Aquests dies de març que està fent bastant de fred em fan recordar una història que em va explicar Fulvia, la dona d'un metge alguerès. Fulvia va néixer a Ístria, una regió italiana que després de la segona guerra mundial va passar a formar part de Iugoslàvia, i la seva família va ser una entre els molts milers que van deixar les seves terres d'origen, on havien passat a ser estrangers i a més formaven part de la població "enemiga", independentment de la seva actuació durant la guerra. L'agost de 1949 el pare, la mare i les dues nenes --Fulvia tenia quatre anys-- van deixar aquelles terres i tos els bens que hi tenien. Els italians que decidien "emigrar" al seu propi país no podien endur-se diners ni bens mobles (els immobles no es consideraven "seus"; Iugoslàvia els confiscava les seves terres i cases com a compensació pels greuges causats pel feixisme). No se sap exactament quantes persones italianes van deixar Ístria, però la majoria d'historiadors coincideix que van ser més de 250.000. (La Wikipedia italiana té una entrada molt acurada sobre l'exode istrià).
A meitat de la dècada de 1950, en acabar la darrera onada de l'èxode cap a Itàlia, Ístria havia perdut gairebé la meitat de la seva població. Se n'havia eliminat el "problema italià" i també se'n va voler eliminar la memòria històrica, social i cultural. Es van canviar els topònims, es van enderrocar monuments i se suprimia tot el que recordava que aquelles terres havien estat italianes. Però el poble italià no ho ha oblidat i, perquè les generacions futures segueixin recordant-ho, una llei del 2004 va instituir el Dia del Record (il Giorno del Ricordo), que cada 10 de febrer rememora la tragèdia dels milers d'italians i italianes que van ser morts a les foibe i dels que van haver d'abandonar Ístria, Fiume i Dalmàcia.
Aquella nena istriana de quatre anys deixava el seu poble i marxava, amb el pare i la germana, a terres desconegudes. Primerament va ser Florència, on la família va estar-se uns mesos en un camp de refugiats i van passar-hi l'hivern. El març de 1950, després de gairebé set mesos de la
seva marxa d'Ístria, van arribar a Sardenya, per establir-se a Fertilia, un barri de l'Alguer situat a 6 km del centre, que va ser fundat en la dècada de 1930 per Mussolini per acollir-hi persones de la província de Ferrara, que el Govern considerava que tenia un excés de població i això podia ser motiu de tensions. Després de la guerra van ser principalment famílies d'Ístria i Dalmàcia les que s'hi van establir. (Vegeu el segell commemoratiu que recorda l'arribada a Fertilia de les primeres famílies istrianes.) Fulvia recorda la seva arribada a Sardenya, on els havien dit que el clima era gairebé africà i no feia fred. Des del tren que els duia d'un extrem a l'altre de l'Illa, la nena de quatre anys (potser ja cinc aleshores) mirava el paisatge "africà" cobert de neu i gairebé cinquanta anys més tard recorda aquells peuets calçats encara amb sabates d'estiu i uns mitjons molt gruixuts per reparar-se del fred tan intens que feia aquell mes de març a Sardenya.Fulvia va créixer a l'Alguer i hi està molt ben adaptada, fins i tot parla alguerès, però el seu cor sempre recorda Ístria, la terra d'on va haver de marxar la seva família. No ha perdut les arrels i, per tant, tampoc la identitat.
No sé com van arribar a la Itàlia de la postguerra Fulvia i la seva família. Molts istrians van viatjar amb vaixell fins a Venècia. El Toscana feia contínuament viatges amb gent que deixava aquelles terres. I a YouTube hi ha material filmat i música que documenten o recorden l'èxode d'aquelles persones, i també els assassinats d'italians a les fobie. En aquest fragment d'un documental de la 5 (ves per on, no tot és es teleescombraria a la TV de Berlusconi) es recorda l'èxode istrià:
Actualització 19 d'agost de 2011: A Youtube han retirat el vídeo que vaig enllaçar, però n'he trobat un altre que crec que és del mateix documental:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada