El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 10 de juny de 2009

Gegants per a un Quixot del segle XXI

Cada vegada que vaig a terres navarreses o hi passo descobreixo més i més parcs eòlics. Fa uns deu o dotze anys, quan encara eren una novetat, sentia curiositat per veure de prop els molins i de tornada a Barcelona un dia vaig desviar-me per passar pel port del Perdón, on sempre fa molt de vent i hi van instal·lar un dels primers parcs. A mesura que la carretera --poc transitada perquè la majoria dels vehicles van per l'A-12-- s'enfilava i m'apropava a la zona dels molins, tot i dur els vidres pujats, sentia el xiulet del vent més agut i penetrant. Viatjava sola i tenia la sensació com si aquell xiulet m'empaités i com si em pogués tallar si m'hagués colpejat directament. La meva intenció inicial d'aturar-me i apropar-me als molins tot el que pogués va convertir-se en un desig irrefrenable d'allunyar-me'n.

Ja fa temps que, camí d'aquelles terres, torno a veure els molins a prop (no tant com la vegada del Perdón), però sense pujar cap muntanya. Ara acostumo a anar-hi en tren i hi ha llocs on els molins són molt propers a línia del ferrocarril. Fa pocs dies me'ls mirava de nou i pensava en la controvèrsia que hi ha sobre la construcció de parcs eòlics. Molta gent s'hi oposa per diversos motius. Qui perquè afirma que viure prop d'un parc eòlic és insuportable pel soroll que generen (el químic atmosfèric James Lovelock n'és un dels detractors per aquest motiu); qui diu que espanten la fauna local, que es veu obligada a marxar, i destrossa la vegetació; a d'altres no els agrada l'impacte visual sobre el paisatge, que queda alterat. Em sembla que també he llegit que hi havia ocells que moren perquè són engolits per la força del vent en les hèlices que giren.


Dissabte passat, contemplant de nou els molins navarresos, pensava en altres molins de vent, els que hem conegut tota la vida i que van ser construïts per generacions passades. La seva funció era diferent, però sempre té relació amb l'energia; es feia servir el vent per fer un treball, que solia ser moldre el blat o altres cereals. Molts molins han desaparegut, i els que queden són considerats part d'un patrimoni que cal conservar i protegir.

El meu pare era d'una terra de molins, la Manxa. En el seu poble (Mota de Cuervo) en quedava un del segle XIX al qual anomenaven El Zurdo, perquè les aspes giraven en sentit contrari com ho fan la majoria. Crec que va ser el segle XIX, que un jutge el va castigar sense moldre durant alguns anys perquè va matar el seu amo, que va quedar atrapat entre els engranatges. A la dècada de 1950 es va fundar l'associació Amigos de los Molinos de Mota de Cuervo, que tenia com a objectiu recobrar el patrimoni històric i cultural que representaven els molins de vent, i en van reconstruir uns quants segons el model clàssic manxec i damunt dels fonaments dels molins desapareguts. Un dels que es van reconstruir és El Piqueras. La coincidència amb el meu cognom no és casual. Un dels fundadors d'aquella associació era Joaquín Piqueras, germà del meu pare, i després de la seva mort prematura l'Associació li va dedicar un molí. El Piqueras és de propietat municipal, però està cedit a l'Associació que en va promoure la reconstrucció i hi van instal·lar un petit museu d'agricultura, amb estris del camp; a més, reprodueix la vida tradicional d'aquelles terres. El 1997 el meu pare va voler visitar per darrera vegada el seu poble (vivia a Barcelona des del 1933 o 1934). El vaig acompanyar i un dels primers llocs on ens vàrem aturar va ser en aquest balcón de la Mancha, on estan situats els molins.

El Zurdo té més de 250 anys, està ja citat en el cadastre el 1752. Els propietaris havien estat sempre persones del poble fins que el 1941 el molí va passar a mans de Ramón Serrano Suñer, que era cunyat de Franco i va ser ministre d'Afers Estrangers en la dècada de 1940. Llegeixo en el web municipal de Mota de Cuervo que Serrano Suñer, en una carta a l'esmentada Asociación de amigos de los Molinos, explica que una nit, quan viatjava d'Alacant a Madrid, el va veure mig destruït i va acordar la compra, que es va fer efectiva el 27 de febrer de 1941. Diu aquest web que els diners de la venda van anar a Beneficència. Potser això sigui cert, però el meu pare sempre havia explicat --enfadat-- que el poble va regalar el molí a Serrano Suñer. Podria ser que fos una venda forçada? I per què hauria destinat els diners a beneficència el qui n'havia estat el darrer propietari? En les fotografies del 1948 s'aprecia l'escut de la Falange que Serrano Suñer hi va fer posar:

Doncs bé, l'altre dia, mentre contemplava des del tren els molins navarresos pensava si d'aquí a cent, dos-cents anys o més, quan potser hi hagi altres maneres més efectives d'obtenir energia i els parcs eòlics vagin desapareixent, qui sap si no hi haurà associacions per conservar-los. Avui dia s'organitzen viatges i excursions a la ruta de los molinos de la Manxa, i els turistes admiren els molins mallorquins, els portuguesos, els grecs o els holandesos --per esmentar els més coneguts--, que consideren part del paisatge on estan situats. Potser en el futur els molins de vent que ara es construeixen per obtenir energia i que no hagin estat destruïts seran també l'admiració dels turistes. Qui sap si els molins del port del Perdón, que em van causar tanta angúnia, no seran un punt de referència en la història de la tecnologia i també hi anirà la gent a veure'ls, i baixarà dels cotxes per fer-se fotos, com fan ara quan passen prop d'algun molí de vent clàssic.

Seran mai una atracció turística els de l'esquerra, com ho és ara el de la dreta?

Fotos molins Navarra (2009) i molí de Leiden (2003): M. Piqueras
Fotos El Zurdo (1948): S. Piqueras (1913-2005)