dimecres, 30 d’abril del 2008

Carlo Urbani i les malalties oblidades

Fa algunes setmanes vaig descobrir el bloc de la Biblioteca de Ciències de la Salut de Bellvitge i el vaig llegint de tant en tant. Avui tracten d'un tema punyent: les malalties oblidades, que afecten principalment una part de la població que viu en les regions més pobres del nostre planeta. Són malalties per a les quals no hi ha encara solucions efectives.

Els comentaris sobre aquestes desigualtats en salut m'han fet recordar un llibre que duu incorporat al seu títol --en italià, però-- el de l'entrada del bloc esmentat: Carlo Urbani. Le malattie dimenticate (Feltrinelli, 2004) i un article que vaig escriure per a l'Avui després de llegir aquell llibre i que vaig titular "Les altres malalties" (Avui, 26.06.2004). Extracto aquí alguns paràgrafs de l'article .

Carlo Urbani, mort a Bangkok el 29 de març de 2003, era un metge italià expert en malalties infeccioses i parasitàries tropicals que va treballar a l'Àfrica subsahariana i, principalment, en els països del Sud-est Asiàtic. Quan el 1999 Metges Sense Fronteres va rebre el premi Nobel de la pau, Urbani presidia la secció italiana d'aquesta ONG. El 2000 va establir-se amb la seva família al Vietnam, com a expert de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per a la regió del Pacífic occidental. Va tenir un paper destacat en el descobriment del virus causant de la SARS (la síndrome respiratòria aguda greu, una pneumònia que va propagar-se a diversos països i de la qual se'n va parlar molt durant uns mesos), i la seva mort va ser causada pel mateix virus que ell va ajudar a descobrir.

El llibre que he esmentat és un recull de textos d'Urbani: escrits diversos, cartes i reflexions sobre el seu treball al Sud-est Asiàtic. La seva preocupació anava més enllà de l'àmbit de la salut i el preocupaven els problemes socials, polítics, econòmics i sobretot ètics que sovint hi ha darrere la greu situació sanitària d'aquells països. Escriu sobre les malalties oblidades a què fa referència el bloc de Bellvitge, però també d'altres per a les quals hi ha medicaments efectius i a preus que als ulls de persones del primer món són irrisoris, i tot i amb això segueixen quedant fora de l'abast de les poblacions que les necessitarien Una d'aquestes malalties és l'esquistosomiosi, que el 2004 afectava més de 200 milions de persones, el 85 per cent de les quals a l'Àfrica subsahariana. És una malaltia causada per un cuc paràsit que es transmet per un cargol d'aigua dolça. Les larves que el cargol allibera al medi aquàtic travessen la pell humana i infecten les persones que caminen en aigües contaminades pel paràsit. Segons les espècies, es localitzen en diverses regions del cos humà: el còlon, el budell prim o la bufeta urinària. El tractament de l'esquistosomiosi és senzill: amb una sola dosi del fàrmac adequat (el praziquantel) subministrada a temps, n'hi ha prou per prevenir les complicacions cròniques causades per aquest paràsit. Però la gran majoria de la població afectada no té accés a la píndola necessària, que costa només 3 cèntims d'euro (dades del llibre del 2004; no sé si el preu haurà variat).

Per pal·liar aquestes situacions, el 1999 Metges Sense Fronteres va engegar la Campanya d'Accés a Medicaments Essencials. La seva finalitat era trobar solucions durables a l'estat d'angoixa d'un terç de la població mundial i de gairebé la meitat dels habitants de les regions més pobres d'Àfrica i d'Àsia, que no podien accedir a medicaments bàsics. Aquesta ONG, el 2002 va presentar a la OMS una sèrie de recomanacions i el prec que s'impliqués activament en qüestions de salut pública i comerç i que no permetés que l'accés als medicaments depengués de L'Organització Mundial de Comerç (OMC) i de l'Organització Mundial de Propietat Intel·lectual.

El llibre esmentat inclou una carta d'Urbani escrita el 1997 en què el metge italià reproduïa un comentari que va sentir dir a un capellà francés a Cambodja: " Hem de convertir-nos, no a la fe en Déu, sinó a l'esperança. I convertits, hem d'esperar que també aquí [...] alguna cosa bella i millor acabi passant." Malauradament les notícies que ens arriben aquests dies sobre l'escassetat com més va més gran dels productes bàsics per a l'alimentació de milions de persones no deixen gaire marge a l'esperança.

dimarts, 29 d’abril del 2008

Diari d'un científic a l'Àrtic

Un any més es duu a terme una experiència molt interessant de divulgació de la recerca que és fa en ambients extrems com són les zones polars. És un dels projectes que es presenten a través del portal "Recerca en acció", pensat principalment per a les escoles, que hi poden participar de diverses maneres: fent preguntes als investigadors i investigadores, tractant de resoldre alguns enigmes que es plantegen en el web, proposant experiments, etc. De tota manera, aquest web atraparà també persones que tot i que faci anys que han deixat l'escola mantinguin viva la seva curiositat i allò que els anglosaxons defineixen com the sense of wonder, la capacitat de meravellar-se, pròpia sobretot de la infància.

El projecte que s'ha encetat fa un parell de dies es titula "L'expedició a l'Àrtic. La vida microbiana al congelador de la Terra". En la pàgina web del projecte, Carles Pedrós-Alió, microbiòleg de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, de Barcelona, publica un diari de l'estada de sis setmanes a bord del trencaglaç canadenc Amundsen. Fins al 5 de juny, Pedrós-Alió descriurà la seva experiència en el vaixell i per la banquisa àrtica. L'objectiu bàsic d'aquesta campanya de recerca a l'Àrtic és esbrinar com respon l'ecosistema de l'oceà Àrtic a l'augment de temperatura de la Terra. És un projecte pluridisciplinari en què participen investigadors de diversos camps per estudiar les condicions de la plataforma continental de la zona de la desembocadura del riu Mackenzie i del golf d'Amundsen.

El Mackenzie, amb 1738 km de recorregut, és el riu més llarg de Canadà; juntament amb els seus afluents Peace i Finlay, formen el segons curs d'aigua més llarg de Nord-Amèrica, amb 4241 km de recorregut i amb una conca fluvial de 1.805.000 metres quadrats. La descàrrega d'aquest riu al mar és notable. És un riu que té una gran amplada, entre uns 1,6 km i més 3 km en molts punts del seu recorregut; en les zones on hi ha illes, pot arribar a tenir 5 km o més d'amplada. Les pluges i el trencament del gel d'aquelles terres habitualment glaçades, segurament afectaran el medi marí i poden causar grans canvis en la fauna de les regions àrtiques, en la circulació de les aigües oceàniques i fins i to poden potenciar el canvi climàtic.

Carles Pedrós-Alió ha participat en nombroses expedicions a l'Antàrtida i també coneix les regions de l'Àrtic. El 2004 va participar en una altra campanya de l'Amundsen, i les seves experiències estan recollides en el llibre Desert d'aigua. Crònica d'un científic varat a l'Àrtic (La Magrana, 2007). En una ressenya d'aquest llibre que vaig fer per a la revista Mètode, vaig escriure:

Un llibre en què l'autor comença dient "Sóc feliç. En aquest precís instant sóc eufòricament feliç. Estic conduint una motoneu per sobre de la banquisa àrtica..." anima a continuar la lectura. Fins i tot a qui resulti difícil d'imaginar que algú pugui ser feliç a 30 graus sota zero (50 sota zero amb el factor corrector del vent). Però s'entén que els altres factors ambientals facin l'autor ser feliç en aquell paratge aparentment inhòspit i el facin sentir "un agraïment indefinit de poder gaudir d'aquest espectacle prodigiós, una excitació interior, com si això, en aquest precís moment fos la materialització del paradís." I és que Pedrós-Alió ens transporta admirablement a aquell paradís de glaç i ens transmet amb el seu llibre una mica d'aquella felicitat que ell traspua.

Estic segura que les cròniques Pedrós-Alió de la campanya del 2008 a l'Amundsen seran tan interessants com les de l'estada que va fer en aquell trencaglaç el 2004 i que van quedar recollides en l'esmentat llibre; alhora un llibre de viatges i un text divulgador que no oblida els aspectes humans dels seus personatges i que té en compte també aspectes històrics. I n'estic segura perquè conec Pedrós-Alió des de fa anys i sé que, tot i la seva passió per la ciència, els seus interessos van molt més enllà del seu món professional. Per adonar-se'n, però, només cal llegir la primera entrada de les seves cròniques del 2008, en què inclou aspectes històrics i descriu les aventures de l'explorador Karl Weyprecht.

dilluns, 28 d’abril del 2008

La comissaria virtual (10)

Diu aquesta notícia de El Periódico que a Gran Bretaña, "un 83% de hombres ha acabado voluntariamente con su vida entre 1968 y 1995 y tan sólo un 11% de mujeres lo ha hecho durante el mismo período".

Diuen que hi ha països on hi ha més dones que homes.
El regne Unit sens dubte en deu ser un, si el
83% de la població masculina va suicidar-se.

El peu d'aquesta foto publicada a 20 Minutos diu: "Una pareja se besa en el Portal de l'Àngel con un libro y una rosa en las manos"
Em pensava que d'un dia a l'altre havien crescut plàtans d'ombra al Portal de l'Àngel! Desprès em vaig fixar en l'edifici de l'esquerra: la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on hi ha el teatre Poliorama. Es troba a la Rambla i no al Portal de l'àngel! A més, fixeu-vos que al noi li falta un tros de braç: Photoshop?

Els dos següents breus són també de 20 Minutos del mateix dia:
Són dues notícies de Lleida i es podria pensar que en aquella ciutat
la gent es dedica a tirar homes daltabaix dels murs. Si, com és
probable, es tracta del mateix fet delictiu, les dues notes es complementen:
una ens diu que eren dos senegalesos i que el mur es troba dins del
centre història; l'altra ens diu l'edat dels dos homes.

diumenge, 27 d’abril del 2008

La Barcelona insòlita (2)

La Rambla i carrers del voltant són un filó per a trobar-hi imatges curioses. Aquesta primera és d'una carnisseria equina en un passatge lateral de la Boqueria:

Millor enganxar-se a aquest cavall que al que ofereixen
molts traficants en el barri del Raval
.


On la Rambla s'eixampla, com un riu en arribar al mar, hi ha aquest restaurant, amb una terrassa per dinar o prendre unes tapes a qualsevol hora del dia:

El deu freqüentar Màrius Serra, el nostre "verbíbor"?
En aquest bar de nom palindròmic es trobaria com el peix a l'aigua.


Les dues següents foto les vaig en una parada de flors de la Rambla un dia que el Barça jugava un partit de classificació per a un torneig europeu:

Les del Madrid deuen ser més barates; no les han de teñir!

Però a la perifèria de la ciutat també es poden trobar coses curioses. Aquest és el cartell que han posat a la porta de vidre d'una perruqueria de Les Corts:

Quantes vegades hi deuen haver entrat els senyors lladres?

divendres, 25 d’abril del 2008

La Revolució dels Clavells


Grândola, vila morena 
Terra da fraternidade 
O povo é que mais ordena
 Dentro de ti ó cidade
José Afonso, cantautor portugués

25 d'abril de 1974. Portugal. Revolució dels Clavells. Un record que no crec que s'esborri de la meva memòria mentre en tingui, de memòria. Vaig ser testimoni d'esdeveniments que ara ja són part de la història, tot i que en aquell moment no n'era conscient. Era de vacances, amb la meva família, a Ayamonte i havíem decidit passar aquell dia a Portugal. La ràdio havia informat que a Lisboa hi havia hagut una revolta militar. Però uns mesos abans ja n'hi havia hagut una altra i havia estat ofegada de seguida. "No us amoïneu", ens van dir "són quatre militars revoltats que es rendiran aviat". A més, érem lluny de Lisboa.

El meu passaport el 1974
Tan bon punt vàrem baixar del ferry a l'altre costat del Guadiana, els més de 300 km que ens separaven de Lisboa semblava que haguessin desaparegut. A l'oficina de la policia de duana, la famosa i temuda PIDE (Policia Internacional do Defensa do Estado) no hi havia cap membre d'aquell cos policial, només uns homes vestits de paisà que controlaven els passaports de la gent que baixava del ferry. En sortir al carrer vam distingir un grup de persones esvalotades davant d'un magatzem amb les portes tancades. Les autoritats del poble --Vila Real-- hi havien retingut els PIDE d'aquell lloc fronterer per protegir-los de possibles grups incontrolats, com segurament haurien estat aquell grup de gent que els escridassava i insultava des del carrer.

Vam enfilar la carretera en direcció a Faro i als pocs quilòmetres ens vam creuar amb un grup de tancs de l'exèrcit. Començava a esporuguir-me. En passar a costat d'aquelles màquines que podien destruir tot el que se'ls posés al davant vaig sentir créixer en mi la basarda: les meves filles, de dos i un any, viatjaven amb nosaltres. I jo estava embarassada de set mesos. Després d'aquest primer ensurt, però, el dia va transcórrer plàcidament. A Fuzeta, on vam visitar un amic de la família, tot era tranquil. També hi havia tranquil·litat a Faro, on vam dinar.

A quarts de vuit del vespre érem de nou a Vila Real per prendre el ferry de tornada a Ayamonte. Els bars a tocar de l'estació marítima, on vam anar amb la intenció de comprar cafè --era molt més barat que a l'altre costat del riu-- eren plens de gom a gom, però ningú no prenia cap beguda ni comprava cafè, ni els cambrers segurament els haurien atès. Tots els ulls eren clavats en un aparell de televisió que hi havia en un angle del local i que transmetia les darreres notícies de Lisboa. Vam muntar en el ferry i va ser una sort que no ens haguéssim entretingut a intentar comprar cafè: aquell vaixell va ser l'últim que va creuar el riu abans que el servei quedés interromput dos dies.

Vaig tornar a entrar a Portugal dos dies més tard, acompanyant la Montserrat, una amiga catalana que vivia a Ayamonte. Era el seu sant i volia autoregalar-se alguna cosa --no recordo què era-- que a Vila Real era més barata; jo vaig aprofitar per comprar cafè i bolquers de cotó (encara es feien servir!), que eren de molt bona qualitat i molt més barats que a Espanya. L'ambient de la ciutat era més tranquil que el dia 25; massa tranquil i tot, en una ciutat que vivia del turisme i del comerç. Aquell dia el segell que em van posar al passaport era diferent. No era l'habitual, on la data surt impresa automàticament. Era un segell de la 4a Companhia de no-sé-què (està borrós i no es llegeix bé). A mà, hi van escriure la data i Saida i Entrada (vegeu la foto del passaport més amunt).

Posteriorment vaig saber com havien anat els fets del 25 d'abril. O si més no, una part. Perquè els mitjans de comunicació d'aquest costat del Guadiana encara patien la mordassa de la censura. Vaig assabentar-me del significat d'aquella cançó que tothom cantussejava i que va convertir-se en l'himne no oficial de la "Revolució dels Clavells", quan ningú no sabia encara que aquella revolta --que no va fer vessar ni una gota de sang-- passaria a la història amb aquest nom. Vaig assabentar-me que a les zero hores i vint minuts del 25 d'abril, Radio Renascença havia emès, en el seu programa "Limite", la canço "Grândola, vila morena", de José Afonso. Era el senyal acordat per confirmar que l'operació militar havia començat. I també vaig assabentar-me que, a l'hora que jo havia intentat comprar cafè en el bar de l'estació marítima de Vila Real, Marcelo Caetano es rendia a les forces armades després de dues hores de negociacions amb el General Spinola, ànima de la revolta.

La Revolució dels Clavells va ser pacífica i va dur l'optimisme a Portugal. Com va escriure Saramago, "els carrers de Lisboa, de tot Portugal, van omplir-se de llum [...] érem feliços perquè l'alegria s'havia instal·lat entre nosaltres i tot era possible". Després vindria el desencís. A l'altre costat del Guadiana, el procés de democratització no va ser igual, però uns anys més tard també vam passar de l'optimisme de la transició al desencís.
___________________________

Interessant document amb fotos d'arxiu i música de la Revolució del Clavells (inclou la cançó de José Afonso):

dijous, 24 d’abril del 2008

Ramblejant un dia que no era de Sant Jordi...

...vaig arribar fins al port. Va ser dilluns passat, 21 d'abril. Havia anat a fer unes gestions prop de la Rambla i quan era a punt de ficar-me a la boca del metro, vaig alçar el cap i vaig veure uns núvols bellíssims per la part de llevant. La visió que en podia tenir des la Rambla era però reduïda i vaig pensar que si baixava fins a les Drassanes tindria un panorama molt més ampli.

A diferència del dia de Sant Jordi, feia bo de passejar per la Rambla i veure aquella riada tranquil·la de gent deambulant sense pressa, aturant-se aquí i allà, a veure els dibuixants de caricatures, les estàtues humanes, els músics; o seient en la terrassa d'algun bar. Excepte seure en la terrassa d'un bar, vaig fer tot el que feien els turistes i així vaig anar a parar a les Drassanes.

Eren quarts de vuit i el sol començava a declinar. És l'hora que més m'agrada per fer fotografies, perquè la llum no agredeix el paisatge; més aviat l'acaricia. Vaig treure la càmera i en vaig fer algunes.

Colom i el Portal de la Pau. El sol ja declina

Port de Barcelona. Núvols a llevant

El World Trade Center i la Torre Jaume I

La Torre Jaume I i el Balearia

dimecres, 23 d’abril del 2008

Ramblejant per Sant Jordi

Ramblejar és una de les coses que més m'agrada fer per Barcelona. Però no amb diades com avui. M'entra una mena de claustrofòbia en caminar enmig d'aquella multitud que m'aclapara. He anat a la Rambla perquè tenia el compromís de passar una hora o poc més a la parada que havia muntat la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Per sort era al matí. Hem dinat per la zona i a primera hora de la tarda ja no hi cabia ni una agulla.

Davant la Virreina


Montilla (o serà Sergi Mas?) i les floristes


Només eren les 4 de la tarda! Imagineu com devia estar a les 6!

Sant Jordi, dia del llibre

A casa nostra, des del 1926. I des del 1995, Dia Internacional del Llibre.

Alemany: Welttag des BuchesAnglès: World Book Day (celebrat al Regne Unit des de 1998)
Castellà: Día Internacional del LibroEsperanto: Monda Tago de la LibroFrancès: Jour Mondial du Livre
Gallec: Dia do LibroItalià: Giornata del LibroPortugués: Dia Internacional do LivroPolonés: Swiatowy Dzien Ksiazki (no puc accentuar les consonants)
Suomi: Kirjan ja Ruusun Päivä

I una rosa per al dia de Sant Jordi:

Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxuria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.

De Desig
Rosa Leveroni (191o-1992)

dimarts, 22 d’abril del 2008

Bicicletes sí; llibres, no

Anit, en una reunió de la meva comunitat de veïns vaig proposar que, en el local que havia estat l'habitatge del porter (ara hi ha conserge), poséssim uns prestatges on veïns i veïnes poguessin deixar els llibres que no volen o que no els caben a casa, i potser també revistes, perquè els agafés qui volgués.

Algunes persones --poques-- hi estaven d'acord, però d'altres s'hi van oposar i la proposta no va ser acceptada. Alguns dels motius per a no acceptar-la: a) que, si tothom baixés llibres a la porteria, potser no hi hauria prou espai; b) que els llibres atreuen molta pols i cal netejar-los; i c) que, si un llibre queia a terra, qui entrés a buscar una bicicleta podria ensopegar. Perquè, per deixar-hi bicicletes, sí que hi ha espai. I es veu que sobre les bicicletes no s'hi diposita la pols.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Les dones de Canet de mar i el vot

Fa un parell de dies parlava d'Elvira Rawson de Dellepiane, l'argentina que va lluitar per aconseguir el vot de la dona en el seu país. Això m'ha recordat un article llegit a Vilaweb recentment i que també té relació amb el vot de les dones. Deia l'article que Canet de mar és la població de Catalunya --i de l'estat espanyol-- on les dones van anar a les urnes per primera vegada, en un referèndum que es va fer per decidir sobre un afer local el 1933. Me n'havia parlat fa algun temps Montse Gurguí, canetenca d'adopció, però jo ho tenia ja mig oblidat. Es tractava de decidir si s'hi construïa o no un mercat. Una placa commemora aquell referèndum:

Foto: Montse Gurguí

Evidentment, va guanyar la part de la població partidària de tenir un mercat.

diumenge, 20 d’abril del 2008

La metralleta: la nova broma del Cavaliere

A Youtube hi ha uns quants videos amb el fragment de la roda de premsa que van celebrar Berlusconi i Putin a la villa que el Cavaliere té a Sardenya, que mostren el primer ministre italià in pectore fent veure que dispara amb una metralleta a una periodista russa. El motiu: la indiscreció de la noia en preguntar a Putin si és cert que s'ha divorciat de la seva dona per casar-se amb una altra de molt més jove, la campiona olímpica Alina Kabaeva, actualment diputada del parlament rus.

A Putin, aquesta pregunta no li va agradar gens i va respondre secament, mentre Berlusconi, per fer una de les seves gracietes, feia com la canalla quan juga a guerres, disparava de broma a la noia. Però no va tenir en compte que la seva broma anava dirigida a una periodista d'un país on els darrers anys han mort assassinats un bon nombre de periodistes que no eren ben vistos pel règim en el poder. No és estrany, doncs, que després la noia es posés a plorar, tot i que digués als seus col·legues italians que ja sabia que Berlusconi era una persona molt amic de la broma.

En el web de La Stampa hi ha una fotografia en què es veu clarament Berlusconi fent el gest de disparar (no la incloc aquí per qüestió de copyright):

http://www.lastampa.it/multimedia/italia/9274_album/5.jpg

Convidada a signar per Sant Jordi!

Ves per on, jo creguda que això de signar llibres per Sant Jordi era una tasca reservades als autors i autores consagrats (perquè s'ho mereixen o perquè les editorials han fet una gran campanya de marketing) i enguany m'han convidat a signar-ne. La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) muntarà una parada de llibres a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial, en la qual exposaran llibres de divulgació científica i al llarg del dia hi haurà autors de les obres exposades per signar llibres a qui els compri (i vulgui que li signin, naturalment!).

Entre els llibres que la FCRI tindrà a la venda en aquella parada hi haurà les obres que han guanyat el premi de literatura científica que organitza la mateixa FCRI. I com que casualment el 2004 el vaig guanyar jo, amb un llibre de títol Cròniques de l'altra veritat, ve't aquí que m'hi han convidat. No em faig moltes il·lusions, però. La meva hora --11 a 12 del matí-- és l'hora dels jubilats, les mestresses de casa i les escoles. No sé jo si aquest públic tindrà gaire interès pels llibres de divulgació. Nois i noies d'ESO o de batxillerat potser haurien de tenir-ne, i fins i tot el meu llibre els podria agradar perquè l'acció --el llibre combina ficció i assaig-- se situa en un institut d'ensenyament secundari. Però tindré un handicap molt gran: a la mateixa hora, hi haurà en aquella parada un "mediàtic", Jaume Vilalta el periodista director del programa de TV "Què, qui, com", i coincidiré parcialment (ell arribarà a les 11.30) amb Josep Enric Llebot, autor de El temps es boig?, un llibre que segurament resultarà més atractiu ateses les circumstàncies meteorològiques actuals.

Potser si haguessin pensat a exposar les Passejades per la Barcelona científica, que vaig escriure fa uns anys amb Xavier Duran i del qual el 2007 va sortit la tercera edició posada al dia, tindria més èxit. Com que hi ha també les edicions castellana i anglesa, fins i tot podria ser que algun turista s'animés a comprar-lo, perquè visualment és molt bonic, ple de fotografies i il·lustracions i mostrant un aspecte poc conegut de la ciutat.

Amb un cop d'ull a la llista d'autors i autores que el 23 d'abril passarem per la parada de la FCRI, veig que hi haurà vuit homes i quatre dones. I de les quatre dones que hi serem, les altres són: Núria Pérez (ha elaborat la guia de lectura Cent llibres de ciència), Elisabet Pedrosa (autora de Criatures d'un altre planeta, crònica d'una lluita contra la síndrome de Rett) i Assumpció Forcada (biòloga, poeta i cantautora, que signarà llibres de poesia; vaig parlar d'ella en un apunt d'aquest bloc). Avui dia hi ha moltes dones en el món de la literatura, també en el món de la ciència i en el del periodisme científic. Tanmateix, a l'hora d'escriure llibres de divulgació --assaig o novel·la científica-- on són les dones? Per què hi ha científics que fan divulgació i en canvi no hi ha científiques dedicades a aquesta tasca? Sé que hi ha alguns científics que dediquen les seves vacances a escriure. Podrien fer-ho també les científiques? Aquests escriptors de temps de vacances, deuen escriure a més de tenir cura de la mainada, de cuinar i netejar l'apartament o caseta de vacances, de posar la rentadora, estendre i recollir la roba, de baixar a la platja o anar a passejar al poble i d'anar al mercat o al super? Potser el paradigma de la manca "d'habitació pròpia" de Virginia Woolf encara no està superat i podria estendre's a la literatura científica.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Elvira Rawson de Dellepiane, i Puerto Madero


Puente de la mujer, a Puerto Madero (Buenos Aires)
Foto: Banfield. Wikimedia Commons

El 19 d'abril de 1867 va néixer a Buenos Aires Elvira Rawson de Dellepiani, una de les primeres dones que van obtenir un títol universitari a l'Argentina. Quan va llicenciar-se en medicina, el 1892, només hi havia una altra dona metge: Cecilia Grierson (1859-1934), que havia acabat els estudis el 1889. Rawson havia estudiat magisteri i va fer de mestra un any abans de començar a estudiar medicina. Es va doctorar amb una tesi titulada Apuntes sobre la higiene en la mujer.
Elvira Rawson de Dellepiani
http://www.mvhbr.com.ar/fotos/elvirarawson.gif


A més de la seva activitat professional en el camp de la higiene i la puericultura, Rawson va dedicar-se a la defensa dels drets de la dona i a la lluita per la millora de les seva condició social. Va tenir una destacada actuació en el Primer Congrés Femení Internacional, que va celebrar-se a Buenos Aires el 1910, en el qual va participar en les sessions de sociologia, dret i educació. El 1919 va fundar, amb Alfonsina Storni. Adelina di Carlo i Emma Day, la Asociación Pro Derechos de la Mujer. Aquesta associació i la Unión Feminista Nacional van lluitar pel vot femení, fins i tot organitzant un simulacre de votació on les dones tenien les seves urnes per votar, tot i que els seus vots no tinguessin cap validesa. Fins al 1951 no s'aconseguirà el vot per a les dones a l'Argentina. Aleshores, Rawson estava ja retirada de tota activitat pública i professional. Va morir a Buenos Aires el 1954.

A Puerto Madero, el barri més jove i amb més vitalitat de Buenos Aires, hi ha un carrer dedicat a Elvira Rawson de Dellepiane. Però Rawson no és l'única dona a qui aquest nou barri ha dedicat un carrer. L'esmentada Cecília Grierson també en té un, i el tenen també altres dones que han destacat en diversos camps: literatura, pedagogia, política, teatre, etc. Una de les dones que es recorda en els carrers de Puerto madero és Azucena Villaflor (1924-1977), una de les fundadores de les Madres de Plaza de Mayo, que va ser segrestada i desapareguda fins que el 2005 se'n van identificar les restes entre les d'uns cadàvers que el 1977 s'havien trobat a les platges de Buenos Aires. A més de carrers amb noms de dona, a Puerto Madero hi ha el Puente de las Mujeres, dissenyat per l'arquitecte valencià Santiago Calatrava i inaugurat el 2001, i s'hi estant construint dos edificis bessons de prop de 44 pisos que són les torres Mulieris. D'aquesta manera, aquest jove barri de la ciutat ret un homenatge a les dones argentines.

divendres, 18 d’abril del 2008

Els meus virus i el gingebre

Deu ser aquest?:

Rhinovirus, un dels virus que causen el refredat comú.
És un virus molt petit, amb un diàmetre d'uns 20-30 nanòmetres
(
1 nanòmetre = 1 milionèsima de mil·límetre o 0,000000001 m)
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Rhinovirus.PNG

O potser aquest?:

Coronavirus, un altre virus que afecta les vies respiratòries.
La barra equival a 100 nanòmetres


És possible que sigui un rinovirus, perquè és el tipus de virus més freqüent com a causa del refredat comú. Però podria ser un coronavirus o qualsevol dels molts altres virus que causen els refredats. El cas és que fa uns dies que està fent de les seves en les meves vies respiratòries. Primerament va ser la rinitis: el virus s'instal·la dins les cèl·lules de la paret interna del nas, on es va multiplicant (a diferència dels bacteris, els virus només poden multiplicar-se dins d'una cel·lula; els manca la "maquinària" per reproduir el seu àcid nucleic i per fabricar les proteïnes). El cos reacciona tractant d'expulsar els invasors mitjançant esternuts, degoteig del nas i tos, però això de vegades únicament contribueix a dispersar els virus en l'ambient i contagiar el refredat a altres persones. El cos també tracta d'eliminar els virus directament mitjançant la inflamació local, que atreu i activa el sistema immunitari perquè actuï principalment de dues maneres: produint anticossos que impediran que els virus continuïn la infecció i enviant al lloc de la infecció unes cèl·lules que els fagocitaran (se'ls menjaran).

Sovint els virus s'escampen a punts diferents d'aquell on es va iniciar la infecció. Els meus s'han instal·lat també a la gola i a la part alta de la tràquea. Hi ha estones en què em sembla que tinc una mica de febre. No és un mal senyal, però; això passa quan hi ha aquesta lluita entre les defenses del cos i els invasors.

De vegades hi ha bacteris que s'aprofiten de l'estat en què els virus han deixat els teixits envaïts i comencen també a proliferar, causant angines o infeccions pulmonars. Per sort no és el meu cas. Crec que estic controlant la invasió, però eliminar els virus i fer que les parets internes de nas, gola i tràquea tornin al seu estat natural de salut no es fa d'un dia per l'altre. Mentrestant intento tractar els símptomes; el més molest és la tos, que de vegades sembla incontrolable.

Per al degoteig del nas i aquesta sensació de tenir les narius obstruïdes faig bafs: tiro en aigua bullint unes gotes d'un compost que venen a la farmàcia que conté essències d'eucaliptus, pi, menta i càmfora. A més d'inspirar directament els vapors de l'olleta, després me la deixo en l'habitació on treballo, que queda impregnada dels aromes d'eucaliptus. Per alleujar la irritació de la gola i la tos, prenc infusions de gingebre endolcides amb mel, un remei que vaig aprendre d'una xilena i que m'ha donat molt bons resultats. El gingebre, que ara es pot trobar fàcilment en moltes fruiteries i mercats de Barcelona, és el rizoma (una tija subterrània amb aspecte d'arrel) de la planta del mateix nom (i de nom científic Zingiber officinale) i té moltes aplicacions culinàries i també en medicina natural. Té una olor i sabor especials, entre picant i dolç, penetrant i persistent alhora. No sé per quin mecanisme alleuja la tos i la irritació del coll, però poca estona després de prendre la infusió tinc la sensació com si la mucosa de la meva gola no hi fos; potser hi actua com un anestèsic.

Planta de gingebre (Zingiber officinale)


Tija subterrània (rizoma) de gingebre

El gingebre no és una planta europea i Pius Font i Quer no la va incloure en el seu llibre de plantes medicinals que he esmentat aquí alguna altra vegada. Sí que apareix, en canvi, en el llibre Plantas medicinales, aromáticas o venenosas de Cuba, de Juan Tomás Roig Mesa. Sobre l'olor i sabor característics d'aquesta planta, Roig diu que es per causa d'un oli essencial conegut com 'gingerol'. Parla de les seves aplicacions en medicina: "En Cuba se emplea como tónico y estomáquico en los resfriados y descomposiciones de vientre. Se nos ha informado que el cocimiento de jengibre con miel de abejas y curujey es excelente para la tos. En Oriente usan el jengibre contra el reuma..." També inclou el nom que es dóna a la planta en diversos països: Ajenjibre (Cuba), jengibre dulce (Puerto Rico), ginger (Estats Units), gingembre (Antilles Franceses). A la llista de Roig, hi afegeixo el nostre 'gingebre', xenxibre (gallec), zenzero (italià) i Ingwer o Ingber (alemany).

I ara vaig a preparar-me'n una infusió, que començo de nou a tossir...

Sohrab Sepehri i la pluja

Fa uns quants anys em van regalar un llibre amb una selecció de poemes de Sohrab Sepehri, destacat poeta i pintor iranià del segle XX, un dels representants de la "Nova Poesia" persa, on la rima i la mètrica sovint queden oblidades. El llibre (The Lover is always alone) és una edició bilingüe, en persa i en anglès.

Fa una estona m'ha vingut a les mans aquest llibre i fullejant-lo he trobat uns versos que fan referència a la pluja. Amb un temps plujós com el que tenim avui --i que duri-- em sembla adient reproduir-los aquí. No sé fins a quin punt seran fidels a l'original, perquè en faig una traducció de la versió anglesa:

Hauríem de tancar els paraigües,
i sortir a caminar sota la pluja.
Hauríem de dur amb nosaltres
totes les nostres idees i records sota la pluja.
Hauríem de caminar amb tota la gent de la ciutat sota la pluja.
Hauríem de trobar-nos amb amics i amigues sota la pluja.
Hauríem de trobar el nostre amor sota la pluja.
Hauríem de fer l'amor sota la pluja.
Hauríem de jugar sota la pluja.
Hauríem d'escriure, parlar, sembrar llavors de campanetes de jardí sota la pluja.
La vida és un mullar-se continuat.
La vida és una capbussada a l'estany d'Aquest Moment.
De: Petjades en l'aigua

dijous, 17 d’abril del 2008

A l'abril, cada gota val per mil

Per fi fa "bon" temps! Mentre treballo veig de reüll la pluja que cau sobre Barcelona i en sento la música, que avui em sona com aquella pluja d'abril de Bambi:




Segons sembla, aquestes pluges són generals per bona part de Catalunya. Deuen estar de vacances els pilots de les avionetes?

dimecres, 16 d’abril del 2008

Les avionetes i la pluja

A La Vanguardia d'ahir, 15 d'abril de 2008, Màrius Serra fa uns comentaris sobre un correu que corre per Internet i que relaciona la sequera que pateix Catalunya amb el vol d'unes avionetes que deixarien anar un compost químic per evitar pedregades i això impediria que plogués.

Casualment, fa pocs dies vaig rebre el correu que esmenta Màrius Serra. L'enviava una amiga d'una llista de distribució que no sabia si creure-s'ho i demanava opinions de qui pogués tenir informació fiable sobre la veracitat o falsedat del fet denunciat. El correu en qüestió diu això (és llarg, però val al pena reproduir-lo sencer; i el copio tal com el vaig rebre, sense fer-hi correccions):

TOTHOM QUI SENTI ALGUNA PREOCUPACIÓ PER LA SEQUERA QUE PATIM QUE LLEGEIXI I QUE ARRIBI AQUEST COMUNICAT A TOTHOM SI US PLAU! SI ÉS QUE US HO VOLEU CREURE CAL DESTAPAR L'EXISTÈNCIA DE LES AVIONETES ANTI-PLUJA!

LA SEQUERA QUE ESTEM PATINT A CATALUNYA POC TÉ A VEURE AMB EL CANVI CLIMÀTIC!

Nomès patim una greu sequera a Catalunya quan a la resta de la penísula continua plovent, casual oi? El canvi climàtic està afectant a tot el món i també al clima de la penísula ibèrica i de França, però el que vivim a Catalunya no és fruit del canvi climàtic!!!!!!!!!!

AVIONETES QUE SURTEN A DISPERSAR LA PLUJA A LES COMARQUES DE LA CATALUNYA CENTRAL

JA ES HORA QUE ES DESTAPI LA POLÍTICA DE DISPERSAR LA PLUJA TIRANT SULFUR DE PLATA PER CURAR-SE AMB SALUT LES COMPANYIES ASSEGURADORES DE PEDREGADES I CALAMARÇA

Qui vulgui pensar que VEIEM OVNIS que pensi el que vulgui però ja tenim proves fotogràfiques en que es veu clarament que cada vegada que el cel amenaça pluja unes misterioses avionetes surten i passen per entremig dels núvols, al cap de pocs minuts el cel s'ha dispersat en dos i s'obra una clariana que impedeix que es produeixi la pluja i torna a sortir el Sol.

Aquest fenòmen es produeix a les comarques del Solsonès, la Segarra, l'Anoia entre d'altres comarques de la província de Lleida. Estem davant de la política que hi havia darrera dels incendis provocats del 94 i del 98 a les mateixes comarques. Finalment la Generalitat va culpar FECSA-ENDESA pel mal estat de les línies elèctriques però tots els que vam viure els incendis i ens va tocar d'aprop sabem i no oblidarem que per cada foc provocat per una línia d'alta tensió 15 focus eren provocats manulament pels piròmans pagats per algún peix gros que mai s'ha destapat.

En quinze anys ens han exterminat els nostres boscos i ara no permetrem que aquestes avionetes continuint sortint a dispersar els núvols, estem disposats a tot per aturar aquest atemptat ecològic que nomès està patint Catalunya i no sabem qui hi ha al darrera. S'està parlant d'organitzar Antiaeris i la impotència que sentim es de no disposar de tancs militars per fer baixar aquestes avionetes que volen a pocs metres d'altura.

Aquest passat divendres a Solsona es va fer la primera conferència sobre aquestes avionetes en que van assistir més de 300 persones que totes afirmaven haver vist alguna vegada com a mínim aquestes avionetes tirant sulfur de Plata o algún altre producte químic per evitar la pluja. També es va donar constància que aquestes avionetes ja van començar a sortir l'any 98 però ara ha anat a més.

A Calaf ( comarca de l'Anoia) hi ha un dels dipòsits de cotxes nous a l'aire lliure més importants de la provincia de Barcelona i estàn cansats de veure com cada vegada que el cel amenaça tormenta passa l'avioneta i evita que caigui una sola gota d'aigua, evidentment al darrera hi han les companyies asseguradores d'aquestes multinacionals de cotxes contra pedregades igualment com passa a la província de Lleida amb la fruita.

Tots el pagesos i gent propera estem indignats amb aquesta situació perquè el govern segur que té constància d'aquesta activitat però evidentment no en parlarà i a sobre està tirant endavant d'amagat el transvassament del Segre tot i la no autorització per part del Govern Espanyol, inclús ja es coneix l'empresa que té adjudicades les obres per al transvassament.

A mesura que anem avançant sobre el tema anirem informant perquè ja en podeu estar segurs que de l'existència d'aquestes avionetes no en sortirà mai res als mitjants de comunicació!!!! però som molts els que les veiem! i no veiem OVNIS encara que alguns ens tractaràn de bojos i que tenim al.lucinacions!!!

CAL QUE ENS UNIM PER ATURAR AQUESTA POLÍTICA TERRORISTA PER PART D'AQUESTES COMPANYIES ASSEGURADORES!

Algunes característiques d'aquest correu són típiques de moltes falses alarmes (hoax) que corren per la xarxa. Sempre que en rebo alguna, la primera cosa que faig és intentar d'analitzar el text de manera raonada. La majoria no resisteixen aquesta primera anàlisi, fins i tot quan tracten temes que no em resulten familiars. En aquest cas no m'ho vaig creure per aquests motius:

- Perquè, suposant que les avionetes poguessin trencara els núvols, per trencar tots els núvols de Catalunya (la sequera és general), gairebé no es veuria el cel, de tantes avionetes que hi hauria volant.

- Perquè, si fos veritat que es poden trencar els núvols i evitar que plogui, això no seria cap secret i en els llocs d'Espanya on hi ha hagut inundacions aquests dies enrere, per pluges continuades, després de les primeres segurament ja haurien enviat les avionetes a dispersar els núvols, especialment els que hi hagués sobre Sevilla on les pluges els van "aigualir" la Feria de Abril.

- Perquè si això d'impedir les pluges fos per protegir uns cotxes que estan emmagatzemats a l'aire lliure, a la llarga seria molt més econòmic construir un hangar o una nau on tenir-los al cobert que no pas haver de llogar avionetes, pagar la tripulació i comprar els productes per trencar els núvols cada vegada que s'apropen núvols de tempesta.

- Perquè seria lògic que els grups que difonen aquesta informació, si n'estan tan ben informats, haguessin enviat gent als aeròdroms de Catalunya per comprovar quines avionetes sortien, de qui eren o qui els pagaven. I que haguessin fet la denúncia amb noms i cognoms.

- Perquè aquest correu és el típic correu sense data (diu "aquest passat divendres..."; si la gent el va reenviant, com es demana, d'aquí a un any potser encara diran "aquest passat divendres") i amb dades molt ambigües i només a mitges.

- I finalment, perquè sóc una escèptica i no em crec les coses si no me les expliquen de manera raonada i indicant-me fonts contrastables.

Però tampoc volia respondre a la persona que va fer la pregunta dient només "això no és cert perquè jo no m'ho crec" i vaig consultar Jordi Mazón, físic, professor de batxillerat i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més de meteoròleg aficionat, autor d'algunes obres de divulgació sobre meteorologia i vocal de l'Associació Catalana d'Observadors Meteorològics i de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Les seves explicacions van corroborar el meu escepticisme. Entre d'altres coses em va dir:

"Als països de la Mediterrània occidental, es coneix un període de sequera d'alta freqüència, entre 40 i 60 anys, i tot sembla indicar que ara ens hi trobem en un. HI ha un altre període de baixa freqüència, d'entre 120 i 150 anys".

Mazón esmenta que "el 1819 la sequera a Barcelona va ser molt greu, amb pluges que no van superar els 200 mm, quan la mitjana anual és de 600 mm. I no hi havia avionetes!!"

Per altra banda diu: "El que sí que és cert, és que l'ADV de les Terres de Ponent (Ajuda Defensa Vegetal) té unes xemeneies petites (uns bidons amb un petit tub) que cremen iodur de plata, per injectar-lo a la mitja i alta troposfera, a fi i efecte que s'incrementin els nuclis de condensació i hi hagi més gotes de pluja, disminuint així el risc de formar-se calamarsa o pedra, i evitar danys en els conreus lleidatans. Les avionetes també em consta que sortien a sembrar directament als núvols iodur de plata, però els resultats no són clars."

Fixeu-vos que sí que havien sortit avionetes, però sortien per causa pluges i evitar pedregades, tot i que sembla que no van tenir èxit. Mazón continua les seves explicacions:

"En els décades de 1950 i 1960, a Israel van fer molts experiments amb la mateixa finalitat (evitar pedregades), sense cap resultat positiu."

I acaba dient que aquesta història de Calaf i el dipòsit de cotxes a l'aire lliure fa anys que circula per la xarxa. És cert, a mi ja m'havia arribat amb anterioritat, no sé si amb les mateixes paraules, però sí que era la mateixa història.

He buscat per Internet i el que he trobat és que prop de Calaf hi ha un aeròdrom que existeix des de el 1964, com a iniciativa privada (l'aeròdrom Calaf-Sallavinera) i el 2007 la Generalitat va aprovar que passés a ser públic, amb l'acord del consistori de Calaf. I ara hi ha un moviment contrari a aquest ús públic de l'aeròdrom. Per altra banda, a regió7.cat hi ha una notícia del 30 de març de 2008, sobre una taula rodona celebrada a Solsona, que podria coincidir amb la conferencia que indica el manifest. A diferència del que diu el correu, però, de la crònica que en fa aquest diari queda clar que allò que es busca amb el iodur de plata (que no sulfur) és lluitar contra les pedregades, convertint la calamarsa en pluja.

Aquestes avionetes "misterioses" em sembla que són les "bruixes" del segle XXI. Com que ara no es pot atribuir la sequera a cap bruixa ni ningú diria que és un càstig de Deu, cal buscar-hi un altre causa. De causa, jo només hi veig la mateixa naturalesa de la pluja, que no és un fenomen com un eclipsi, que se sap amb certesa quan es produirà.

dimarts, 15 d’abril del 2008

La comissaria virtual (9):ciència i salut

En un dels primers apunts d'aquesta comissaria virtual vaig reproduir una notícia de La Vanguardia que s'assembla a aquesta d'avui, que m'arriba a través de Jordi Mur:
En aquell cas es tractava només d'un malalt que moria cinc vegades. Ara són el 60% dels afectats, però sembla ser que només moren dues vegades; la notícia no diu que n'hi hagi cap que repeteixi després de la segona vegada.

Relacionat amb medicina i benestar social, hi ha aquest breu publicat a 20 Minutos:
Si amb una entrevista ja els millora la qualitat de vida, no caldrà assistentes socials, ni residències, ni metges, infermeres o psicòlogues. Amb uns quants entrevistadors o entrevistadores, tot solucionat!

Aquesta és de microbiologia:
Un bacteri anaerobi viu i es reprodueix en absència d'oxigen. Si les proveeixen d'oxigen moriran. I si moren, qui "es menjarà" els contaminants que aquests bacteris havien d'assimilar?

De nou, il Cavaliere

Tenia raó els meus amics i amigues italians que es mostraven tan pessimistes pel que fa a les eleccions. No hi ha hagut prou gent que hagi tingut "il coraggio di aver paura" i el país és de nou en mans de Berlusconi.

Quan ahir a la tarda vaig obrir el navegador, la notícia de vilaweb a la qual se me'n van anar els ulls va ser la que informava dels primers resultats de les eleccions italianes. En tancar finestres, el fons de pantalla del meu ordinador se'm va mostrar així:

diumenge, 13 d’abril del 2008

La comissaria virtual (8): Interrogants

El País, 2.9.1999
Aquest Eddie, devia tenir poder d'ubiqüitat? Si no,
com és possible que mori en el centre hospitalari
i al mateix temps el cadàver encara sigui en el lloc del crim?


Deu ser que llegir massa dur la gent al suicidi?


Deu haver-hi morts que no siguin definitives?

dissabte, 12 d’abril del 2008

"Coraggio di aver paura"

Acostumo a dir que no m'interessa la política, però potser allò que no m'interessa són els polítics --i les polítiques, però de moment són encara minoria. Avui, dia de reflexió a Itàlia, he volgut saber alguna cosa de les eleccions en aquell país, més enllà del que ens diuen els nostres mitjans. Però com que no m'agraden els polítics, he anat a buscar el que en pensen persones del que anomenem la "societat civil" i el primer nom que se m'ha acudit ha estat el del director de cinema Nanni Moretti, una de les persones que van prendre part en els primers girotondi italians.

Els girotondi --literalment, 'rotllanes'-- són els moviments ciutadans que van sorgir a Itàlia com a protesta contra el govern que presidia Berlusconi i en nom de la defensa dels principis democràtics. Són considerats moviments d'esquerres perquè van mostrar una forta oposició al govern e dreta de Berlusconi. Tanmateix, han estat molt crítics també amb els partits centristes i d'esquerra. Un dels fundadors d'aquests moviments ciutadans és el filòsof Paolo Flores d'Arcais, director de la revista Micromega. A Youtube he trobat una entrevista que Flores d'Arcais fa a Moretti en relació a les actuales eleccions. Comença més aviat com un diàleg i Flores d'Arcais diu a l'entrevistat que ell té por de Berlusconi i afegeix "ho il coraggio di avere paura" (tinc prou coratge per tenir por). Una por que és compartida per molta gent i que podria ser el factor que, en aquestes eleccions, fer aturar Berlusconi en la seva nova escalda per a dominar el país.



Nanni Moretti parla de la desil·lusió que ha tingut amb l'esquerra (ja va ser molt crític amb la centreesquerra en el seu famós discurs de la piazza Navona de Roma del 2002), però considera que encara hi ha un abisme entre el centreesquerra de Veltroni que s'oposa a Berlusconi i la coalició de dretes que presideix l'home de negocis que vol fer d'Itàlia el seu negoci particular, i justifica el vot a Veltroni com un vot contra Berlusconi. Com Flores d'Arcais, Moretti també te por d'un home com Berlusconi que, si guanya, pot fer canviar la llei electoral per convertir Itàlia en un país presidencialista i que faciliti la seva reelecció en les següents eleccions.

En el web de la revista Micromega hi ha algunes entrevistes (en vídeo o veu) a diversos intel·lectuals italians, a més de Moretti. L'actor i autor teatral premi Nobel de literatura Dario Fo explica que, malgrat les seves crítiques contra el centreesquerra, ha canviat la seva intenció de vot i votarà Veltroni per frenar Berlusconi. I Andrea Camilleri (el creador del comissari Montalbano), que havia declarat obertament que no aniria a votar, justifica el seu canvi d'idea també per la por a un govern en mans de Berlusconi.

El mateix Flores d'Arcais diu que "un vot de menys a Veltroni és un vot en favor des Cavaliere". L'entenc molt bé. Ja fa temps que els meus vots en les eleccions no són un vot en favor d'uns, sinó en contra d'altres.

divendres, 11 d’abril del 2008

Tractament antienvelliment per a ordinadors

Notícia llegida a Vilaweb:

>Divendres, 11/14/2008 - 06:00h
>Un tractament antievelliment per a ordinadors.


Com m'agradaria ser un ordinador i que m'arreglessin les peces i el programari per millorar-ne el rendiment!

dijous, 10 d’abril del 2008

Microbis per al Max

Aquest apunt en el meu bloc és molt especial. Està dedicat al Max, que avui fa sis anys. Cada any m'agrada felicitar-lo. Però en una felicitació enviada per correu electrònic no és fàcil posar-hi imatges. I com que enguany vull explicar-li algunes coses sobre microbis, crec que algunes imatges poden ser molt aclaridores i he decidit posar-li aquí la meva felicitació. A més, m'han dit que aquest any ja podrà llegir ell tot sol la felicitació.

Max, l'any passat et vaig parlar de l'aigua i l'any anterior et vaig explicar què passa quan la Lluna es posa enmig de la Terra i del Sol. L'aigua, el Sol i la Lluna es poden veure fàcilment. Però avui et parlaré d'una cosa que normalment no podem veure: els microbis.

Un microbi és un ésser viu (les persones també som éssers vius, com també ho són els gats i tots els altres animals, i els arbres, l'enciam i totes les altres plantes i bolets). En què es diferencia un microbi dels altres éssers vius? Més que en cap altra cosa, en la seva mida. Un microbi és tan petit, que normalment no el podem veure. Cal tenir molts microbis junts --milions de microbis-- perquè els puguem distingir. És com si un astronauta mirés la Terra des d'una nau espacial: no podria veure-hi una persona sola. Però sí que podria distingir una ciutat molt gran, on hi hagués milions de persones.

Nosaltres també podem veure alguns microbis quan es troben formant grups de molts milions. I no et pensis que ocupen molt de lloc. Per exemple, en el forat d'un botó d'una camisa teva hi podrien cabre gairebé 8 milions (8.000.000) d'un microbi que es diu Helicobacter pylori, que viu a l'estómac de motes persones. Per estudiar els microbis, es fa que en creixin molts milions junts sobre uns platets de vidre on se'ls posa aliment. Aquest platet es posa en un lloc on hi hagi molta escalfor, però no massa. Al cap d'unes hores (o d'uns dies, segons el tipus de microbi), damunt del platet es veuen uns puntets que s'anomenen "colònies". Cada colònia està formada per milions de microbis que tots són iguals, i els puntets poden ser de colors diferents, segons sigui el color dels microbis que el formen. N'hi ha que són de colors que no criden l'atenció, però alguns poden ser de colors molt vius: vermell, blau, verd, groc fosforescent.... Mira aquests microbis quin color més vermell tenen (semblen gotes de sang)!:

Cada puntet de la foto és una "colònia" i té milions de bacteris.
Foto: www.flickr.com/photos/ajc1/631190344/

Per veure els microbis es fa servir un instrument que es diu microscopi, que fa que les coses es vegin centenars o milers de vegades més grans del que són, i el nostre ull ja pugui apreciar-les. En la foto que ve a continuació, cada puntet ja no és una colònia de milions de microbis, com en la foto anterior, sinó que es un sol microbi. Si el veiem gran és perquè la foto s'ha fet a través d'un microscopi.

Encara que a la foto no s'apreciï molt, aquest microbi,
que es diu Staphylococcus aureus (això és com si fos el seu
nom i cognom), és de color groc, daurat.

http://www.biology4kids.com/extras/dtop_micro/7821_580.jpg

Hi ha microbis de moltes menes. N'hi ha de bons i n'hi ha de dolents. Quan ens posem malalts o quan tenim diarrea (caguetes) moltes vegades la culpa pot ser d'algun microbi (dels dolents) que ha entrat dins del nostre cos per la nostra boca, per una ferida o pel nas quan respirem.

De tots els milions de tipus de microbis que hi ha al món, són molt pocs els que produeixen malalties. N'hi ha molts que no ens fan res, ni mal ni bé; d'altres que els necessitem per tenir bona salut: i n'hi ha també alguns que es fan servir per fabricar aliments o alguns productes que ens són molt útils o que ens agraden.

Si vas a la cuina de casa, segurament hi trobaràs coses que no es podrien fabricar si no tinguéssim algun tipus o altre de microbis. Per exemple, el iogurt, el formatge, la cervesa, el vinagre, el xorisso... I un aliment que tothom menja gairebé cada dia: el pa.

Barres de pa
Font: Newspa, revista del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona

El pa està fet amb farina, aigua i sal que es barregen per formar una massa que després es posa al forn. Però només amb farina, aigua i sal, el pa seria una massa aplastada i atapeïda, que hauríem de rosegar molt per menjar. Allò que fa que el pa sigui com és, més o menys tou i amb foradets per dins, és una cosa que es diu llevat. I què és el llevat? Doncs són uns microbis. Són de forma rodona, com unes boletes i no es poden veure quan estan d'un en un, però es compren en una mena de pastilles --com si fos mantega-- on hi ha molts milions. Mira com són les boletes de llevat (vistes a través del microscopi):

Saccharomyces cerevisiae, el llevat que es fa servir pe fer pa
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d9/S_cerevisiae_under_DIC_microscopy.jpg

Mira si són petites aquestes boletes de llevat, que només en un forat del nas te'n cabrien més de 8 bilions, un nombre enorme, impossible de comptar (8.000.000.000.000).

Quan es prepara la massa per fer pa, a més de la farina, l'aigua i la sal, s'hi posa un tros de la pasta de llevat que conté milions d'aquestes boletes. Quan es barreja tot, aquestes boletes s'escampen per tota la massa. Aleshores es deixa que facin la seva feina durant unes quantes hores. I quina és aquesta feina? L'única que saben fer: s'atipen de massa i deixen anar un gas. És com si es tiressin pets després d'haver menjat molt, però com que no poden treure'ls pel cul, perquè no en tenen, el gas surt a través de la paret de les boletes (és com si a les persones se'ns escapessin els pets a través de la pell). Aquell gas que treuen necessita un espai i com que la massa del pa abans de coure és tova, el gas que surt de les boletes l'empeny i forma unes petites bombolles, que són aquests foradets que veiem en el pa.

Després d'unes hores, la massa amb el llevat s'haurà inflat més o menys. S'ha de posar al forn sense esperar massa, perquè si no, la massa començaria a desinflar-se. Això passa perquè el gas que havien deixat anar les boletes (els seus pets), va escampant-se i acaba travessant la massa i sortint fora. És com si omplíssim un globus bufant-hi dins, que anirà fent-se gran, però si parem de bufar i el gas troba la manera d'escapar-se a través de les parets del globus, es desinflarà.

En alguns forns de pa es pot comprar llevat (segurament a Vilassar de Mar hi haurà algun forn que en venguin). És com una pasta de color grisós, una mica humida, i fa una olor molt especial, que hi ha a qui li agrada molt i a qui no li agrada gens.

El llevat es fa servir també a les pastisseries. Avui, que és el teu aniversari, segurament tindràs un pastís amb espelmes per bufar, oi? Fixa't en la pasta del pastís. Hi veuràs molts forats petitons. Doncs s'han fet com els del pa, també amb llevat. Quan et mengis el teu tros de pastís (el més maco de tots els talls que surtin en tallar-lo), pensa que allò tan bo que estàs menjant no hauria estat igual de bo si uns microbios no haguessin ajudat a fer-lo.

Per molts anys, Max!

dimecres, 9 d’abril del 2008

"Viudas del carbón"

Cohauila (el seu nom oficial és Cohauila de Zaragoza) és un estat mexicà en el qual es concentren prop del 95 per cent de les reserves de carbó de Mèxic. Com en moltes altres mines de carbó del món, de tant en tant un accident (explosió, fuita de gasos, etc.) deixa atrapats treballadors en les galeries. A Cohauila, en els menys de vuit anys que portem del segle XXI hi ha hagut tres accidents d'aquest tipus: el 2001, amb 12 miners morts; el 2002, en què van morir-ne 13; i el 2006, en què, el 19 de febrer, una explosió va deixar atrapats en una mina de Pasta Conchos 65 treballadors. Des d'aleshores, 65 dones --les vídues d'aquells treballadors-- estan encara esperant poder enterrar els seus marits. L'empresa ha decidir tancar la mina sense extreure'n els cadàvers, segurament perquè seria una operació molt costosa.

Dilluns, 7 d'abril de 2008, vaig assistir a la presentació a Barcelona del documental Viudas del carbón. Mujeres sin nombre, en un acte organitzat conjuntament per la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i la col·laboració del Centre Internacional de la Premsa de Barcelona. El documental va sorgir arran de la publicació d'un treball de periodisme d'investigació que va fer Sara Lovera, periodista i directora fundadora de Comunicación e Información de la Mujer, A.C. (CIMAC), una institució mexicana que des de 1988 promou en els mitjans de comunicació un nou punt de vista sobre la condició de la dona a Mèxic i en el món; un punt de vista vinculat als principis d'equitat, justícia social i democràcia.

Sara Lovera va presentar el documental i va explicar els motius que la van moure primer a escriure un article sobre les vídues dels miners i després a col·laborar amb Rosario Novoa per fer-ne la pel·lícula. Va dir que se sap molt de les mines, dels seus treballadors i dels perills inherents al treball en una mina, però no se sap res d'aquelles dones ; és com si no existissin. A l'estat de Cohauila, les dones viuen aïllades, tancades a casa i sense relacionar-se amb la gent, ni tan sols amb altres dones. De joves, les úniques oportunitats de conèixer un noi la tenen quan s'organitza un ball en el poble. Un cop casades, la relació amb el món exterior s'acaba. I les vídues, de vegades amb famílies nombroses, ho tenen molt difícil per sobreviure.

Potser les coses estiguin canviant, però. Entre les vídues del 2006, per exemple, n'hi ha una que és llicenciada en dret. Mentre el marit treballava a la mina, ella va anar estudiant la carrera. I una altra explica que no va acceptar la indemnització que li oferien perquè la va considerar una misèria; i ara continua lluitant. Una altra vídua --Elvira Martínez-- s'ha mogut molt, ha denunciat que la causa de la mort dels miners del 2006 va ser les males condicions en què treballaven. Ha viatjat ben lluny --Asturias, Madrid, on es va entrevistar amb representants de Comissions Obreres-- per difondre el seu testimoni, i segueix demanant que es faci la investigació judicial que mai no s'ha dut ha terme. Com la resta de vídues, vol que es recuperin els cossos dels miners.

També va explicar Lovera que, en la cerca que va fer en arxius, va adonar-se que aquestes dones no havien estat sempre callades. En l'article en què es basa el documental, relata que, a l'arxiu municipal de la ciutat de Sabines, en aquell mateix estat, va trobar una carta --escrita per un amanuense-- en què una dona es dirigia a les autoritats dient-los: "Es necesario que se castigue a los culpables, que se investigue cómo fue la explosión en el tiro cinco de la mina El Hondo, porque ahí murió mi esposo, Nicolás Arredondo".

Ha passat més d'un segle i a Cohauila segueix sense investigar-se com es produeixen les morts a les mines.