El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 25 d’abril de 2008

La Revolució dels Clavells

Grândola, vila morena 
Terra da fraternidade 
O povo é que mais ordena
 Dentro de ti ó cidade
José Afonso, cantautor portugués

25 d'abril de 1974. Portugal. Revolució dels Clavells. Un record que no crec que s'esborri de la meva memòria mentre en tingui, de memòria. Vaig ser testimoni d'esdeveniments que ara ja són part de la història, tot i que en aquell moment no n'era conscient. Era de vacances, amb la meva família, a Ayamonte i havíem decidit passar aquell dia a Portugal. La ràdio havia informat que a Lisboa hi havia hagut una revolta militar. Però uns mesos abans ja n'hi havia hagut una altra i havia estat ofegada de seguida. "No us amoïneu", ens van dir "són quatre militars revoltats que es rendiran aviat". A més, érem lluny de Lisboa.

Tan bon punt vàrem baixar del ferry a l'altre costat del Guadiana, els més de 300 km que ens separaven de Lisboa semblava que haguessin desaparegut. A l'oficina de la policia de duana, la famosa i temuda PIDE (Policia Internacional do Defensa do Estado) no hi havia cap membre d'aquell cos policial, només uns homes vestits de paisà que controlaven els passaports de la gent que baixava del ferry. En sortir al carrer vam distingir un grup de persones esvalotades davant d'un magatzem amb les portes tancades. Les autoritats del poble --Vila Real-- hi havien retingut els PIDE d'aquell lloc fronterer per protegir-los de possibles grups incontrolats, com segurament haurien estat aquell grup de gent que els escridassava i insultava des del carrer.

Vam enfilar la carretera en direcció a Faro i als pocs quilòmetres ens vam creuar amb un grup de tancs de l'exèrcit. Començava a esporuguir-me. En passar a costat d'aquelles màquines que podien destruir tot el que se'ls posés al davant vaig sentir créixer en mi la basarda: les meves filles, de dos i un any, viatjaven amb nosaltres. I jo estava embarassada de set mesos. Després d'aquest primer ensurt, però, el dia va transcórrer plàcidament. A Fuzeta, on vam visitar un amic de la família, tot era tranquil. També hi havia tranquil·litat a Faro, on vam dinar.

A quarts de vuit del vespre érem de nou a Vila Real per prendre el ferry de tornada a Ayamonte. Els bars a tocar de l'estació marítima, on vam anar amb la intenció de comprar cafè --era molt més barat que a l'altre costat del riu-- eren plens de gom a gom, però ningú no prenia cap beguda ni comprava cafè, ni els cambrers segurament els haurien atès. Tots els ulls eren clavats en un aparell de televisió que hi havia en un angle del local i que transmetia les darreres notícies de Lisboa. Vam muntar en el ferry i va ser una sort que no ens haguéssim entretingut a intentar comprar cafè: aquell vaixell va ser l'últim que va creuar el riu abans que el servei quedés interromput tres dies.

Posteriorment vaig saber com havien anat les coses. O si més no, una part. Perquè els mitjans de comunicació d'aquest costat del Guadiana encara patien la mordassa de la censura. Vaig assabentar-me del significat d'aquella cançó que tothom cantussejava i que va convertir-se en l'himne no oficial de la "Revolució dels Clavells", quan ningú no sabia encara que aquella revolta --que no va fer vessar ni una gota de sang-- passaria a la història amb aquest nom. Vaig assabentar-me que a les zero hores i vint minuts del 25 d'abril, Radio Renascença havia emès, en el seu programa "Limite", la canço "Grândola, vila morena", de José Afonso. Era el senyal acordat per confirmar que l'operació militar havia començat. I també vaig assabentar-me que a l'hora que jo havia intentat comprar cafè en el bar de l'estació marítima de Vila Real, Marcelo Caetano es rendia a les forces armades després de dues hores de negociacions amb el General Spinola, ànima de la revolta.

La Revolució dels Clavells va ser pacífica i va dur l'optimisme a Portugal. Com va escriure Saramago, "els carrers de Lisboa, de tot Portugal, van omplir-se de llum [...] érem feliços perquè l'alegria s'havia instal·lat entre nosaltres i tot era possible". Després vindria el desencís. A l'altre costat del Guadiana, el procés de democratització no va ser igual, però uns anys més tard també vam passar de l'optimisme de la transició al desencís.
___________________________

Interessant document amb fotos d'arxiu i música de la Revolució del Clavells (inclou la cançó de José Afonso):

2 comentaris:

Galderich ha dit...

D'això se'n diu ser-hi físicament en una moguda històrica com aquesta!

Em continua emocionant escoltar el Grândola...

Mercè Piqueras ha dit...

La veritat és que la relació entre la cançó i la revolució dels clavells vaig saber-la més tard. I sí, és emocionant. Tres dies més tarda vaig tornar a creuar el Guadiana amb el ferry per acompanyar una amiga d'Ayamonte (catalana, però feia anys que vivia allà) a comprar unes coses. Tenia curiositat per veure com estava Portugal. La situació era tranquil·la, però molt tensa. Em sembla que a la frontera hi havia militars, però no n'estic segura.