El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Un centenari molt especial

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMCC) celebra enguany un centenari molt especial dedicat a un dels seus membres. Allò que fa d'especial aquest centenari és que el membre homenatjat, Moisès Broggi, és encara viu... i actiu! Actualment és el president d'Honor de l'Acadèmia de Medicina.

Moisès Broggi
President d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362


He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.

Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.