Cròniques alguereses (2)

El parc natural de Porto Conte

Punta Ciglio, en primer terme, i el cap de la Caça, en la llunyania

No havia estat mai a Sardenya en aquesta època de l'any, quan la natura desperta de la letargia dels mesos d'hivern. No he agafat la primavera de ple, perquè ha arribat mentre jo era allà. I hi ha arribat només pel que fa a la llargada dels dies, no pas per les temperatures, que eren encara baixes, especialment dissabte i diumenge que bufava una forta tramuntana. Però era un plaer per a la vista sortir per qualsevol carretera perquè moltes plantes eren ja florides. Diumenge, el meu darrer dia a l'Alguer, vaig fer una excursió, amb un guia d'excepció, el biòleg alguerès Antoni Torre, gràcies al qual he pogut conèixer millor aquella part de l'illa. Torre és un biòleg dels que en els meus temps d'estudiant en dèiem "de bota", els que surten al camp i estudien directament els éssers vius i les seves relacions ecològiques.

El mateix dia de l'arribada, gràcies a aquest naturalista vaig aprendre unes nocions de geologia de les dues illes (Còrsega i Sardenya) que, tot i ser germanes, són molt diferents l'una de l'altra. Còrsega és molt uniforme des del punt de vista geològic, com un tros dels Alps que s'hagués escapat cap al sud, amb muntanyes altes i de granit. Les roques calcàries, molt més abundants a Sardenya, a Còrsega es troben nomes en àrees reduïdes al nort i al sud. La geologia sarda, en canvi, comprèn roques de tipus molt variats i en el seu relleu alternen serralades d'alçades i d'origens molt diversos, planes, dunes costaneres...

Però l'excursió més interessant va ser la del Parc Natural Regional de Porto Conte, d'una extensió de 5350 hectàrees i que comprén 60 km de costa. Es troba tot ell dins del municipi de l'Alguer. Comença, al sud, a la laguna del Calic; avança per la costa en el promontori de punta Giglio, continua en la badia de Porto Conte i després el promontori del cap de la Caça (Capo di Caccia per als italians), i acaba al nord amb una franja costanera fins al límit del terme municipal alguerès. Dins l'area general del parc hi ha quedat exclosa una zona (Maristella) dedicada a l'agricultura. Dins el parc hi ha turons diversos; el punt més elevat és el Monte Doglia (437 metres).

Aquest hivern ha estat molt plujós a Sardenya i el verd predomina per tot l'illa; un verd que sembla més propi de terres irlandeses o britàniques que d'una illa de la Mediterrània. Una carretereta que serpenteja enmig de llentiscles i margallons puja al Monte Doglia. No cal arribar fins al cim per veure un paisatge extraordinari que ultrapassa els límits del parc natural. La vegetació és típicament mediterrània i sembla dominada --pel volum dels exemplars-- pels esmentats llentiscle (Pistacia lentiscus) i margallò (Chamaerops humilis). El margalló és l'única palmera europea espontània; és aquesta mena de palmera nana que també es troba en algunes zones de Catalunya, amb plantes masculines i femenines. Abans, les seves fulles es feien servir per fabricar cistells, teixits vegetals i també per a farcir matalassos.

Llentiscle o mata (Pistacia lentiscus)

Margallò (Chamaerops humilis)

En aquella zona creix també l'albó o asfòdel (Asphodelus microcarpus). Nicolino Spiritu --el metge alguerés que també venia a l'excursió al parc natural-- va explicar que les tiges seques de l'asfòdel es fan servir per fer cistells i altres treballs d'artesania.

Asfòdel o albó (Asphodelus microcarpus)

També em va cridar l'atenció aquesta orquídia salvatge (Orchis papilionacea):

Camí del cap de la Caça, la vegetació canvia i el territori esdevé un savinar esquitxat pel groc de les eufòrbies en flor. Aquestes eufòrbies, al'estiu tenyeixen el paisatge de vermell perquè és la coloració que agafen les seves fulles.

Savina (Juniperus phoenicia)

Gàlbuls (falsos fruits; sembla un baia, però no ho és) de la savina

Euphorbia florida. Encara ha de posar-se més groga.

És una sort que tota aquella zona sigui ara un parc natural. Això assegura la conservació d'aquest patrimoni de l'illa tan valuós com ho pugui ser l'històric .

Fotos: M. Piqueras (març.2009)