El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 29 de novembre de 2010

A la vora del mar

Ahir vaig anar a votar molt d'hora. El dia era fred, però assolellat i després de votar vaig apropar-me fins la vora del mar, a la platja del Bogatell. Com que de vegades, vora mar el vent bufa fort, vaig anar preparada amb un xal de llana que m'agrada molt perquè no pesa gens i abriga força. Vaig seure una estona en un banc per contemplar la mar embravida. No feia vent i, al sol, el xal em destorbava. Me'l vaig treure i vaig deixar-lo al meu costat.


Camí de casa, vaig adonar-me que no duia el xal. Em vaig emprenyar amb mi mateixa per no haver-ne tingut cura. Em sembla que en tota la meva vida no n'he tingut un altre que m'agradés tant. És d'una llana molt suau, que sembla que acaroni i transmetia una escalfor lleugera. Si l'hagués comprat a Barcelona, avui mateix aniria a comprar-ne un altre. Però el vaig comprar a Montevideo; una mica lluny per tornar-hi ara mateix.

Ahir a la tarda pensava quin deu haver estat el seu destí. M'imaginava que potser l'havia trobat una velleta de les que passejaven al sol o aquella que estava fent exercicis en els aparells de gimnàstica que hi ha prop del rellotge de sol. O un noi que l'haurà guardat per regalar a la xicota (no es veia gens rebregat; podria passar per nou). O una noia motxillera amb qui m'havia creuat abans... Sigui qui sigui qui l'hagi recollit, espero que l'apreciï tant com jo.


 Fotos: M. Piqueras (28.11.2010)

4 comentaris:

Olga ha dit...

Quan no estàs acostumat a perdre coses fa molta ràbia... Jo cada dia penso amb la càmera de fotos petita... Encara no he arribat al punt de pensar que la disfruti el que l'hagi trobat... Encara tinc l'esperança de que surti algun dia. Igual està per algun racó!

Pakiba ha dit...

Jo també vaig perde un el any pasat i vaig tenir un disguts molt gran,m'el estimava molt.
La persona que el trobi que el disfruti.

Dafne ha dit...

Se m'acut que la contemplació del mar et devia absorbir del tot.... tant... que et vas oblidar del teu "ara i aquí". En pla freudià, podríem dir que el teu oblit reflecteix el teu desig de continuar prop del mar. Qui no es consola...
Jo hi vaig sovint, prop del mar, quan necessito una mica de pau.

La lectora corrent ha dit...

Olga, el cas és que jo sí que estic acostumada a perdre coses. Sóc molt distreta i em vaig deixant les coses per tot arreu. Pel que fa a peces de vestir, recordo haver-me deixat, en els darrers quinze anys, una jaqueta de llana a l'àrea de servei de La Jonquera, un mocador de coll al teatre Romea, un xal de seda negra en un restaurant (l'única cosa que vaig recuperar), una jaqueta d'estiu que duia penjant al braç segurament pel carrer, una pasmina índia en un restaurant o potser pel carrer (en el restaurant em van dir que no l'havien trobat) i segurament d'altres que ara no em venen al cap. I una bossa amb uns llibres oblidada en un taxi (vaig recuperar-la a través de l'Ajuntament). I a Jerusalem vaig perdre el passaport en un taxi: Per sort quan el taxista es va presentar a l'hotel l'endemà jo encara no m'havia adonat que l'havia perdut i m'havia passejat tranquil·lament per barris on segurament no hauria gosat anar sense documentació. Però hi ha coses que et sap més greu perdre que d'altres.

Pakiba, també he pensat això, que en gaudeixi la persona que el tingui ara.

Dafne, m'agrada molt la contemplació del mar i sentir-ne la remor, però crec que si em vaig oblidar el xal va ser més aviat per una qüestió meteorològica. Si hagués fet el fred que ens havien anunciat, estic segura que no me l'hauria oblidat, perquè no me l'hauria tret.