divendres, 17 de setembre del 2010

Sola en el propi cotxe

Sobre el meu apunt del taxista xerraire, Magda diu que potser a casa no tenia amb qui xerrar, i Albert B. diu que potser el taxista devia estar avorrit d'anar tot sol en taxi. Això de l'avorriment i la xerrameca deu ser segons el caràcter de la persona. Jo no recordo haver-me avorrit mai. Si una cosa m'avorreix, sense adonar-me'n desconnecto i de sobte em trobo pensant en altres coses. (Malauradament, de vegades desconnecto quan no ho hauria de fer, i després en pago les conseqüències.)

Pel que fa al cotxe, ara no l'agafo molt. Procuro moure'm amb transport públic. De tota manera, en el cotxe, tota sola, em trobo la mar de bé. Algú va dir-me alguna vegada que l'automòbil ens dóna protecció, que és com si fóssim un fetus embolcallat per l'úter matern. Potser la comparació sigui una mica exagerada, però és cert que el cotxe és com un trosset de casa teva.

Els trajectes més llargs que he fet sola amb cotxe han estat a Pamplona, que no és que sigui tan lluny, menys de 500 quilòmetres. Des de fa alguns anys, però, quan hi vaig viatjo amb tren; és més barat i més còmode. De tota manera, recordo amb plaer aquells viatges, especialment un en què vaig desviar-me a Camarasa a veure una amiga i la seva família.

Devia ser el 27 de desembre, i tornava de Pamplona de fer-me el passaport (la vigília de Nadal vaig adonar-me que el tenia caducat i jo sortia cap a Egipte el 28, primer dia laborable a les oficines de la policia de Barcelona; a Pamplona me'l van fer el dia de Sant Esteve que allà no és festa). Crec que vaig sortir de l'autopista per Alfarràs i vaig continuar per carreteres secundàries que aquell dia eren pràcticament desertes. Era un d'aquells dies d'hivern en què el Sol no acaba de sortir, però no pas perquè el cel estigui ennuvolat, sinó perquè una mena de calitja esmorteeix els rajos solars. Veia els camps com quadrats de patchwork en què predominaven els colors torrats; la carretera, com una línia ondulada que algú hagués traçat amb un llapis gris; la vegetació, de verds tènues i arbres despullats amb els braços penjant... I com si ho veiés tot  darrere un tel o un vidre enterbolit.

No anava sola, m'acompanyaven Lluís Llach, Raimon, Serrat, Leonard Cohen, veus brasileres i italianes... Però en alguns moments arribava a oblidar-me de la seva companyia perquè el paisatge prenia més força que aquelles veus i sóc persona a qui costa concentrar-se en més d'una cosa al mateix temps. A Camarasa m'esperaven la Imma, el Kostas, l'Alessandro, arribats de Bolonya per passar les festes amb la padrina i la resta de la família. Va ser un dia molt agradable.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

m'agradava també fer grans tirades en cotxe, tampoc m'avorreixo mai i, encara que no ho sembli, aprecio el silenci ;) Ara ja no em fa tanta gràcia, jo dic que és perquè m'he fet gran, però la veritat és que la conducció es fa avorrida i, moltes vegades, excessivament agressiva :(

Pakiba ha dit...

M'agrada molt conduir amb compayia de bona música i si es per carretera millor que per autopista que sen fá molt avurrida i si es de dia millor que millor.
Suposo que el taxista necesitava parlá amb algú, hi ha persones que no saben estar callades.

Mercè Piqueras ha dit...

A mi també se'm fa avorrida la conducció per autopista. I, com diu Clídice, de vegades pot ser agressiva; sembla que es facin curses a veure qui arriba abans.

OLGA ha dit...

Els meus viatges en cotxe són de diversos tipus:
- Per recordar, pensar i/o imaginar (em poso música que m'agrada...)
- Per desconnectar i passar una bona estona (em poso la radio i busco algun programa que em distregui, tot i que l'he de canviar 1001 vegades perquè el tema de la cobertura és com un drama)
- Per passar una mala estona (a vegades m'agafa molta son i és una lluita contínua. Si menjo pipes normalment aguanto, però a vegades he de parar...)
- Per fer fotos (vaig mirant el paisatge i vaig encuadrant fotos per tot arreu, tot i que quasi mai puc parar i fer-les!)

La lectora corrent ha dit...

Olga, jo també "faig fotos" en llocs que és pràcticament impossible aturar-se a fer-les o que és impossible arribar al lloc des d'on em fa l'efecte que la foto seria més bonica.

Hi ha llocs que, sense tenir res d'especial, em criden l'atenció i els voldria fotografia alguna vegada. Un d'ells és un petit turó amb un pi solitari que hi ha a tocar de l'A7 en direcció a Girona, poc després de passar el peatge de Granollers, a l'esquerra.

Aquell pi sempre em fa pensar en una de les corrandes de l'exili de Joan Oliver, aquella sobre el Vallès que diu que quatre pins fan un bosc espès.