El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Un caçador de paraules de fa cent anys

Ja fa temps que llegir novel·les em cansa. Rarament en trobo alguna en què els aspectes que m'hi agraden compensin els defectes, ja sigui en l'argument, en els personatges, en el desenvolupament de la trama... De vegades he llegit obres que comencen molt bé però a partir d'un cert moment sembla com si l'autor o autora no sabés com acabar aquella història; t'hi trobes un final que sembla forçat. Potser és culpa meva, però --de la meva actitud de lectora que no acaba de ser passiva-- i penso que jo hauria continuat o acabat la història d'una altra manera.

Potser per això m'he aficionat a altres tipus de lectures. M'agraden especialment els dietaris, els diaris personals i les memòries. És possible que alguns llibres de memòries acabin essent novel·les que reflecteixen no allò que va passar realment, sinó allò que l'autor o autora voldria que hagués passat; o una realitat deformada per la memòria, com les imatges que reflecteixen aquells miralls còncaus o convexos dels parcs d'atraccions. Però la meva actitud lectora és diferent davant d'aquestes obres i no se m'acut de pensar que jo hauria fet una altra cosa en una determinada circumstància.

Un dels llibres amb què he gaudit molt és Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover. És una meticulosa descripció del recorregut d'aquell gran filòleg mallorquí i el lingüista catalanòfil alemany Bernhard Schädel per pobles, viles i ciutats del Rosselló i de la Catalunya occidental. Del 31 de juliol al 13 de setembre de 1906 van fer un valuós treball de camp replegant informació lèxica, fonètica i morfològica dels llocs per on anaven passant. El dietari, però, no és un llibre d'interès només per als amants de la llengua; és una obra que atrapa 'malgrat' el seu valor com a document històric en l'àmbit de la lingüística. És un testimoni de la vida rural de la primera dècada del segle XX, especialment en indrets del Pirineu de difícil accés en aquella època. L'autor descriu les dificultats del viatge (amb tartana, diligència, fins i tot dalt de burros que els duen per camins de muntanya), la geografia dels indrets per on passen, la gent que coneixen, els àpats que els ofereixen, les fondes i cases on s'hostatgen... I ho fa en un llenguatge planer i alhora molt ric en vocabulari i en expressions dialectals.


Els excursionistes van arribar a Sort amb burro, passant per Soriguera i Vilamur. Alcover descriu així la seva baixada des de Vilamur a Sort:

[...] el Dr. Shädel segueix a peu; jo puig a la bístia i m'embolic la manta de cap a peus, perquè el vent no em geli i no em prenga el capell, i de d'allà per avall per avall. Al punt és fosc de tot; el guia diu que ja hi som, a Sort, però no veim senya de res, i el camí, en lloc de millorar, pitjora. A la fi, colombram els llums de Sort, però encara n'hi ha per una bona estona. Tenc tot el cos com a cruixit, com si m'haguessen amaçolat fort, de tant de cavalcar, i amb molt d'ànsia de que no me sia entrada febra.

A la fi arribam a Sort, passat les vuit. Trobam a la plaça els amics corals [...] que ens esperen fa hores i ens reben amb los braços oberts. ¡Quin goig de trobar-los tan sans i bons i tan entusiastes com sempre!

2 comentaris:

Isabel Baixeras ha dit...

Comparteixo la teva opinió pel que fa a les novel.les, i l'amplio a les pel.lícules que ofereix la cartellera. Rarament vaig al cinema, perquè en surto malhumorada. Hi ha excepcions, esclar... Caligrafia de los Sueños, de Joan Marcé, La Piel que habito, d'Almodòvar, per exemple...

Mercè Piqueras ha dit...

Isabel, a mi m'agrada el cinema, però sóc molt selectiva. Sobretot perquè m'agrada passar una estona entretinguda, però no a qualsevol cost i no es fàcil trobar una pel·lícula que sigui divertida i alhora de qualitat. Quant a novel·les, també hi trobo excepcions, però defujo dels "bestsellers". Potser sóc de les poques persones que no han llegit "El codi de Vinci" ni les novel·les del suec que ja no recordo com es diu.