condemnades des del naixement a viure amuntegades i gairebé sense poder-se moure.

M'agradaria conèixer l'opinió objectiva d'algú que conegui bé les granges de porcs, sense la visió esbaixada que pugui tenir una persona vegana. Per cert, quin tipus de calçat deuen usar els vegans? Perquè no volen res que sigui d'origen animal. Potser espardenyes o esclops?

7 comentaris:

Clidice ha dit...

No fa massa una noia vegana em va presumir de dur un calçat on no hi havia intervingut res d'origen animal. Me'l vaig mirar apreciativament i li vaig dir: sí, tens raó, tot això són derivats del petroli. Molt ecologista. Ah! i encara no has deixat de fumar?

El veganisme pren tints de religió i, sobretot, es basa en l'odi a l'espècie humana, suposada font de tots els mals de la terra. L'última instància és l'extinció dels humans perquè la resta de vida del planeta sigui "feliç". Ja fa temps que procuro no tenir intercanvis d'opinió amb vegans, podríem acabar a bufetades.

La lectora corrent ha dit...

Clídice, per a mi, el veganisme és una mena de fonamentalisme i tots els fonamentalismes són dolents. A la Terra, l'espècie humana no és l'única que s'alimenta d'altres animals. Hi ha moltes espècies carnívores. També deuen considera-les "dolentes"? I si creuen que matar un animal és dolent, preferirien viure envoltats de rates, insectes i paràsits? Si tenen criatures, i alguna vegada agafen polls, què deuen fer? Deixar-los que proliferin en el cap de la mainada?

Clidice ha dit...

Bé, per la conversa que he mantingut amb un parell de persones que es declaren veganes, són, també, anti-especistes. Ço vol dir que, per a elles, tenen els mateixos drets els gats que les persones. També sembla que es neguen a reproduir-se, ja que l'extinció de l'espècie humana (el mal de tot plegat) és el seu objectiu. Després que em confessés una d'elles que se sentia culpable de menjar-se un enciam, perquè l'enciam també patia, vaig decidir que no volia continuar mantenint tracte amb aquestes persones. Sóc carnívora i no me n'amago, i entenc que, ara mateix, hi ha molts missatges subliminals, sobretot a l'escola, que afavoreixen el vegetarianisme i el veganisme. És perillós, no perquè menjar vegetals sigui dolent, sinó pel missatge pseudo-religiós, irreflexiu i fanàtic que comporta. Que no cal fer patir als animals? Bé, això és de calaix i, segurament, cal repensar els sistemes de reproducció per l'alimentació humana. Ara, d'aquí a totes les altres consideracions hi van passes molt grosses.

Hugo ha dit...

per a mi, el veganisme és una mena de fonamentalisme

Para mí no. Siempre que los veganos estén abiertos al diálogo, al razonamiento y a la ciencia, no veo por qué habría que considerar el veganismo como una religión. Ahora bien, hay veganos que a dogmatismo no les gana nadie. Pero ese es otro cantar ;-)

Claudi Mans ha dit...

En Goya va pintar un quadre terrible que tenia per títol "El sueño de la razón produce monstruos". Quan d'una idea de comunió amb la natura se'n desprèn que no pots menjar enciams, o que no pots fumigar la processionària, o que no pots portar sabates de pell, o que no et poden fer transfusions de sang, o coses així, penso que estem en un monstre produit per un "somni de la raó". Com el predicador Orígenes, que va arribar a la conclusió de que s'havia de capar per evitar el pecat. O com determinats performers que s'infringeixen tortures sanguinàries o es mengen els vòmits com a element per sacsejar l'espectador. Això no són comportaments religiosos en sentit estricte, sinó comportaments arbitraris basats en idees, situació que és comuna en determinades religions, ideologies o "filosofies".
ara, per mi, tothom és ben lliure de fer el que vulgui. Mentres jo pugui fer-ho també...

Clidice ha dit...

Òndia Claudi, m'has fet venir al cap l'exclamació "penitenciagite!" i, acte seguit m'han aparegut les imatges d'aquells monjos de "Los caballeros de la mesa cuadrada", dels Monty Pyton, que anaven cantant i donant-se cops al cap amb una fusta. Serà que tinc tirada a veure l'absurd de forma còmica i moltes d'aquestes expressions extremistes no deixen de ser aquell il·luminat enfilat en un pedestal i cridant: "penediu-vos pecadors! el món s'acaba!" i si, el món s'acaba, cada dia per algú.

La lectora corrent ha dit...

Clídice, si més no, en no reproduir-se, el problema dels polls a la mainada no el tenen. Però, si els agafen ells, també els deixen proliferar?

En Claudi, molt encertat amb aquesta imatge del "monstre" causat per "un somni de la raó". Jo també sóc partidària que cadascú faci el que vulgui, sempre que no interfereixi en la llibertat d'altri. Malauradament els qui defensen idees extremes, sovint no pensen el mateix i per defensar-les i convèncer la gent creuen que el fi justifica els mitjans.