Aquest vespre, com cada dimecres, miraré "No em et ratllis!" de TV3. Potser sóc de gustos molt vulgars, però m'agrada aquest programa que presenta Julia Otero a TV3, i en el qual la mainada opina sobre temes i personatges molt diversos. El tema anunciat per a avui és 'cultura'. Tinc curiositat per saber què entén la quitxalla per cultura i què n'opina. De tota manera, encara m'agradaria més saber què entenen per 'cultura' els guionistes del programa, tenint en compte que els convidats d'aquesta setmana són Lluís Llongueras i Boris Izaguirre. No tinc res en contra d'aquests dos senyors, però no em semblen els personatges més idonis per representar el món de la cultura.
A continuació de "No em ratllis!" fan el concurs "Sis a traïció", que no és nou, tot i que ara sembla ser que es planteja d'una manera diferent, amb la participació de gent famosa i destinant els diners que es guanyen a 'una bona causa'. Malgrat que ara els diners en joc siguin per a una bona causa, és un programa que vaig veure només algunes vegades en la seva primera etapa i vaig decidir no tornar a mirar.
Segons TV3:
A "Sis a traïció" els concursants han de tenir la capacitat de mentir, la perspicàcia per investigar i deduir si una història és verdadera o falsa i la fortalesa mental necessària per resistir la tensió del joc. Hauran de suportar llargues hores de confrontació i l'ambient claustrofòbic del plató, i demostrar el talent necessari per convèncer els altres per compartir el premi o per enredar-los i emportar-se'n tots els diners.
Coneixia el joc en què està basat (el dilema del presoner), de la teoria de jocs, i ja no m'agradava. Si la memòria no em falla, i les regles del concurs no han canviat, crec que els dos finalistes tenen dues opcions: decidir si volen compartir el premi o quedar-se'l tot. Si una de les dues persones decideix quedar-s'ho tot i l'altra ha triat compartir-ho, guanya qui ho volia tot. Si ambdues decideixen compartir, es parteixen els diners en joc. I quan les dues persones ho volen tot, em sembla que ho perden. O sigui que qui s'emporta tots els diners del premi és qui sap trair, enredar l'altre finalista fent-li creure que es repartiran els diners i a l'hora de la veritat dir que ho volt tot, mentre l'altre, ingènuament, declara que vol compartir els diners.
Les poques vegades que vaig veure el programa, potser va ser per intuïció, però gairebé sempre vaig endevinar qui trairia qui o qui, al contrari, seria incapaç de trair. En un cas, va quedar finalista una noia que em va fer l'efecte que no enganyaria l'altre dona finalista, i així va ser. L'altra, però, malgrat que havien expressat el desig de compartir va decidir quedar-s'ho tot i el premi va ser per a ella. A continuació, mig plorosa va dir que se sentia avergonyida, que havia pres aquella decisió perquè li havia fet la impressió que l'altra pensava trair-la. Tinc els meus dubtes si ho deia de debò o si era teatre per justificar la seva traïció. I de tota manera, tenint en compte que, si les dues haguessin dit que ho volien tot, s'haurien quedat sense ni cinc, significava que la guanyadora va estimar-se més que cap de les dues tingués premi abans que veure que se l'enduia la seva contrincant.
Ja sé que a la vida moltes vegades es triomfa per actituds com les d'aquest joc. Però em desagrada molt que una televisió pública --la que considero la meva televisió-- fomenti aquest comportament emetent aquest programa. Crec molt més en la cooperació i en la satisfacció de compartir que en l'egoisme que aquest concurs fomenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada