El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Rita Levi Montalcini, 100 anys

La revista Nature s'avança uns dies a la celebració dels 100 anys de la neurobiòloga italiana Rita Levi Montalcini, amb un article d'Alison Abbot (One Hundred Years of Rita), corresponsal de la revista britànica en el continent europeu. L'aniversari de Levi Montalcini serà el 22 d'abril. Abbot fa un repàs de la biografia de Levi Montalcini i de les seves activitats actuals. Els anys passen factura i la científica, que sera la primera persona guardonada amb un premi Nobel que arribi a centenària, tè problemes auditius i també visuals. Tanmateix, segueix amb molt d'interès les activitats de l'Institut Europeu de Recerca del Cervell (European Brain Research Institute, EBRI), que ella va fundar, i per aspectes socials de la recerca, especialment ètics i el paper de la dona en el món de la ciència. El 1992 va fundar una altra entitat, la Fundació Rita Levi-Montalcini, que ja ha proporcionat ajut per a l'educació de més de 6000 dones africanes.

Vaig coincidir amb Levi Montalcini a Brussel·les els anys 1997 i 2000, en dues reunions sobre dona i ciència organitzades per la Comissió Europea. Ella rondava ja els noranta anys, però en les dues ocasions va participar de manera activa en les sessions de treball; prenia notes contínuament i va demanar la paraula en diverses ocasions (em sembla que també va coordinar alguna sessió). Veig les fotos de Nature i comprovo que no ha canviat gaire: menuda, prima, el cabell blanc pentinat sempre com si sortís de la perruqueria, el vestit fosc de coll alt, però fluix, l'anell que sempre li he vist en el dit anul·lar de la mà esquerra, i un aspecte aparentment molt fràgil sota el qual s'0culta una personalitat molt forta.

He imprès l'article de Nature per afegir-lo a la col·lecció d'articles i notícies que conservo sobre aquesta científica i he donat un cop d'ull a alguns d'aquells fulls i retalls. Veig que algunes de les seves declaracions de fa anys podria haver-les fet enguany sense que perdessin vigència. En una entrevista que Montserrat Roig va fer-li per al dominical d'El Periódico el 1989, parlen d'Israel i Levi Montalcini, que és jueva, diu: "...soy totalmente contraria a su política actual. Tienen derecho a defenderse, sin embargo ahora ya traspasan los límites. Se están volviendo muy agresivos. Siento pertenecer a este grupo étnico..." I en unes declaracions que el 2001 va fer al diari italià Il Sole, parlava dels mals que dificulten l'avenç de la recerca a Itàlia (molts semblants als que afecten les nostres universitats). Un mal crònic --i comú a Itàlia i Espanya-- és la dificultat per als millors joves investigadors, que van a formar-se a l'estranger, de reincorporar-se de nou al sistema universitari, on els concursos per cobrir places ja estan "adjudicats" a una persona abans que es convoquin.

Levi Montalcini ha escrit llibres de divulgació i d'assaig. Els que recordo millor són la seva autobiografia (L'elogi de la imperfecció) i un altre que tracta de la vellesa i la manera com el sistema nerviós troba nous circuits neuronals que permeten suplir les facultats perdudes amb unes altres de noves. Són com l'as que el prestidigitador amaga dins la màniga, tot i que el cas de les persones ancianes sigui una màniga esfilagarsada. Copio aquí el que vaig escriure en aquest mateix bloc el febrer de 2008, sobre aquest llibre, a propòsit de Moisès Broggi, que l'any passat va arribar als cent anys amb una gran vitalitat:

"Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física." (Un centenari molt especial, 11.02.2008)

2 comentaris:

GEMMA ha dit...

Hola Merçè! Molt interessant el post i la protagonista de la qual parles, m'han entrat ganes de llegir-me la seva autobiografia. Gràcies per la referència. Petons

Lectora corrent ha dit...

A mi em va interessar molt la part de la seva primera joventut, l'època del feixisme i tot el que van haver de patir el poble italià i especialment els jueus italians. Levi Montalcini, només per ser jueva, tenia barrat el pas als laboratoris i va començar a fer recerca a casa seva.