El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Una lectora poc corrent

Una amiga em va regalar fa poc un llibre en anglès que duu per títol The Uncommon Reader (Una lectora poc corrent en l'edició catalana). Va pensar que era molt escaient per a la lectora corrent que sóc jo. Crec que no podia haver fet una tria millor.

Algunes vegades ja he comentat que la meva afició per la novel·la --que no per la lectura-- ha anat minvant els darrers anys. De tant en tant, però, cau a les meves mans algun llibre que em fa gaudir de nou amb una obra de ficció i The Uncommon reader n'és un.

D'una llargària entre el conte i la novel·la curta, el llibre es pot llegir d'una tirada; millor dit, convida a llegir-lo d'una tirada. La trama no és gens complicada, però atrapa. Alan Bennett, l'autor, ha bastit una genial i divertida obra de ficció a partir d'un personatge real --i reial--, que no és altre que la reina Elisabet II d'Anglaterra, la lectora tan poc corrent de la novel·la.

Tot comença el dia que els gossos de la reina es posen a bordar en el camió de la biblioteca ambulant que hi ha aturat en un pati del palau de Buckingham i ella va a buscar-los. Entra a la biblioteca ambulant, on salud el bibliotecari i l'únic lector que hi ha, un noi que treballa a les cuines del palau, i acaba enduent-se un llibre en préstec. Aquell llibre serà el primer d'una sèrie innumerable d'obres de molts autors i d'èpoques i estils diferents. La reina descobreix el plaer de la lectura i aprofita qualsevol moment per llegir, fins i tot quan va en el cotxe oficial, saludant el poble que l'aclama, ella duu la mirada baixa, amb els ulls clavats en el llibre que té a la falda.

La seva afició per la lectura no és ben rebuda per la gent que l'envolta i a la cort comencen a a estar-ne preocupats, especialment quan en les converses amb la gent, en els seus viatges, en comptes de preguntar-los per problemes locals o allò que els amoïna, els pregunta per les seves lectures i els parla d'escriptors de la zona. No vull explicar aquí tot el que passa en el llibre, i només esmentaré que la seva afició a la lectura la duu a descobrir també l'afició per l'escriptura, cosa que encara agrada menys i amoïna més al seu secretari i a altres persones, que --com diu l'autor-- arriben a confondre "el despertar de la sensibilitat amb l'arribada de la senilitat". El final és inesperat. O no, tenint en compte el canvi que es va produint en la reina a mesura que progressa la seva afició, primer per la lectura i després per l'escriptura.

Anava a etiquetar-lo de "llibre per no llegir al metro", però no fa esclafir a riure, si bé manté el lector o lectora gairebé amb un somriure continuat.

Potser us interesserà:
Llibres per no llegir al metro (I): els diaris d'Adrian Mole (01.02.2009)
Llibres per no llegir al metro (II)Deaf Sentence (30.05.2010)

4 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Aquest Bennett és l'autor d'Els nois d'història, la peça teatral que dirigí Joaep Maria Pou fa un parell d'anys amb tant d'èxit. M'apunto la recomanació.

Clidice ha dit...

Una recomanació interessant, considerant que estic en el mateix estadi: no aconsegueixo sentir-me "atrapada" més que en rares ocasions. Gràcies! :)

Rita ha dit...

És un llibre d'aquells que et deixen bon gust de boca... M'ho vaig passar bé llegint-lo!

fra miquel ha dit...

Apa! Un altra que va a la pila de pendents ;o)
Gràcies Mercè