El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Pedres que cauen del cel: bòlids i meteorits

Pedres que cauen del cel és el títol d'un llibre de divulgació escrit per Jordi Llorca, professor de l'Institut de Tècniques Energètiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (abans va ser professor de química inorgànica a la Universitatd e Barcelona). Comença així: "De la mateixa manera que el taller d'un fuster resta ple d'encenalls i bocins de fusta un cop acabada una feina, el sistema solar és ple d'objectes que no van prendre part en la formació del Sol i dels planetes i les seves llunes." Hi he pensat perquè una amiga del Prat explicava aquest matí que anit, a quarts d'onze, va veure caure un bòlid, que descriu "com una pinzellada a cel, de traç curt però ample, de color verdós".

Bòlid caigut a Villalbeto de la Peña el 4 de gener de 2004
(Foto de Salvador Díez; font: Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits)

Encara que no sigui molt aparent, perquè no anem veient com cauen boles de foc o pedres del cel, els entesos calculen que cada any cauen a la Terra unes 200.000 tones de matèria que prové de l'espai exterior. I és que l'Únivers no està "net"; és ple de partícules (anomenades meteoroides) produïdes per la degradació de la superfície d'asteroides, cometes o fins i tot planetes i satèl·lits. Quan arriben a l'atmosfera la seva velocitat sol ser entre 11,2 km per segon i 72,8 km per segon (40.320 km per hora i 262.080 km per hora, respectivament!; no puc ni imaginar-me una velocitat així). Com a conseqüència de la fricció amb els àtoms i molècules de l'atmosfera el meteoroide perd massa i una part de l'energia cinètica es transforma en llum i calor i es produeix un fenomen lluminós, com si una bola de foc o un tros d'una estrella caigués a la Terra; són les anomenades estrelles fugaces (un terme gens apropiat, perquè pot fer pensar que són estrelles que "cauen" del cel, com si hi estiguessin "enganxades" i de sobte se'n desprenguessin; la denominació correcta és 'meteor'). Però si el fenomen lluminós que es produeix és més lluminós que el planeta Venus, se'ls anomena bòlids.

De vegades se m'ha acudit pensar que, si cada any arriben al nostre planeta unes 200.000 tones de matèrial extraterrestre, en un segle són 20 milions de tones i en un mil·lenni haurien caigut a la Terra 200 milions de tones. Però la Terra té uns 4.500 milions d'anys. Imagineu la de pedres que hi poden haver caigut des de la formació del planeta! Hem de tenir en compte que també perd matèria; ens ho diu aquella famosa fòrmula d'Einstein E = mc². (Malauradament, sé de física molt menys del que m'agradaria saber i ignoro quina quantitat de matèria pot perdre la Terra mitjançant la generació d'energia.)

Jo no he vist mai caure bòlids, només les mal anomenades estrelles fugaces. Però a Youtube hi ha alguns vídeos que mostren la caiguda de bòlids. Vegeu-ne un que va ser captat per una videocamera de vigilància a Suècia :



I un altre que va caure a Austràlia fa alguns anys:




Per saber-ne més: Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits