El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 30 d’abril de 2008

Carlo Urbani i les malalties oblidades

Fa algunes setmanes vaig descobrir el bloc de la Biblioteca de Ciències de la Salut de Bellvitge i el vaig llegint de tant en tant. Avui tracten d'un tema punyent: les malalties oblidades, que afecten principalment una part de la població que viu en les regions més pobres del nostre planeta. Són malalties per a les quals no hi ha encara solucions efectives.

Els comentaris sobre aquestes desigualtats en salut m'han fet recordar un llibre que duu incorporat al seu títol --en italià, però-- el de l'entrada del bloc esmentat: Carlo Urbani. Le malattie dimenticate (Feltrinelli, 2004) i un article que vaig escriure per a l'Avui després de llegir aquell llibre i que vaig titular "Les altres malalties" (Avui, 26.06.2004). Extracto aquí alguns paràgrafs de l'article .

Carlo Urbani, mort a Bangkok el 29 de març de 2003, era un metge italià expert en malalties infeccioses i parasitàries tropicals que va treballar a l'Àfrica subsahariana i, principalment, en els països del Sud-est Asiàtic. Quan el 1999 Metges Sense Fronteres va rebre el premi Nobel de la pau, Urbani presidia la secció italiana d'aquesta ONG. El 2000 va establir-se amb la seva família al Vietnam, com a expert de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per a la regió del Pacífic occidental. Va tenir un paper destacat en el descobriment del virus causant de la SARS (la síndrome respiratòria aguda greu, una pneumònia que va propagar-se a diversos països i de la qual se'n va parlar molt durant uns mesos), i la seva mort va ser causada pel mateix virus que ell va ajudar a descobrir.

El llibre que he esmentat és un recull de textos d'Urbani: escrits diversos, cartes i reflexions sobre el seu treball al Sud-est Asiàtic. La seva preocupació anava més enllà de l'àmbit de la salut i el preocupaven els problemes socials, polítics, econòmics i sobretot ètics que sovint hi ha darrere la greu situació sanitària d'aquells països. Escriu sobre les malalties oblidades a què fa referència el bloc de Bellvitge, però també d'altres per a les quals hi ha medicaments efectius i a preus que als ulls de persones del primer món són irrisoris, i tot i amb això segueixen quedant fora de l'abast de les poblacions que les necessitarien Una d'aquestes malalties és l'esquistosomiosi, que el 2004 afectava més de 200 milions de persones, el 85 per cent de les quals a l'Àfrica subsahariana. És una malaltia causada per un cuc paràsit que es transmet per un cargol d'aigua dolça. Les larves que el cargol allibera al medi aquàtic travessen la pell humana i infecten les persones que caminen en aigües contaminades pel paràsit. Segons les espècies, es localitzen en diverses regions del cos humà: el còlon, el budell prim o la bufeta urinària. El tractament de l'esquistosomiosi és senzill: amb una sola dosi del fàrmac adequat (el praziquantel) subministrada a temps, n'hi ha prou per prevenir les complicacions cròniques causades per aquest paràsit. Però la gran majoria de la població afectada no té accés a la píndola necessària, que costa només 3 cèntims d'euro (dades del llibre del 2004; no sé si el preu haurà variat).

Per pal·liar aquestes situacions, el 1999 Metges Sense Fronteres va engegar la Campanya d'Accés a Medicaments Essencials. La seva finalitat era trobar solucions durables a l'estat d'angoixa d'un terç de la població mundial i de gairebé la meitat dels habitants de les regions més pobres d'Àfrica i d'Àsia, que no podien accedir a medicaments bàsics. Aquesta ONG, el 2002 va presentar a la OMS una sèrie de recomanacions i el prec que s'impliqués activament en qüestions de salut pública i comerç i que no permetés que l'accés als medicaments depengués de L'Organització Mundial de Comerç (OMC) i de l'Organització Mundial de Propietat Intel·lectual.

El llibre esmentat inclou una carta d'Urbani escrita el 1997 en què el metge italià reproduïa un comentari que va sentir dir a un capellà francés a Cambodja: " Hem de convertir-nos, no a la fe en Déu, sinó a l'esperança. I convertits, hem d'esperar que també aquí [...] alguna cosa bella i millor acabi passant." Malauradament les notícies que ens arriben aquests dies sobre l'escassetat com més va més gran dels productes bàsics per a l'alimentació de milions de persones no deixen gaire marge a l'esperança.

2 comentaris:

Bloc de Bellvitge ha dit...

Sembla un llibre força interessant sens dubte, malauradament no podem llegir en italià. Gràcies per fer-nos un resum.
Aquest tema de les limitacions per a l'accés a medicaments és molt punyent i té vàries vessants. De vegades la que fas esment tu: són necessitats per gent tant pobre que no els poden pagar per barats que siguin. Altres casos, són els medicaments orfes, que també hem tractat al nostre bloc: medicaments que afecten a les denominades malalties rares i que no són rendibles de produir per als laboratoris farmacèutics. Finalment sentim recentment notícies relacionades amb la dificultat per a localitzar determinats medicaments a les farmàcies del nostre país per moviments especulatius: els laboratoris prefereixen distribuir-les a països on les poden vendre a millor preu.
Darrera de tots aquests casos hi ha sempre el mateix però: persones, éssers humans, malalts que no reben les medicines que necessiten per curar-se.

La lectora corrent ha dit...

És un llibre que valdria la pena traduir a tantes llengües com fos possible. I que fos de lectura obligada en escoles. I l'església catòlica, a l'hora de fer sants (només pensar en alguna de les beatificacions o canonitzacions que han fet els darrers temps ni hauria per esborrar-se'n), valdria la pena que recordés Carlo Urbani, un cristià que va treballar per la salut dels pobles sense recursos fins a l'extrem de deixar-hi la seva vida.