El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 3 de març de 2009

Belva Ann Lockwood, dona de lleis


El 3 de març de 1879, Belva Ann Lockwood (nascuda Bennett, 1830-1917) va ser la primera dona dels Estats Units que va ser admesa com a advocada davant del Tribunal Suprem. El 1884 i el 1888 va ser candidata a la presidència dels Estats Units. També va ser molt activa en el moviment sufragista nord-americà.

Belva va néixer a Royalton (Nova York) el 1830 i als 14 anys ja feia de mestra a l'escola primària del seu poble. El 1848 va casar-se amb un pagès que va morir el 1853 de tuberculosi. Belva, vídua, amb una nena de tres anys i sense mitjans, va decidir seguir estudis superiors per obtenir un títol que li permetés aspirar a una situació professional més ben pagada.

Va haver de convèncer la direcció de Genesses College (avui dia Siracusa University) perquè l'admetessin, i el 1857 va graduar-se amb la màxima nota. De seguida va aconseguir un lloc de treball com a directora d'una escola (Lockport Union School), on, tot i la responsabilitat del seu càrrec, cobrava la meitat que els mestres homes. Va treballar en diverses escoles per a noies i va entrar en contacte amb la sufragista Susan B. Anthony. Va fer seu l'ideari d'igualtat per a les dones que propugnaven les sufragistes i va introduir canvis a les escoles de noies on va treballar, afegint-hi matèries que abans només eren pròpies de les escoles de nois, com ara l'oratòria, la botànica i la gimnàstica.

Va decidir estudiar dret i es va traslladar a viure a Washington D.C. amb la seva filla; creia que, essent aquella ciutat la capital del país tindria més oportunitats per aspirar a una professió en el món de l'advocacia. Al mateix temps que cercava la manera d'estudiar dret, va obrir una escola provada per a noi i noies.

El 1868 va casar-se de nou. El seu segon marit, Ezdekiel Lockwood, era un veterà de la guerra civil americana, capellà de l'església baptista i que feia de dentista. Era un home progressista i va encoratjar Belva en el seu propòsit d'estudiar dret. No li va ser fàcil, però, aconseguir el títol. En el segon intent va aconseguir que l'admetessin a la Facultat de Dret d'una nova universitat (National University, avui dia George Washington University) juntament amb unes quantes dones més (una altra universitat havia rebutjat la seva sol·licitud amb l'excusa que la seva presència a les aules distrauria els estudiants). Tanmateix, quan el 1873 va acabar els seus estudis, no li van donar cap títol, i sense títol no podia exercir la professió davant dels tribunals.

Un any més tard va decidir-se a apel·lar directament al president dels Estats Units, Ulysses S. Grant, que havia estat al front de la Facultat de Dret que ara li negava a ella el títol. Va demanar-li justícia, al·legant que havia superat tots els exàmens i que, per tant, tenia dret a aquell títol. La seva petició va ser escoltada i de seguida li van donar el títol d'estudis que li corresponia. Tanamateix, tot i amb el seu diploma, va haver de lluitar molt per poder exercir la professió amb ple dret, i fins al 1879, essent president dels Estats Units Rutherford B. Hayes, les dues càmeres del Congrés no van aprovar una llei que va permetre a Belva presentar els seus casos al Tribunal Suprem. Era ja una dona vídua (el seu segon marit havia mort el 1877) i d'edat madura per a l'època (49 anys), però va seguir molt activa, especialment en la defensa dels drets de les dones, que fins aleshores en tenien molt pocs.

Va viure fins al 87 anys i va escriure molts articles en favor del moviment sufragista i la necessitat d'igualtat per a les dones. La seva filla va morir vint anys abans que ella i Belva va ocupar-se de l'educació del seu net més petit. Va ser membre, entre d'altres, de l'Associació Nord-americana de Dones Periodistes i va participar també activament en moviments pacifistes, fent conferències i assistint a congressos. La Universitat de Siracusa, que li havia denegat el títol universitari, va oferir-li un doctorat Honoris Causa uns anys abans de la seva mort.