El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 18 de novembre de 2010

Discriminació positiva

En el seu comentari a la meva entrada d'ahir en aquest bloc, un lector em diu:
no crec massa en cap discriminació positiva, i en el tema de la dona tampoc, crec que al final provoca que els seus assoliments no tinguin la credibilitat que han de tenir, les persones siguin home o dona han de estar en els puestos per la seva vàlua no pel seu sexe (paritat), encara que això seria un altre tema. Penso que això es una qüestió d'educació, i veient el que veig per instituts... em preocupa molt, i d'això no es parla.
Per què a una dona que ocupa un lloc de responsabilitat se li exigeix excel·lència --o se li suposa que ha de tenir-la? Per què, quan una dona és mediocre, la gent pensa que l'han col·locada allà per qüestió de quota? És que no hi ha molts homes mediocres que ocupen càrrecs de responsabilitat? Segurament més que dones (no pas perquè hi hagi més homes mediocres, sinó perquè hi ha més homes ocupant càrrecs de responsabilitat). Una dona pot ocupar aquell càrrec per motius semblants als que podrien fer que un home mediocre també es trobi en llocs directius: per nepotisme o algun tipus d'influència, per partidisme, perquè és una persona que a primera vista enganya i pot semblar de més vàlua de la que té en realitat; perquè és una trepa i posaria la traveta a qualsevol que se li posés pel davant...

Jo crec que a una persona se l'ha de triar per la seva vàlua, però també entenc que, quan hi ha una situació de desequilibri o desavantatge, cal fer alguna cosa per posar-hi remei. Hi ha dones molt bones en el seu camp que potser passarien desapercebudes si no hi hagués aquestes polítiques de paritat i de discriminació positiva. Per exemple, no entenc de futbol ni m'interessa, i potser m'equivoqui, però em fa l'efecte que, en la majoria d'equips de primera divisió, la proporció de dones en els juntes directives no reflecteix ni de bon tros la proporció de dones que són sòcies de l'equip. Potser si apliquessin la discriminació positiva s'afanyarien a buscar en el teixit associatiu dones amb capacitat directiva; però, algun equip ho ha fet?

Pel que fa a l'educació, en Ferran m'ha deixat intrigada i m'agradaria saber què és allò que veu pels instituts i que el té tant preocupat.

7 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Hi ha moltes faenes a què una dona no pot accedir pel simple fet de ser-ho, perquè hi ha unes persones que no els permeten (a elles) demostrar el que valen. Això és masclista, lamentable i ha de canviar. Estem d'acord.

Ara bé, explicar-li a la persona que ha estat discriminada (que no li han donat un treball perquè hi havia un altre candidat del sexe oposat) les excel·lències de ser discriminat positivament pot esdevindre una tasca difícil. Conec l'àmbit de l'educació privada (acadèmies de repàs, classes particulars...) on sovint un home professor es queda fora en el moment que es presenta una professora. A qui es queda fora i li diuen el motiu, se li queda cara de bovo i se sent, efectivament, discriminat.

No sé si l'anomenada discriminació positiva és un pas necessari, una crossa mentre arribem a la plena igualtat. Ho dubte un poc, vaja. L'ideal que cal buscar és la igualtat. El que ocorre és que això és difícil de controlar, sobretot en l'àmbit privat: em referisc als motius pels quals una persona ha estat o no contractada.

Josep Lluís ha dit...

Val a dir que també he vist empreses on passa el contrari, és a dir, la seua política és no contractar dones. Això és igualment indignant i, de fet, aquestes situacions guanyen en nombre (i de llarg) a les discriminacions a l'home (però aquestes també existeixen en certs sectors).

Al remat, potser el que trobe inadequat és el nom: discriminació positiva. Em caldria veure en què consisteixen les mesures postivitament discriminatòries per a posicionar-me definitivament sobre el tema. Però ja dic, hi sóc escèptic.

Clidice ha dit...

En una societat clarament discriminadora amb les dones, si exceptuem la professió docent, o les tasques de poca rellevància social i més mal pagades, difícilment trobarem igualtat entre homes i dones, la discriminació positiva és una eina que, a priori, pot ajudar a situar, si més no visualment, homes i dones al 50% en la societat. Jo he tingut caps homes i dones, la mediocritat està instal·lada en tots els àmbits i en ambdós sexes. Això si, jo continuo cobrant menys que si fos un home en el meu lloc :(

Ferran ha dit...

Ufff!
No pensava que la meva incorrecció política portaria tan enrrenou. De totes formes,veig que estem pràcticament d'acord en tot,sobretot, en que el més important és, que hauría de ser la persona millor preparada la que ocupi el puesto al qual opta.
En el poc temps que tinc el plaer de llegir el teu blog, t'hauràs adonat que no sóc partidari de cap mena de discriminació positiva,ex. llengua, crec en recolçar l'origen.Tant en el desig de parlar una llengua com en la educació i sentit comú necessàri que ens permetrà donar opció a la persona més adequada.
El tant per cent imposat,el que provoca en el meu entendre,desde el punt de vista del fons,es desigualtat i desligitimació,no només de les persones sino de les seves accions;ex.Trib.Const.
En cap moment,en els meus comentaris s'ha posat en dubte la capacitat de la dona per res. El que si que plantejo; si l'home es el causant (no hi ha ningú més)de barrar el pas de la dona a la societat, no s'assolirá aquesta presència imposant quantitats, perque llavors només es parlarà de xifres i no de contiguts.
S'ha de treballar desde l'educació en que la dona,en tots els àmbits es vegi primer com a persona (profesionalment, personalment..)i després com a dona.
Reprenent el tema de l'educació,agafo la meva referència els instituts.Aquesta venia en primer lloc per acotar l'edat, entre 12 a 16 anys.Ja que la meva implicació en el món de l'ensenyament es redueix a que la meva germana es professora, i els seus problemes bàsicament es amb els pares i la administració.
El meu apunt es per el que veig al carrer, i es un generalitzat maltracte verbal dels nois en front a les noies, i una percepció d'aquestes com simples objectes en l'ampli espectre. I lo que es pitjor una postura d'elles de seguidisme.
Es posible que només sigui una sensació i obviament no es real generalitzar, però crec que en uns anys, no massas, em anat molt endarrera.
M'he enrrollat massa, jo que ho simplifico tot. Bueno espero les meves futures incorrecions explicar-les millor.
I ja que es divendres, sobretot:
Bon cap de setmana

Ferran ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ferran ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
La lectora corrent ha dit...

Josep Lluís, si creus que a un home li queda la cara de "bobo" perquè no ha estat acceptat en una feina perquè el seu lloc l'ha ocupat una dona, observa bé al teu voltant. Possiblement trobaràs moltes més dones amb cara de "boba" perquè han practicat amb elles la discriminació negativa o perquè --com la Clídice-- estan cobrant menys que un home en les mateixes condicions.

Clídice, a veure aquesta cara de "boba"? Ho portes molt bé.

Ferran, això del maltractament és una altra cosa i em sembla molt greu. Em pensava que era cosa de generacions més grans, però sembla ser que entre el jovent també es dóna bastant. I no serà perquè no s'hi estigui treballant!