El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 9 de març de 2009

Lactància masculina: per què no?

No em refereixo a homes alletant artificialment la seva mainada amb el biberó, sinó a mascles secretant llet per a les seves cries. Sembla de ciència ficció, oi? Doncs no és tan impossible com es pot pensar.

En els mamífers, les femelles inverteixen molt més en termes d'energia en les seves cries que non pas els mascles. Per una banda, hi ha la gestació, amb un cost energètic que és mesurable. Després del part, però, la mare continua invertint en les seves cries mitjançant l'alletament, que pot durar més temps que la mateixa gestació i pot produir un gran desgast en les mares. (Abans solia dir-se que cada fill costava un queixal, perquè moltes dones tenien deficiència de calci quan alletaven.) Comparada amb la inversió materna, la paterna és una minúcia, només el petit esforç d'una ejaculació.

Pel que fa a la cura de les cries, la participació dels mascles només es dóna en un 10 per cent de les espècies de mamífers, principalment els primats, els carnívors i els perissodàctils (cavalls, tapirs, rinoceronts) i quan ho fan, l'esforç que hi posen i el temps que hi dediquen sol ser menor que el de la mare. Hi ha investigadors que han intentat esbrinar el perquè d'aquestes diferències. Una possible explicació és la impossibilitat dels mascles de tenir la certesa que són els pares d'aquelles cries a les quals dediquen esforços i temps. Avui dia, en l'espècie humana això ha canviat; una prova de paternitat no és gaire complicada.

Però per què no alleten els mascles? Al cap i a la fi la seva fisiologia no és tant diferent de la de les femelles. No és molt agosarat dir que els mascles són femelles amb hormones masculines. Si falla la producció d'hormones masculines, un mascle pot desenvolupar trets propis de les femelles. Hi ha molts mamífers, entre quals s'inclouen els primats, en què els mugrons es desenvolupen de la mateixa manera en femelles i mascles fins que arriben a la pubertat, en què es produeixen canvis hormonals. També és un canvi hormonal el detonant de la producció de llet en les mares, no pas el procés de gestació o el part. De fet, la producció de llet pot estimular-se per l'administració de determinades hormones i fins i tot pel fet que el nadó xucli el mugró.

A més, la producció de llet en els homes està documentada. Per exemple, en homes que durant la segona guerra mundial havien estat reclosos en camps de concentració, en condicions de malnutrició prolongades, que els van causar l'atròfia dels testicles, de la hipòfisi i fins i tot del fetge. En ser alliberats i començar a rebre una alimentació normal, els seus testicles i la hipòfisi es recuperaven aviat i començaven a produir hormones, tant de femenines (estrògens) com de masculines (andrògens). La recuperació del fetge, però, era més lenta i no podia metabolitzar aquestes hormones, de manera que es produïa un desequilibri que els causava la secreció de llet. Una situació semblant pot donar-se en homes amb cirrosi hepàtica o algunes altres malalties en què el metabolisme hormonal es veu afectat.

Més recentment s'ha vist que alguns contaminants ambientals poden també causar pèrdua de masculinitat i producció de llet. És el cas de productes de la degradació de plaguicides orgànics, que en molts animals (els humans també) poden actuar com si fossin hormones i alterar les funcions fisiològiques de les hormones "autèntiques" produïdes pel propi cos.

Per altra banda, s'ha descrit la lactància paterna en dues espècies de rats penats, un d'ells (Dyacopterus spadecius) a Malàisia i l'altre (Pteropus capistratus) a Papua Nova Guinea. En el primer, l'anàlisi dels teixits de les metes va mostrar unes característiques semblants als teixits de les metes de les femelles, amb uns conductes d'excreció de la llet ben desenvolupats. De tota manera, es tracta de dues espècies poc estudiades i no se sap encara si la lactància s'ha produït sempre de manera natural o si podria haver estat causada per la presència en l'ambient de substàncies que els causessin transtorns hormonals.

Amb els canvis socials que s'estan produint des de fa unes dècades i la major contribució que en els humans s'espera dels mascles pel que fa a la cura de la mainada, potser en el futur podria plantejar-se que ells també participessin en l'alletament. Qui sap si no es podria vincular el permís de paternitat a un tractament previ amb les hormones adequades per tal que durant aquell període els pares poguessin gaudir de tot el que significar alletar una filla o un fill, fins i tot d'aquell regalim quasi continuat que obliga a posar-se les cassoletes sota el sostenidor i d'aquella mena d'olor de formatge que sembla que envolti tota mare lactant.

Informació extreta de: Kunz TH, Hosken DJ. (2008) "Male lactation: why, why not and is it care?" Trends in Ecology and Evolution, 24: 80-84

3 comentaris:

ivaxavi ha dit...

I per què no? Encara que siga anar en contra natura, envetge les mares prenyades amb el seu "patiment" i la "pesada càrrega", amb el seu olor a formatge i a llet agra, sí ho envetge, és una sort que fins aleshores sols podeu "patir" les dones. Jo vullguera patir-ho i experimentar-ho dintre meu...

Lectora corrent ha dit...

Qui sap, potser amb el temps, durant els permisos de paternitat els pares puguin dedicar-se plenament als nadons i alletar-los com fan les mares.

Mina ha dit...

Estaria molt bé. Molts homes ho envegen i, al meu parer, seria un nou pas cap a la igualtat.