El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 30 de març de 2009

Pujar les maletes i desar els records

Fa uns mesos escrivia aquí sobre el costum que tenim molta gent de tenir les maletes a la part superior dels armaris i de la possibilitat que més d'una persona no hagi pogut fer un viatge per haver caigut en l'intent de baixar la maleta. Aquest mes de març, en què he hagut de marxar tres vegades, per si de cas, el maletí i la bossa de viatge per a l'ordinador van quedar a terra a la tornada de Trieste i de Sardenya, però avui ja la pujaré, que després del viatge llampec a Pisa no espero haver de fer-ne cap altre en les properes setmanes.

Els viatges, a més de facilitar el coneixement de llocs i costums diferents, poden ser font de petites aventures i anècdotes, i aquests mes en tinc unes quantes. Dissabte a la nit, en entrar a l'habitació de l'hotel, vaig notar una olor estranya i la nevereta feia soroll. En un endoll de la paret hi havia un lladre al qual estaven connectats, a més de la nevera, l'aparell de TV i un llum de sobretaula. De sobte, tot va quedar a les fosques. Vaig apropar-me a la finestra per obrir les cortines i que entrés una mica de llum del carrer i en fer-ho vaig ensopegar amb la taula, i el llum va caure a terra. Vaig col·locar-ho tot bé una altra vegada i vaig sortir per anar a avisar el recepcionista. En el passadís s'obre la porta del costat i treu el cap una dona estoniana que, com jo, havia vingut a la reunió de l'EASE. Anava ja en pijama i duia el raspall de dents a la mà i em va dir que no tenia llum, que si podia avisar a recepció. Li vaig dir que jo havia sortit pel mateix motiu. També es va obrir la porta d'un altra habitació i una dona italiana, que suposo que ens havia sentit parlar, em va dir que digués al recepcionista que ella també era a les fosques.

Vaig explicar al recepcionista què passava i va mirar els fusibles. N'havia saltat un que corresponia a una part de les habitacions del segon pis. Va pujar amb mi per inspeccionar-ho. Va mirar-se l'endoll i hi va connectar la TV, la nevereta i el llum. Però el llum no es va encendre i l'home va pensar que era la causa que havia fet saltar el fusible. No sé per què, em va fer vergonya dir-li que jo havia ensopegat amb la taula i el llum havia anat a parar al terra quan ja tot era fosc (no vaig dir-li cap mentida; només vaig deixar d'explicar una part del que havia passat). Ell deia que si deixàvem el llum desconnectat --que devia haver estat la causa del curtcircuit-- la resta es podia connectar. Li vaig dir que preferia que no em connectés res. L'home insistia, "però, no vol la televisió?" i va anar-se'n ben amoïnat perquè jo no podria veure-la.

Però la història va continuar. La nevera estava silenciosa perquè era desconnectada, però vaig començar a sentir un altre soroll i de sobte el meu braç esquerre (termòmetre infal·lible) m'indica que l'habitació s'està refredant. Miro enlaire i noto una ràfega d'aire que em cau al damunt: l'aire condicionat estava funcionant! Torno a baixar a la recepció i ho explico al recepcionista. I l'home em respon: "Quines coses més rares passen aquesta nit! M'han trucat d'una altra habitació on l'aire condicionat també s'ha engegat sol." Em va donar un comandament que em serviria per parar l'aparell de l'aire. Però vaig haver de fer-ho unes quantes vegades perquè al principi es tornava a engegar després d'uns minuts. (Jo ja em veia dormint vestida i tapant-me amb la manta en doble.)

L'endemà em vaig despertar a les 7.45 del meu rellotge, però amb tot l'enrenou de la nit no recordava si abans d'anar a dormir l'havia avançat ja a l'hora d'estiu. Segurament ho havia fet, vaig pensar; era molt improbable que fos una hora més tard de la que marcava el rellotge, perquè jo no dormo mai tantes hores. Me'n vaig voler assegurar, però, i vaig trucar a la recepció. Doncs sí que eren les 8.45! I a les 9 començava la reunió de l'EASE! Per sort es feia en el mateix hotel, però jo encara havia de dutxar-me, vestir-me, recollir les coses i esmorzar. Vaig fer-hot menys recollir i vaig entrar a la reunió amb un croissant a la mà cinc minuts més tard de l'hora anunciada (el britànics, que eren majoria, devien pensar que jo era un exemple de la manca de puntualitat que ens atribueixen). En una pausa de la reunió vaig pujar a recollir i deixar lliure l'habitació.

Una cosa tenien en comú l'hotel de l'Alguer de la setmana anterior i el de Pisa: no els funcionava la connexió a Internet (suposant que en tinguessin). I a tots dos llocs vaig recordar aquell cartell que quan jo era petita tenia un sabater on dúiem les sabates a reparar: "Hoy no se fía mañana sí." Els de l'Alguer el primer día van dir que s'havia espatllat la connexió i que segurament l'endemà estaria solucionat. Però el dia que vaig marxar seguia sense funcionar. A l'hotel de Pisa, a la planta baixa hi ha un ordinador, suposadament amb connexió a Internet, i una impressora. Davant de l'ordinador hi ha un cartell molt ben fet --amb ordinador-- en què la direcció de l'hotel es disculpa per no poder oferir els serveis perquè s'ha espatllat l'ordinador i afegeix que no és culpa d'ells (l'hotel), sinó de l'empresa d'informàtica, que no ve a reparar-lo tot i que ja estan avisats.

Vaig anar des de Girona a Pisa amb Ryanair, que hi té un vol directe, i vaig deixar el cotxe en el mateix aeroport gironí. Els pàrquings són una font de maldecaps per a mi. Si no sóc conscient del lloc on deso el tiquet d'entrada, moltes vegades me n'oblido. Això em va passar amb el tiquet de l'aparcament de l'aeroport. Després de regirar la bossa i la maleta vaig anar a la caixa central del pàrquing. Com que hi ha una màquina que fa una foto de cada cotxe que entra, poden fer un duplicat del tiquet Em van demanar la matrícula del vehicle. Bona pregunta em van fer! En vuit anys que fa que tinc aquest cotxe, encara no me l'he apresa del tot, la matrícula, només en recordo la província i les dues lletres; però els números acostumo a dir-los en ordre canviat. Em van dir que anés a buscar-lo i després faríem el duplicat del tiquet d'entrada. Molt bé, però... on l'havia deixat? Recordava que era a la segona planta, però havia apuntat la zona en el tiquet perdut. I com que el cotxe és d'aquest color gris metal·litzat amb què sembla que pintin la majoria de turismes avui dia, vaig trigar una bona estona a trobar-lo.

Oblidar coses pel mon... Si fes la llista de les que he oblidat en els llocs visitats al llarg de la meva vida, seria bastant llarga. Des de peces de roba (faldilla, xal, jaqueta, fulard, etc.) a llibres, paraigües (com ahir, el vaig oblidar a l'aeroport de Pisa), arracades, bolígrafs, o quaderns. Fins i tot els cordons umbilicals he arribat a oblidar. De vegades he telefonat perquè m'ho enviessin; però d'altres he pensat que no valia la pena. A Jerusalem, el 2001 em va caure el passaport en un taxi i per sort no me'n vaig assabentar fins que el taxista l'endemà va telefonar a l'hotel dient que l'havia trobat i que el duria ell mateix; això em va evitar haver de passar hores a la policia o l'ambaixada, si m'hagués adonat que no el tenia. Vaig estar molt agraïda al taxista, tot i que després vaig pensar per què havia esperat vint-i-quatre hores a trucar-me, i dient que era a l'aeroport i que li hauria de pagar la carrera des de l'aeroport a l'hotel.

Tots aquests "aventures" poden ser la sal dels viatges, facècies quan les recordes, però que de vegades t'han fet passar estones poc agradables. Per sort, el temps sol ser com un sedàs que reté la part desagradable de cada aventura.