El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Un dels millors invents de tots els temps

Fa un mes, el diari del Vaticà L'Osservatore Romano, publicava un article que lloava la contribució de la rentadora a l'emancipació de la dona. Per una banda, penso que l'emancipació de la dona és un objectiu per al qual encara falta molt, si es té en compte tot el planeta. Tanmateix, estic d'acord que la rentadora, allà on s'ha pogut implantar, ha fet la vida més còmoda i fàcil a moltes dones.

Fa alguns anys vaig veure, prop d'El Caire, pobles on les dones es ficaven en el riu per rentar la roba i fregar plats. I suposo que la imatge que jo vaig veure en el Nil es deu repetir en molts altres rius del món. En el nostre país, avui dia gairebé tothom té rentadora a casa o, si no la té, fa el paquet amb la roba de la setmana i la porta a la bugaderia (una altra opció és dura-la a la casa de la mare). O, com a mal menor, renta a mà, però en un safareig, a casa, si és que en té, que moltes case modernes ja no en tenen. Però ficar-se dins del riu amb l'aigua fins als genoll o més amunt per rentar la roba? Sembla cosa d'un passat llunyà. Vegeu aquestes fotos (podreu veure-les amb més detall si hi cliqueu al damunt):


En la primera hi ha una dona i una nena que renten (la nena no sé si deu rentar gaire; més aviat sembla que jugui). En la segona, hi ha tres dones que també renten i van deixant la roba apilada. Les dues fotos estan agafades en el mateix lloc: un piló del pont sobre el riu Fluvià, a Sant Pere Pescador, a l'Alt Empordà. No sé l'any exacte, però la nena de la primera foto sóc jo. Ja sé que tinc bastants anys, però potser molta gent jove no s'hauria imaginat que fa uns 55 o 60 anys les dones de Sant Pere Pescador encara es ficaven dins del riu per fer la bugada.

Fixeu-vos en el cos de les dones que renten, quina manera de forçar la columna. No és difícil imaginar que això, i les hores d'estar-se amb les cames en remull, en una aigua que acostumava a ser fresqueta, a la llarga no devia tenir conseqüències beneficioses per a la salut d'aquestes dones, sinó al contrari.

Encara que no acostumo a estar massa d'acord amb les afirmacions que es fan a L'Osservatore Romano, aquest cop crec que la periodista té part de raó. Fa anys que estic convençuda que la rentadora és una de les dues innovacions que han contribuït a fer la vida més fàcil a les dones. L'altra és l'invent dels contraceptius orals. I amb això dubto que la meva opinió sigui la mateixa que en pugui tenir L'Osservatore Romano.

Fotos: S. Piqueras (aprox. 1950)

6 comentaris:

Montse ha dit...

Tret d'haver de rentar alguna peça delicada, poc ens imaginem com deu ser fer tota la bugada a mà (tovalloles i llençols inclosos!) D'acord tothom, doncs, amb l'Osservatore.

A meitats dels 90 vaig passar dos estius sencers a la zona de Toledo (Ohio) i, en una de les poblacions, per no sé quin motiu de canonades, la gent no podia tenir rentadora a casa (el campament on jo feia de monitora inclòs). Per aquest motiu, cada setmana havíem d'anar a la "laundromat" amb totes les piles de bugada i també una bona pila de monedes per poder rentar.

T'hi asseies amb un bon llibre, una revista o a xerrar amb algun amic. A mi m'agradava observar aquelles dones americanes del Mid-West, enmig d'aquella tasca tan domèstica però alhora fora de casa. Res a veure, però, amb anar a fer la bugada al riu.

A Barcelona, per cert, han proliferat les bugaderies tipus "laundromat" des que hi ha més Erasmus i immigrants. Si més no, al Raval i per aquí el Poble-sec, n'hi ha déu n'hi do.

Abraçades, Mercè.

Lectora corrent ha dit...

Montse, jo no he rentat al riu més que jugant (com es veu a la foto), però quan vaig tenir la meva pròpia casa, vaig trigar encara prop de dos anys a tenir una rentadora; estava ja en camí la meva segona filla quan la vàrem comprar. Fins aleshores, llençols, tovalloles i altres coses grosses les duia a casa dels meus pares i ho tornava rentat; la resta, a mà. I no vaig comprar dodotis fins que va néixer el tercer! I tampoc gastàvem kleenex! (Una de les coses més fastigoses que hi ha per rentar a mà són els mocadors de nas.)

Jesús M. Tibau ha dit...

segur que no estan d'acord amb tu

Montse ha dit...

Després d'haver escrit el comentari, em vaig recordar que a casa, quan jo era molt i molt petita, hi havia una espècie de rentadora portàtil anomenada "Jata". Era de plàstic. Penso que ma mare la feina anar per rentar els bolquers, que tampoc no eren Dodotis. Penso que mon germà petit (també el tercer!) va ser l'únic que va tenir el gust de dur-los.

La lectora corrent ha dit...

Jesús M. Tibau diu: segur que no estan d'acord amb tu".

Si et refereixes a la gent de L'Osservatore, tens tota la raó, ja sabem quina és l'opinió del Vaticà sobre l'anticoncepció.

Montse, no sé què deu fer més gust, si dur dodotis o uns bolquers de cotó, que poden ser molt suaus. Però del que pots estar segura és que la teva mare sí que va tenir el gust de no haver de rentar més els bolquers (encara que diguin que és caca "d'angelet", mai no hauria pensat que els angelets poguessin fer caques tan pudentes com les dels tres angeletes que jo he tingut).

Txeyenne Es Bien ha dit...

més fastigós q rentar un mocador de nas, és rentar una compresa higiénica de tela de cotó tacada de sang. Algú ho havia de dir!. Poder deixar de fer això, si que va ser un gran invent (poc eco, però gran!).