El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 28 de febrer de 2008

Més val no ser entès que romandre callat

"Més val no ser entès que romandre callat" diu Raimon en una de les seves cançons; una cançó de caire irònic que ha inclòs en el recital que ha fet fa unes hores al Palau de la Música de Barcelona. Però ell no ha romàs mai callat i sempre se l'ha entès molt bé. Aquesta nit també.

No ha estat un recital molt diferent del que va fer a finals del 2006, però no hi fa res, el públic no anava a escoltar un nou Raimon. Han estat una vintena de cançons, un conjunt molt equilibrat en què hi havia intimisme, ironia, els versos d'alguns grans poetes catalans i, per damunt de tot, el seu inconformisme i crit de lluita perquè, com el mateix cantautor va dir fa molts anys, "quan creus que tot s'acaba, torna a començar".

El recital m'ha despertat records i emocions de diversos tipus. Tendresa i enyor amb "Com un puny", que acaba amb aquella imatge tan bonica:

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
i a poc a poc ens clourem con un puny.


Com un puny

Emoció amb "Parlant-me de tu", cançó que evoca els records i les esperances que encara tenim :

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
Vull viure el temps ben acordat amb tu.

Angoixa, en adonar-me que a mi també se m'apropa la nit, que ja tinc "més passat que present" i "més records que projectes" ("Mentre s'acosta la nit"). Plaer, amb els versos d'Ausiàs March i d'Espriu. I m'he encès i he vibrat amb les cançons de lluita; cançons que fa anys pensàvem que ja podrien arraconar-se, però que encara són molt actuals perquè segueix havent-hi senyors que esdevenen gossos ("Indesinenter") i perquè hem de continuar dient "no" a moltes coses.

1 comentari:

joana ha dit...

Quina "crònica" més sentida, Mercè.
M'ha arribat al fons perquè comparteixo tot el que dius.