El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 18 d’abril de 2008

Els meus virus i el gingebre

Deu ser aquest?:

Rhinovirus, un dels virus que causen el refredat comú.
És un virus molt petit, amb un diàmetre d'uns 20-30 nanòmetres
(
1 nanòmetre = 1 milionèsima de mil·límetre o 0,000000001 m)
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Rhinovirus.PNG

O potser aquest?:

Coronavirus, un altre virus que afecta les vies respiratòries.
La barra equival a 100 nanòmetres


És possible que sigui un rinovirus, perquè és el tipus de virus més freqüent com a causa del refredat comú. Però podria ser un coronavirus o qualsevol dels molts altres virus que causen els refredats. El cas és que fa uns dies que està fent de les seves en les meves vies respiratòries. Primerament va ser la rinitis: el virus s'instal·la dins les cèl·lules de la paret interna del nas, on es va multiplicant (a diferència dels bacteris, els virus només poden multiplicar-se dins d'una cel·lula; els manca la "maquinària" per reproduir el seu àcid nucleic i per fabricar les proteïnes). El cos reacciona tractant d'expulsar els invasors mitjançant esternuts, degoteig del nas i tos, però això de vegades únicament contribueix a dispersar els virus en l'ambient i contagiar el refredat a altres persones. El cos també tracta d'eliminar els virus directament mitjançant la inflamació local, que atreu i activa el sistema immunitari perquè actuï principalment de dues maneres: produint anticossos que impediran que els virus continuïn la infecció i enviant al lloc de la infecció unes cèl·lules que els fagocitaran (se'ls menjaran).

Sovint els virus s'escampen a punts diferents d'aquell on es va iniciar la infecció. Els meus s'han instal·lat també a la gola i a la part alta de la tràquea. Hi ha estones en què em sembla que tinc una mica de febre. No és un mal senyal, però; això passa quan hi ha aquesta lluita entre les defenses del cos i els invasors.

De vegades hi ha bacteris que s'aprofiten de l'estat en què els virus han deixat els teixits envaïts i comencen també a proliferar, causant angines o infeccions pulmonars. Per sort no és el meu cas. Crec que estic controlant la invasió, però eliminar els virus i fer que les parets internes de nas, gola i tràquea tornin al seu estat natural de salut no es fa d'un dia per l'altre. Mentrestant intento tractar els símptomes; el més molest és la tos, que de vegades sembla incontrolable.

Per al degoteig del nas i aquesta sensació de tenir les narius obstruïdes faig bafs: tiro en aigua bullint unes gotes d'un compost que venen a la farmàcia que conté essències d'eucaliptus, pi, menta i càmfora. A més d'inspirar directament els vapors de l'olleta, després me la deixo en l'habitació on treballo, que queda impregnada dels aromes d'eucaliptus. Per alleujar la irritació de la gola i la tos, prenc infusions de gingebre endolcides amb mel, un remei que vaig aprendre d'una xilena i que m'ha donat molt bons resultats. El gingebre, que ara es pot trobar fàcilment en moltes fruiteries i mercats de Barcelona, és el rizoma (una tija subterrània amb aspecte d'arrel) de la planta del mateix nom (i de nom científic Zingiber officinale) i té moltes aplicacions culinàries i també en medicina natural. Té una olor i sabor especials, entre picant i dolç, penetrant i persistent alhora. No sé per quin mecanisme alleuja la tos i la irritació del coll, però poca estona després de prendre la infusió tinc la sensació com si la mucosa de la meva gola no hi fos; potser hi actua com un anestèsic.

Planta de gingebre (Zingiber officinale)


Tija subterrània (rizoma) de gingebre

El gingebre no és una planta europea i Pius Font i Quer no la va incloure en el seu llibre de plantes medicinals que he esmentat aquí alguna altra vegada. Sí que apareix, en canvi, en el llibre Plantas medicinales, aromáticas o venenosas de Cuba, de Juan Tomás Roig Mesa. Sobre l'olor i sabor característics d'aquesta planta, Roig diu que es per causa d'un oli essencial conegut com 'gingerol'. Parla de les seves aplicacions en medicina: "En Cuba se emplea como tónico y estomáquico en los resfriados y descomposiciones de vientre. Se nos ha informado que el cocimiento de jengibre con miel de abejas y curujey es excelente para la tos. En Oriente usan el jengibre contra el reuma..." També inclou el nom que es dóna a la planta en diversos països: Ajenjibre (Cuba), jengibre dulce (Puerto Rico), ginger (Estats Units), gingembre (Antilles Franceses). A la llista de Roig, hi afegeixo el nostre 'gingebre', xenxibre (gallec), zenzero (italià) i Ingwer o Ingber (alemany).

I ara vaig a preparar-me'n una infusió, que començo de nou a tossir...

2 comentaris:

boirina ha dit...

Jo tinc una recepta amb més ingredients per quan estic refredada. A més de gingebre hi poso un tros de canyella i un parell de clavells d'espècia, i un ditet de suc de llimona, i aigua bullint fins a dalt, i mel, és clar.
La recepta de l'àvia irlandesa substitueix el suc de llimona per whisky. Però aquesta variació només serveix si després toca anar a dormir.

La lectora corrent ha dit...

Gràcies per la recepta. Avui m'hi he afegit canyella. Clau, no en tenia (he de recordar comprar-ne). I la llimona, com a desinfectant és molt bona, però m'irrita molt la mucosa de la gola i encara em fa tossir més.