El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 18 de juny de 2009

Un article curiós

Acabo de guardar en el meu ordinador el pdf d'un article aparentment publicat en una revista científica, que es titula "Decoupling link-level acknowledgements from randomized algorithms in public-private key pairs". (Si no enteneu què vol dir, no us amoïneu; jo tampoc, però això és el que menys importa.) Com a autors, figuren "Juan J. Ibarretxe, Mariano Rajoy and Jose L. Rodriguez-Zapatero". Quina casualitat --oi?-- la coincidència dels noms dels autors amb els de tres polítics de partits molt allunyats entre ells!

Es tracta d'un article científic molt ben estructurat, amb un resum inicial, una introducció, comentaris sobre altres treballs relacionats amb el que es descriu aquí, explicació del treball experimental realitzat i dels resultats, la conclusió i una llista de 32 referències que se citen en el text. Aquest article, però, té una particularitat: està generat per un programa ordinador. Només cal indicar els noms dels autors, prémer un enllaç i automàticament, en uns segons, tens a la pantalla l'article, que pot tenir ja el format final.

Un article llegit fa alguns dies a la The Scientist em va fer recordar l'existència d'un web de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) on es poden "fabricar" articles científics i és com he generat l'article dels tres polítics esmentats. The Scientist explica el cas d'un estudiant de la Universitat de Cornell, a l'estat de Nova York i un executiu de la revista New England Journal of Medicine, que van enviar un article generat per l'esmentat ordinador de l'MIT a la revista electrònica The Open Information Science Journal. Aparentment, aquesta publicació compleix un requisit fonamental de tota revista científica: fer revisar cada manuscrit rebut per experts en el tema que s'hi tracti, perquè n'avaluïn la qualitat (procés que en anglès s'anomena peer review). Si més no, això és el que consta en la pàgina principal del web de la revista.

L'article que hi van enviar es titulava "Desconstruint els punts d'accés" i la introducció començava amb una frase sense sentit que traduïda diu una cosa com ara "Els compiladors i les simetries compactes han despertat un gran interès entre futuristes i biòlegs en els darrers anys." Què penseu que va passar amb aquell article? Que va ser rebutjat d'entrada sense ni tan sols ser enviat als revisors? Que va ser rebutjat després que els revisors el veiessin i responguessin potser molt enutjats perquè els havien fet perdre el temps amb un original que no tenia ni cap ni peus? Doncs ni una cosa ni l'altra. Un dels autors, després d'uns mesos, va rebre un correu d'una persona dels serveis administratius de la revista en què li comunicava que l'article havia estat acceptat per a ser publicat després de superar la revisió. El correu duia annexat un formulari que era en realitat una factura perquè els autors paguessin les despeses de publicació mitjançant targeta de crèdit o directament a un banc situat en els Emirats Àrabs.

La publicació electrònica, que hauria de servir perquè tothom pogués tenir accés al coneixement generat per la recerca científica, pot caure en mans de persones desaprensives com ho són les que hi ha darrere d'aquesta revista i de moltes altres que estan proliferant els darrers temps. Malauradament sempre hi haurà gent que, per tal de veure el seu article publicat, pagarà el que calgui i potser fins i tot sabent que el treball que presenten a la revista no passa per cap revisió. Per això cal anar molt en compte quan se cerca informació a Internet. El fet que un treball hagi estat publicat no és cap garantia de qualitat. Cal veure on s'ha publicat, i qui hi ha al darrere de la publicació.

Tornant a l'article dels polítics que m'ha generat el programa de l'MIT, és cert que no té cap sentit, però tampoc no en tenen alguns discursos que he sentit de vegades als polítics reals. M'ha entrat un dubte: no tindran pas un programa d'ordinador que els generi discursos de manera aleatòria?

Nota final
El 1996, Alan Sokal, professor de física de la Universitat de Nova York va fer una cosa semblant enviant un article que no tenia cap sentit a una revista de ciències socials, que li va acceptar. Amb una diferència, però: aquell era d'artesania. El va escriure el mateix Sokal; no estava generat per cap programa d'ordinador.

2 comentaris:

maikix ha dit...

Molt interessant l'entrada, Mercè. No s'ha de creure tot el que està publicat, ni tan sols en l'àrea científica: A la que grates una mica, es veu el llautó!
Gràcies per fer-nos reflexionar i conèixer aquestes "tècniques" de revisió dels articles.

La lectora corrent ha dit...

Amb la implantació de la publicació electrònica hi ha qui ha vist la possibilitat de fer un negoci. El darrer any he rebut molts correus de revistes suposadament científiques que no havia sentit mai a la vida i que solen proposar que el enviï articles per publicar.

Sempre és un model semblant; et canten les excel·lències de la publicació i destaquen que és una revista d'accés obert, és a dir, que no cal pagar per llegir i descarregar els articles, però de moment no diuen si fan pagar o no als autors.

No sé d'on treuen les adreces, perquè jo no em dedico a la recerca de laboratori ni em trobaran en el directori de cap universitat. Potser van rastrejant les publicacions científiques que hi ha per la xarxa i agafen totes les adreces que hi troben. Com que sóc codirectora d'una revista de microbiologia i de vegades hi publico editorials, revisions de llibres o algun article tractant aspectes històrics o de perspectiva, potser l'han agafat d'allà.