El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 28 de juny de 2009

Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia

Els set pecats capitals (El Bosch, Museu del Prado)
[Foto: Wikipedia Commons]

Rescato un article del Corriere della Sera del 19 de febrer 2009. M'ha vingut a la memòria en veure l'enrenou que han provocat a Itàlia --i també fora-- l'afició del primer ministre d'aquell país per les noies joves i físicament atractives a las quals ha estat convidant a festes privades que sembla ser que en acabar-se continuaven en espais encara més privats, com ho pot ser el llit del Cavaliere. Aquell article de febrer comentava un estudi que el teòleg de la Casa Pontifícia Wojciech Giertych i el jesuita Roberto Busa van fer per la Vaticà, i que ara em fa pensar dues coses sobre Berlusconi: que no és gens original i respon al model de pecador masculí típic, i que s'està guanyant el cel.

Giertych i Busa van analitzar les dades recollides en quatre anys de confessions d'homes i dones i van arribar a la conclusió que els homes i les dones pequen de manera diferent: els pecats més freqüents en els homes són la luxúria, la golafreria i la peresa, seguits de la ira, la supèrbia, l'enveja i l'avarícia. En canvi les dones, quan pequen, acostumen més a fer-ho contra la supèrbia, l'enveja i la ira; segueixen la luxúria, la golafreria, i la peresa. (No sé si l'avarìcia no és un pecat femení, però Il Corriere no l'esmenta i no és possible veure la notícia original publicada a L'Osservatore Romano).

M'han cridat l'atenció uns comentaris que un dels autors de l'estudi --Wojciech Giertych-- va fer a L'Osservatore Romano a propòsit de la diferent importància del pecats capitals i que Il Corriere reprodueix. Diu que el pitjor pecat que pot cometre una persona "és la supèrbia, perquè impedeix a l'home la relació amb Déu, en fer-li creure que és autosuficient". En canvi, els pecats contra la castitat li semblen menys pericolosos "perquè ells mateixos ja porten una autoumiliació, i com a tal poden ser una ocasió de tornar a Déu".

Ara entenc que l'església catòlica, que tant de pes té en la societat italiana (en alguns llocs em fa l'efecte que encara més que no tenia aquí en temps de Franco), hagi estat tan benèvola amb Berlusconi i només algun bisbe hagi gosat de fer-li una simbòlica estirada d'orelles. Deuen pensar que cada relliscada del Cavaliere és un pas més que fa per apropar-se a Déu. Potser ja estigui arribant a les portes del cel.

1 comentari:

maikix ha dit...

Molt aguda, Mercè.
I molt llestos, els catòlics. Se les empesquen totes perquè els homes sempre quedin perdonats, i les dones, les veritablement dolentes i irrecuperables, i les que tempten i provoquen als homes per fer-los pecar.