El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

No demaneu la meva complicitat, si us plau!

Del Diccionari de la llengua catalana:

còmplice m i f. [LC] [DR] Persona que ajuda algú a cometre un delicte.

complicitat 1 m i f. [LC] [DR] Qualitat de còmplice. 2 m i f. [LC [DR] Ajut prestat pel còmplice.

En les darreres setmanes he assistit a algunes activitats en què hi participaven polítics i polítiques o persones que ocupen càrrecs de responsabilitat en institucions públiques o semipúbliques. No sé quantes vegades han demanat la meva complicitat --la meva i la de la resta de persones d'entre el públic--, però han estat moltes.

De vegades, quan vaig a un d'aquest actes, a més de prendre notes del que diuen --el meu quadern de notes és un pilar fonamental per a la meva memòria-- vaig marcant amb creuetes les vegades que deixen anar la paraula complicitat. És estrany que algú no la introdueixi en el seu discurs un moment o altre.

Senyors polítics, senyores polítiques: no em demaneu que sigui còmplice vostra en res, perquè no penso ajudar-vos a cometre cap delicte. Demaneu-me si voleu la meva col·laboració, la meva cooperació, el meu suport, el meu ajut, la meva participació, la meva coparticipació, la meva contribució, el meu concurs... Però complicitat no, si us plau!

7 comentaris:

MrTorture ha dit...

simptomàtic que "ells" demanin tantes vegades la "complicitat".

estic d'acord amb tu: que no demanin la meva complicitat.

zel ha dit...

Ja saben el que diuen, ja, però còmplices de barrabassades no ho serem!

Raquel ha dit...

M'ha semblat genial el teu post!

A molts polítics del nostre país els convindria agafar un diccionari més sovint!

Anna Sanjerónimo ha dit...

Molt curiós! Mai no m'havia parat a pensar que 'còmplice' en català no té aquest matís.

He descobert el teu bloc avui, una mica per casualitat. T'aniré seguint ;).

La lectora corrent ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Polítics i polítiques solen incorporar al seu vocabulari paraules que es posen de moda, o potser són ells mateixos qui les posen de moda. Una altra que ara es fa servir molt és 'sinergia', però molt poques persones la pronuncien bé; solen pronunciar-la "sinèrgia", segurament per influència del castellà.

Anna, en castellà crec que tampoc tenia el sentit de cooperació o col·laboració; em sembla que el van incorporar en la darrera edició del DRAE. Potser en una nova edició del Diccionari normatiu català també l'hi incorporaran. Dependrà que la classe política continuï fent-la sevir o que, com tantes modes, d'aquí a un temps l'hagin arraconada.

Assur ha dit...

Tan bonic que sona quan es diu, per exemple, que dos enamorats es van mirar amb un somriure còmplice, perquè em fa tot l'efecte que tots dos són còmplices d’una trapelleria, i tant que arriba a indignar quan es diu, també per exemple, que l’acusat, amb proves més que suficients d’haver saquejat una Institució, va dirigir un còmplice somriure al seu advocat quan el jutge va acabar de llegir la sentència..., perquè els era favorable!

Com molt bé dius als polítics: “Complicitat, no, si us plau”, i jo em permeto afegir: “Ni recolzament tampoc!”, que ja està bé, també, el mal ús que es fa del verb “recolzar”. :)

La lectora corrent ha dit...

Assur, aquest "recolzar" que esmentes, és una altra de les paraules que de vegades marco amb una creueta en el meu quadern quan la sento dir. Aquest error suposo que ve per influència del castellà, en què "apoyar" té els dos sentits de "donar suport" i "recolzar" (tot i que en castellà el segon és reflexiu: "apoyarse").