aPARAULA'm: barretet

El mot que jo aparaulo: barretet.

No és un barret petit, ni em refereixo a l’orella de gat (Helvella crispa), el bolet que en alguns llocs anomenen barretet, ni a l’herba Umbiculus rupestris, freqüent en murs i llocs pedregosos, que també rep el mateix nom. El meu barretet és un animaló més conegut pel nom de ‘pagellida’ (una altra paraula que m’agrada molt) o també ‘pegellida’. I el seu nom científic és Patella vulgata.

Barretet era com vaig aprendre a anomenar les pagellides. No sé si és un terme propi de Barcelona; la meva mare l’havia après del meu avi, que era barceloní, si bé els meus besavis eren de l’Escala (ella) i d’Oriola (ell).

M’agrada el mot barretet perquè em porta records d’estius passats a Arenys de Mar quan les aigües del seu port eren clares i les roques que formaven els esculls del moll eren plenes d’eriçons i d’aquests petits mol·luscs que vivien arrapats a la roca mitjançant un peu fort i musculós. Fins i tot algun pop s’hi podia trobar. Un cop va venir el meu avi a passar-hi el dia i em va deixar bocabadada quan vaig veure’l agafar un pop amb la mà i girar-li la túnica perquè l’animal no hi veiés i no intentés fugir.

Els pops són mol·luscs. Els barretets també, malgrat que aparentment pops i barretets no s’assemblin gens. Els pops pertanyen al grup dels decàpodes i els barretets són gastròpodes, com els cargols. De fet, són cargols al quals no se’ls ha cargolat la closca i la tenen de forma cònica.

Als meus germans i a mi ens agradava agafar barretets en el port d’Arenys i menjar-los. Em sembla que a la meva mare encara li agradava més que a nosaltres. Qui s’engoliria ara res agafat d’aquelles aigües? Jo no, per descomptat.

Els barretets de la meva adolescència eren molsuts, amb sabor a mar. Tanco els ulls i em sembla sentir-ne el seu gust salabrós, la seva textura forta. Sento, sobretot, la remor de la mar, les veus enjogassades dels meus tres germans --més petits, jo en sóc la gran--, la meva mare que vigila que ningú no s'endinsi en les aigües del port, que ningú no trepitgi un eriçó (la vegada que ho vaig fer, vaig dur-ne les pues clavades a la planta del peu fins que es van desfer soles, va ser impossible treure-les). Tornem a casa amb la pell salada (m'agradava llepar-me els braços abans de treure'm la sal del cos sota la dutxa), cansats i amb el gust de barretet que encara perdura a la boca.

NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Actualització, 9 de maig 2012, 20.15

Podeu veure la llista de les paraules que ha anat enviant la gent en els blocs "Raons que rimen", de Víctor Pàmies, i "Diari d'un llibre vell", de Xavier Caballé.

Potser us interessarà:

• Un caçador de paraules de fa cent anys (aquest bloc, 19.02.2008) . Sobre el Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover.
• Una caçadora de paraules del segle XXI (aquest bloc, 06.08.2009). Sobre una jove filòloga que s'ha dedicat durant alguns anys a caçar paraules de llengües que estan en perill d'extinció o pràcticament ja extingides.

Foto del barretet: Wikimedia Commons