El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Volant de nou

Deixo aquesta entrada programada per al 26 d'agost, diumenge. Quan es publiqui estaré volant, suposant que l'horari del meu vol no hagi patit cap canvi. No m'abelleix gens fer un viatge tan llarg per tants pocs dies (divendres agafo l'avió de tornada) i, a més, emportant-me feina per fer. Però fa molts mesos que em vaig comprometre'm a fer una conferència en un congrés i no era qüestió de tirar-me enrere a última hora. Potser fins i tot treballaré més que a Barcelona, sense haver de pensar en res més que el congrés i la feina. Espero fins i tot tenir alguna estona per passejar per la ciutat. És la primera vegada que la visito.

Fins fa poc, tot el que sabia del país --a més del nom de la capital i del principal riu-- era que hi va néixer un gran poeta. Un poeta que escrivia com si parlés. Amb els seus poemes em passa com amb els de Martí Pol: la majoria em semblen molts senzills i tinc la impressió, en llegir-los, com si el poeta hagués començat a parlar i hagués transcrit en el paper el que deia, tal com rajava. Però, per altra banda, sospito que és una senzillesa molt treballada. Com les cançons de Serrat. Potser per això Serrat va musicar i cantar alguns poemes d'aquest poeta.

Suposo que, si algú em llegeix, ja haurà endevinat a quin poeta em refereixo i, per tant, on vaig. És el poeta que va escriure això:

Padre nuestro que estás en los cielos
con las golondrinas y los misiles
quiero que vuelvas antes de que olvides
como se llega al sur de Río Grande

8 comentaris:

Montse Vallmitjana ha dit...

Mario Benedetti?

La lectora corrent ha dit...

Sí, Montse! Per cert, que en el meu primer passeig per Montevideo m'he trobat amb el "Dia del Patrimonio", amb moltes activitats culturals a carrers i places de la ciutat vella i jornades de portes obertes de museus i edificis històrics. I he vist una petita exposició sobre Benedetti, feta amb material de la Fundació Benedetti, principalment fotografies.

Montse Vallmitjana ha dit...

Mercè, ves a la meva entrada Montevideo. Et recomano el Museu Torres García

Cristina ha dit...

Compartim passió per Benedetti!! bon viatge!

Pakiba ha dit...

Bon viatge

Assur ha dit...

Deu fer ja catorze o quinze anys, també hi vaig anar, i també per motius de feina, a Montevideo, i va ser una experiència per a mi molt enriquidora, ja que la gent de la Fundación Braille del Uruguay, pioners, malgrat els escassíssims recursos amb què comptaven, en la il·lustració de llibres en braille per a infants, se'ns van portar de meravella.

La gent del país és encantadora, tant és així que t'explicaré una anècdota. M'allargaré una mica, però crec que val la pena:

Quan em van dir que hi aniria, el primer que em va passar pel cap va ser que duria un ram de flors al monument que a Montevideo hi té Lluís Companys, l'únic que durant molts anys va tenir el President.

Un cop allà, quan li vaig dir a una noia de la Fundación com hi podia anar, va voler saber qui havia sigut Lluís Companys i, quan li vaig haver explicat, va dir que m'hi acompanyaria.

Vam anar a comprar les flors, i la noia li va explicar a la florista, a qui ella ni coneixia, per a qui eren i la mica d'història que sobre Companys jo li havia explicat. La florista, emocionada -sí, sí; no exagero: emocionada- després de sentir-la, em va posar una rosa més al ram dient-me que era la seva manera d'unir-se a l'homenatge, i quan vam arribar davant el monument -un monòlit-, que és a una plaça que també duu el seu nom, la noia va dir que si deixàvem el ram sobre la mica de gespa que envoltava el monument les flors s'assecarien de seguida, pel que va dir d'anar a una petita papereria que hi havia allà aprop i, també sense que els conegués de res, els va demanar si tindrien un pitxer per posar aquell ram al monument...

Em vaig quedar d'una peça quan el senyor que hi havia a la botiga va entrar immediatament al fons, on hi tenien la vivenda, i en va sortir amb un gerro ple d'aigua.

Ell sí que sabia qui era Companys perquè, cada any, segons ens va explicar, la gent del Casal Català de Montevideo va allà, vaig suposar que seria cada 15 d'octubre, a retre-li un homenatge “y dansan un baile pressiosso agarrados de las manos que creo que ustedes lo llaman... ¿sardana?”, segons les seves paraules.

Jo, Mercè, no sabia si estava en aquest món o en un altre, de debò t'ho dic...

Ah!, i quan ens vam acomiadar, el senyor ens va dir que no patíssim perquè li canviarien l'aigua cada dia.

Ja t'he dit que m'allargaria una mica, però m'ha fet il·lusió explicar-t'ho i tornar-ho a recordar.

Una abraçada.

Assur ha dit...

El monument a Companys, Mercè, es troba en una placeta que també duu el seu nom. Es bastant apartat del centre, ja que hi vam haver d'anar amb taxi. Si tens algun problema, cosa que no crec, per ubicar-la, al Casal Català de Montevideo, que també vaig anar a visitar i no pots imaginar-te l'alegria que van tenir quan els hi vaig dir que si hi podria anar a visitar-los, són, també l'amabilitat personificada i ells et donaran tota la informació que necessitis. Tenen pàgina web.

La lectora corrent ha dit...

Assur, gràcies per la informació. Aquest matí m'he quedat acabant de preparar el powerpoint per a la conferència i he aprofitat per buscar per internet on es troba la plaça Companys. Ja tinc el lloc localitzat i procuraré anar-hi demà abans de marxar. I sí, la gent d'aquí és molt amable.