El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Hipatia i "Agora"

Hipàtia és un personatge que fa anys que em va interessar: una sàvia del seu temps, màrtir laica, víctima del fanatisme dels cristians de l'Alexandria de començament del segle V dC. Al front d'aquells cristians hi havia el bisbe Ciril, del qual, ves per on, te'n pots trobar avui dia la imatge amb una corona de sant damunt d'un altar. Tot el que se sap sobre la vida i els treballs d'Hipàtia s'ha anat reconstruint al llarg de la història com un puzzle, amb informació que historiadors i historiadores han extret d'aquí i d'allà, perquè no se n'ha conservat cap escrit.

Tenia curiositat per veure Agora, la pel·lícula d'Amenábar. Especialment per veure el relat que havien bastit els guionistes --un dels quals és el mateix Amenábar-- al voltant d'Hipàtia, amb la poca informació que se'n té. També m'interessava veure com havien recreat la ciutat d'Alexandria i el seu Museu i Biblioteca, expressió màxima de la cultura del món grecoromà.

Amenábar és un gran director i sap treure profit de qualsevol història. A més, tot i que en el guió han vessat molta imaginació per reconstruir "allò que tal vegada s'esdevingué", han estat moderats. Podien haver fer una Hipàtia que s'emboliqués amb el seus estudiants --especialment amb un que s'havia enamorat d'ella-- o fins i tot que l'odi que li professava el bisbe Ciril fos perquè ella l'havia rebutjat en la seva joventut. Res d'això, però. Presenten una Hipàtia que sembla asexuada --o que ha decidit prescindir del sexe?-- i només interessada per la ciència. Hi ha una escena que podria pensar-se que és una llicència dels guionistes, però té una base bibliogràfica: a un estudiant que li havia declarat el seu amor, Hipàtia li dóna un tros de roba amb la seva sang menstrual per mostrar-li que no hi ha res de bellesa en allò que ell s'estima. Això està tret de la Suda, una enciclopèdia del món antic escrita en grec cap el segle X.

De tota manera, a aquesta història li he trobat alguns punts fluixos. Hom podria deduir que Hipàtia va morir relativament jove. Les dades de què es disposa fan suposar que quan els cristians van matar-la tenia uns 60 o 65 anys. I una dona de 65 anys, a començament del segle V, era una dona vella, cosa que no ho sembla la protagonista (ara, una dona de 65 anys potser no sigui allò que entenem per "vella", però per tenir l'aspecte de Rachel Weisz al final de la pel·lícula, a més de ser guapa necessitaria molt de Botox o cèl·lules mare). I una cosa em va cridar l'atenció: en una pel·lícula dedicada a una dona, no se'n veuen d'altres. Ja sé que el fet que Hipàtia --una dona-- ensenyés astronomia i filosofia era excepcional i no esperava veure altres dones en les escenes del Museu i la Biblioteca. Però, a les cases, no hi havia dones? Només tenien esclaus? No hi havia esclaves? Quan Hipàtia surt del bany, qui li dóna una tovallola per eixugar-se és el seu esclau Davos --aquest personatge suposo que és una altra llicència del guió. I en el mercat i en altres llocs d'Alexandria, tampoc no hi havia dones?

Hi ha algunes escenes panoràmiques vistes de l'aire que són extraordinàries. I no em refereixo als zooms que semblen fets amb GoogleEarth, sinó a les que mostren un escenari més proper. Em sembla molt bona l'escena en què els cristians que vestien de negre --a la pel·lícula crec que els anomenen "parabolans"; eren els més reaccionaris-- es mouen d'un costat a l'altre i des de l'aire semblen escarabats o algun altre mena d'insecte de color fosc movent-se frenèticament per l'Àgora.

Després de veure la pel·lícula vaig buscar per casa llibres on sabia que hi havia informació sobre Hipàtia i en vaig rescatar un, del 2004, que encara no havia ni tan sols fullejat. El vaig comprar amb tota la confiança, atès que era presentat com una biografia (és de la col·lecció memorias y biografías, de Lumen) i que el seu autor, el matemàtic Pedro Gálvez, "nos propone ahora este magnífico retrato de una mujer excepcional, condenada a vivir en una época que ni los dioses quieren recordar". Sort que en el "Propósito", a l'inici del llibre ja avisa que tracta de "reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas" i que es permet "la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella [Hipatia] suscitaron".

He fullejat el llibre, que no sé perquè han inclòs en una col·lecció de biografies, perquè és una novel·la, i estic considerant si el baixo al contenidor del reciclatge, com vaig fer fa poc amb altres llibres, o si el llenço a les escombraries. Sovint sembla com si, en comptes de situar l'acció en el segles IV i V, l'autor hagués fet viatjar els personatges a través del temps. Parla del Teó, pare d'Hipàtia, i diu que s'havia criat entre llibres perquè el seu pare --l'avi d'Hipàtia-- tenia una espaiosa biblioteca a la segona planta de casa seva, amb prestatges plens fins al sostre de llibres folrats i que, quan van treure els folres dels llibres, la biblioteca paterna va convertir-se en "una sucesión monótona de lomos lisos...". Teó anava a la llibreria "del armenio" --la descriu com "la mejor librería de la ciudad, la más lujosa, la que más variedad ofrecía"-- com qui va a la Casa del Llibre o al FNAC. Perquè feien com en les llibreries d'ara, damunt d'una taula "ponían a la vista las últimas obras publicadas". De vegades, entre les novetats, "habían llegado libros de España". I afirma que en les rares ocasions en què "había llegado algo bueno de Occidente, se había tratado precisamente de obras escritas por investigadores españoles...". Parla de bars (també terrasses de tavernes), restaurants i hotels que hi havia al llarg de la costa, i del cotxe que tenien a la família d'Hipàtia ("A Hypatia le gustaba el nuevo coche"). Diu que, en arribar el moment en què Teó hauria hagut d'enviar la seva filla Hipàtia a la universitat, decideix que segueixi els seus estudis en el Museu. El colofó és l'assassinat d'Hipàtia pels fanàtics religiosos, que l'autor del llibre descriu com una orgia de sang i fetge en què ella és violada repetidament pels seus assassins i si les seves restes fetes a la brasa --un cop morta, Hipàtia va ser cremada-- no són devorades pels monjos és perquè un d'ells els diu: "¡Bárbaros, no podemos comer carne impía!" A partir d'ara procuraré fullejar amb atenció cada llibre que tingui intenció de comprar. Els 19 euros que vaig pagar per aquesta obra van ser diners llençats.

Nota (25.10.2009): Com m'ha fet notar Amparo (gràcies!), a Agora, a més d'Hipàtia, hi surt un parell de dones més, si bé només com de passada. De tota manerat, ara només en recordo una: l'esclava cristiana de la casa d'Hipàtia.

Il·lustració: Representació d'Hipàtia per Elbert Hubbard, 1908 (Wikimedia Commons)

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Doncs em temo que ens ve un allau de llibres hipàtics, ja n'he vist uns quants pels aparadors. No he anat a veure la peli per molts dels motius que comentes, i perquè aquestes aproximacions històriques, o són desacomplexades totalment i no pretenen res més que distreure o em fan més por que una pedregada. Encara més en un cas com aquest, que reflecteix una època encara poc estudiada i un personatge sobre el qual se sap poca cosa.

És curiós, molta gent m'ha comentat això de les dones que 'no hi són' i sobre l'edat d'Hipàtia, de fet potser una peli amb una Hipàtia gran no tindria tant de ganxo, encara que jo crec que hi ha unes quantes senyores del cinema que farien la història prou creïble i a més donarien feina a senyores madures, que es veu que no es troben massa papers per a grandetes no-botoxades.

Raquel ha dit...

És una de les pel·lícules que tinc pendents. M'apunto els teus comentaris per fixar-m'hi al veure-la.

Em deixes de pedra amb això d'aquest llibre... No entenc per què s'ha inclòs dins de Biografies...
En fi, hi ha coses que no entendré mai!

No el tiris ni el deixis a cap bilbioteca voluntària(no cal escampar el mal humor entre la gent), recicla'l que encara podrà servir per alguna cosa bona! ;)

Manuel García ha dit...

Hola, soy Manuel, estudiante de biología de la Universidad de Sevilla. Me ha parecido muy interesante tu blog, entiendo catalán pues es mi tierra. Te he agregado a mi lista de páginas amigas, ¿me podrías enlazar en tu blog?
Te dejo mi blog, espero que te guste, http://www.biologiaenred.com
Seguire pasando por aquí, también te estoy siguiendo por blogger.
Un abrazo.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, a mi també em fan por les pel·lícules i llibres pretesament històrics, especialment si es presenten com a una obra de ficció --film o llibre-- i no com a documental o llibre d'assaig.

Si és un tema que desconec, sempre tinc el dubte sobre la quantitat d'imaginació invertida en el guió o en el text --tot i que es pot invertir molta imaginació sense trair la història. I prefereixo que s'inventin algun personatge que ens mostri la història a través dels seus ulls que no pas que siguin els personatges reals el centre de la trama argumental.

Raquel, em sembla que llençaré el llibre al contenidor del paper, però abans n'estriparé les fulles perquè ningú no el pugui rescatar.

Manuel, gràcies pels teus comentaris. Miraré el teu bloc.

kika ha dit...

m'alegra saber que no soc l'única que compra llibres pensant en que li agradaran molt, els deixa un temps a casa (que reposin!) i quan se'ls mira se'n penedeix! :-)

Magda ha dit...

Sobre llibres o fils històrics a mi també sempre em fa por no acabar de saber què és real i què afegit per part del guionista o escriptor per donar un ritme a l'obra.

Sempre poso l'exdemple de la biografia ueGore Vidal va fer sobre Linconln, al final hi ha una petita explicació de que ha afegit ell per no haver masses dades d'un lloc o d'un personatge històrics, així sé més del cert quina part de la novel·la està basada en fets reals.

La primera vegada que vaig saber d'Hipatia va ser pel cómic "Corto Maltés a Venècia" i després pel "Cosmos" de Carl Sagan, Està bé que com a mínim es tregui aquesta persona de l'oblit i se sàpiga que en els temps antics també van haver dones astrònomes, escriptores, pintores...

La peli m'espero al dvd per veure-la a casa. Ja us diré.

Assur ha dit...

Jaume Cabré, al seu excel·lent assaig titulat "La matèria de l'esperit" (Ed. Proa) parla d'Hipàtia quan es refereix a una de les classes que hi ha de lectors apassionats, uns lectors "que saben la importància que té la lectura, el poder que té el text, el bé que pot produir un llibre, i no estan disposats a consentir-ho", i és per això que, "per prevenir mals majors -continua Cabré- calen foc a la Biblioteca d'Alexandria" i "torturen fins a l'horror indescriptible Hipàtia, una de les persones més sàvies de la humanitat, que era matemàtica, astrònoma, física i, cosa imperdonable, dona".

La lectora corrent ha dit...

Assur, malauradament el missatge de Farenheit 451 no se'l van inventar ni Ray Bradbury ni Truffaut.