El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 4 de febrer de 2008

Quebec, 400 anys

L'Ajuntament de Quebec vist des de la rue du Marché Champlain

La ciutat de Quebec celebra enguany el seu quart centenari. M'ho recorda un butlletí rebut recentment de l'ambaixada canadenca a Madrid. Vaig ser a Quebec només unes hores un dia d'octubre de 2004. Aquell any, el congrés de la World Federation of Science Journalists va fer-se a Montreal, i el govern canadenc va convidar els participants a algunes excursions per visitar centres de recerca i instal·lacions relacionades amb el desenvolupament científic i tecnològic en diversos llocs del país. Em vaig apuntar a una excursió que es feia a la ciutat de Quebec, amb una visita a un institut de recerca forestal, a la Universitat Laval i al trencaglaç Amundsen, que aquell mateix dia arribava de la campanya de l'Àrtic. Ens van organitzar també una breu visita a la ciutat vella.

A Quebec, l'autobús ens va deixar a l'esplanada davant de l' Ajuntament, aquell edifici enorme que és gairebé el símbol de la ciutat i que es veu sobresortir per tot arreu. Un guia local va afegir-se als dos que ens havien acompanyat des de Montreal. Era un guia molt peculiar, un quebéquois ja madur, entusiasmat per la seva ciutat i gran coneixedor de la seva història. Com que el passeig pel vell Quebec --la Basse-Ville-- havia de ser curt (l'Amundsen ens esperava en el port), va dir-nos que ens ensenyaria els racons de la ciutat que a ell més li agradaven. Un d'ells és la Place Royal, que diuen que és el lloc on Samuel Champlain va fundar la ciutat el 1608.

Placa que recorda la fundació de la ciutat de Quebec

Sento no haver pogut passar ni tan sols un dia a Quebec. És una ciutat d'aquelles on m'agradaria tornar i perdre'm pels seus carrers, pujar i baixar escales, seure davant d'aquell immens mirador sobre el riu San Llorenç, pensar que alguns d'aquells racons que ara semblen trets d'un parc temàtic fa anys eren carrers i places on vivia gent del poble, quebequesos que no podien imaginar que amb el temps la ciutat rebria milers de visitants diàriament. I és que aquesta civilització de l'oci en què estem ja immersos té això; ho posa tot a l'abast de tothom, i cal que sigui bonic, que les cases estiguin ben restaurades i pintadetes, de manera que acaben semblant un decorat per rebre els visitants.

Pujant a l'Amundsen en el port de Quebec