El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 16 de setembre de 2010

Taxista xerraire

Abans d'ahir havia tingut un matí força atapeït i la darrera reunió que vaig tenir va acabar a quarts de tres. Tenia gana, estava cansada i a la tarda tornava a estar ocupada. Vaig decidir agafar un taxi per poder descansar pel camí. El primer taxi al qual vaig pujar, quan vaig dir-li que anava a Les Corts, em va dir "Lo siento, pero no puedo llevarla, porque voy a comer a Pueblo Nuevo." Mentre esperava que en passés un altre vaig pensar que hauria hagut de dir-li. "De aquí no me bajo si no me lleva a Les Corts. Que por algo lleva el cartel de 'libre'." Però sóc d'efectes retardats, què hi farem

Encara no havíem recorregut ni cent metres en el que finalment em va dur a casa, quan el taxista va començar a xerrar i fer-me preguntes. Em va explicar que feia 25 anys que era taxista i que primer treballava de dependent i després es va comprar el taxi. I que quan era dependent es guanyava força bé la vida. De tant en tant deixava anar alguna pregunta que jo responia amb algun monosíl·lab, per veure si la meva falta de col·laboració en el diàleg el desanimava. Però la xerrameca --bastant incoherent-- d'aquell home no tenia aturador.

Em va explicar que en aquells temps que feia de dependent coneixa un taxista que duia el taxi com si fos un supermercat: kleenex, tabac, caramels... fins i tot preservatius venia a la clientela. I deia que li toleraven perquè eren altres temps, "los tiempos de Franco". Vaig pensar que o s'ho inventava tot o no tenia noció del temps perquè, si va començar fa vint-i-cinc anys de dependent, afortunadament el dictador feia ja deu anys que criava malves --o potser ortigues. Després em deia que ara no ho deixarien fer, això de vendre coses en el taxi i em preguntava "porque está prohibido, ¿verdad?". Va ser l'única vegada que, en comptes d'un monosíl·lab, vaig deixar anar una frase: "Si está prohibido o no vender cosas en el taxi debería saberlo usted, que es taxista."

Al cap d'una estona ja no podia més de la seva xerrameca i li vaig dir que havia agafat el taxi en comptes del metro o l'autobús perquè tenia migranya --no era cert, però ja començava a tenir mal de cap de sentir-lo-- i no podia suportar les veus i el soroll i que si us plau callés.

Em va demanar disculpes, però a continuació va començar de nou: "Con eso de la migraña se pasa muy mal, ¿verdad. ¿Y le da muy a menudo? ¿Se toma alguna medicina? Lo que tiene que hacer cuando llegue a casa es echarse agua fresca en la cabeza... que dicen que va muy bien... y dicen que echarse en cama con la habitación a oscuras también va bien, ¿es verdad?..."

Ho vaig deixar córrer, no li vaig dir res més, però ell va continuar fent-me recomanacions i parlant de migranyes i mals de cap. Potser després, en arribar a casa diria a la seva dona: "Hoy he llevado en el taxi a una mujer que parecía más esaboria...! Pero la pobre tenia migraña..."

6 comentaris:

marta ha dit...

M'ha fet força gràcia el post. Jo no goso, normalment, fer callar a la gent, tot i que ja veig que no et va servir de massa.

Ara, el que em pregunto és perquè no fem altra cosa que donar consells als altres quan no tenim ni idea del que parlem. Carai, i si solucionem els nostres de problemes i deixem els altres tranquils?

Esti bé, eh? :)

Clidice ha dit...

hahahahaha molt bo! entre poc i massa :P ja és mala sort, sortosament sempre he trobat taxistes que "saben" si tens o no ganes de fer-la petar :)

La lectora corrent ha dit...

Marta, primer no li feia gaire cas i pensava ja es cansaria, però en veure que no parava va ser quan em vaig decidir. I com tu dius, no em va servir de res.

Clídice, també hi ha taxistes que pequen per l'altre extrem. En alguna ocasió, no he arribat a sentir-los la veu ni per dir-me bon dia o adéu.

Magda ha dit...

El taxista que venia coses al taxi m'ha fet recordar aquell de la peli d'Almodovar, em sembla que era a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", tot i que ell no venia els kleenex, ho tenia per la clientela.

No sé si en arribar a casa tindria algú amb qui xerrar, normalment quan algú parla tant és perquè no pot fer-ho a un altre lloc o amb alguna altra persona.

Molt divertit el post.

Albert B. i R. ha dit...

Devia estar avorrit d'anar tot sol en taxi i d'aquí la intensa pallissa en forma de discurs incoherent. Quina paciència la teva!

Anònim ha dit...

M'has fet passar una mica millor l'hora d'espera entre classes.

Aquesta història sembla treta d'un llibre de contes curts!

L'experiència del primer taxista la trobo del tot fora de lloc. La seva feina no consisteix en portar la gent on va? En fi...


Raquel