El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 10 de novembre de 2012

L'article científic: per què serveix?

Ahir vaig participar en la Reunió Científica Anual de Microbiologia (RECAM) que organitza la Societat Catalana de Biologia. Vaig parlar sobre la preparació dels articles científics a una audiència formada principalment per estudiants que aviat hauran d'afrontar la tasca d'escriure'n el primer.

Malauradament, les carreres de ciències no solen incloure en els seus programes, ni tan sols com a part d'alguna assignatura, l'ensenyament de la preparació d'un article científic, un coneixement que seria molt útil a qui vulgui dedicar-se a la recerca. Els joves investigadors i investigadores han d'aprendre per ells mateixos a fer els seus articles i sovint ho fan prenent com a models altres articles, que no sempre estan ben fets, o seguint les indicacions dels seus mentors o directors de tesi, que també ho van aprendre pel seu compte i potser arrosseguen defectes de forma.

El treball de recerca científica no s'acaba amb l'obtenció de resultats experimentals satisfactoris que aportin nous coneixements o que ampliïn els que ja es tenien sobre algun aspecte de la ciència. Cal "explicar-ho" i cal que el treball fet sigui validat per persones expertes en la disciplina corresponent. Això s'aconsegueix mitjançant la publicació de l'estudi en una revista científica acreditada. Per altra banda, qui es dedica a la recerca ha d'estar al corrent dels avenços en el seu camp, tant pel que fa a la tècnica com al coneixement. Per tant, cal escriure (els propis articles) i llegir (els articles d'altri).

Ahir vam tractar alguns aspectes que cal tenir en compte quan s'ha de preparar un article científic. Eren consells per a estudiants de microbiologia o biologia en general, però moltes de les normes que serveixen per a les ciències experimentals són útils també per a altres àmbits del coneixement. Em referiré aquí de manera breu només a algunes de les coses repassades ahir en la RECAM.

Típicament, un article que descrigui un treball de recerca consta de les següents seccions principals: aresum, que és una breu exposició del treball; b) introducció, que explica els antecedents, el coneixement que es té sobre el tema en què es fa la recerca, estableix la hipòtesi i pot indicar per què s'ha triat un determinat tipus de tècnica o plantejament de l'experiment; c) material i mètodes, que descriu com s'ha fet el treball; d) resultats, que mostra les dades obtingudes a partir del treball; e) discussió, que analitza i interpreta els resultats, i en treu conclusions, i f) bibliografia, que és un llistat de les obres consultades per fer el treball.

A més d'aquestes seccions, en un article també hi trobem el títol, els noms i adscripció dels autors, les paraules clau, els agraïments, i una frase, que no totes les revistes inclouen, sobre el possible conflicte d'interès dels autors.

Totes les parts d'un article tenen una missió, però n'hi ha dues que aparentment no són importants però poden contribuir al seu èxit; un èxit que és mesura en el nombre de persones que citen l'article en altres treballs. Però per citar-lo, abans l'han hagut de llegir. Quan algú, per preparar un treball, busca informació ja publicada, avui dia recorre a Internet, a bases de dades com ara Pubmed (per a les ciències de la vida i de la salut) o Google acadèmic. Per la pantalla desfilen els títols de molts articles; de vegades poden ser milers, i la tria d'un o altre dependrà en gran part del seu títol. Un títol que reflecteixi el contingut de l'article de manera inequívoca té moltes més possibilitats de ser triat que un altre d'imprecís o molt genèric. L'altre factor és el resum, que ha d'explicar molt breument el perquè i els objectius del treball, com es va fer l'estudi, què s'hi va descobrir i a quines conclusions es va arribar. De la impressió que en tregui qui llegeix el resum, dependrà que continuï la lectura.

Com a Associate Editor d'un revista científica (International Microbiology), he de revisar molts articles i com més va més convençuda estic de la necessitat que la carrera investigadora incorpori la formació necessària per aprendre a fer-los. Tot i que els autors estiguin familiaritzats amb allò que s'anomena 'literatura científica', i que més o menys tinguin clares quines són les parts d'un article, sovint cometen molts errors en la presentació del seu treball. Les grans revistes, aquelles de les quals es parla afegint-hi al davant l'adjectiu prestigiosa, reben allaus d'originals i els que acaben publicats són una minoria, de vegades al voltant d'un 10 per cent o menys. Si un original té defectes de forma, en molts casos ja no passa el primer filtre i és rebutjat directament, encara que el contingut sigui de qualitat. Per tant, valdria la pena que els autors tinguessin més cura en la presentació dels seus treballs.

Un aspecte que cal tenir molt en compte en preparar l'article és que cada cosa ha d'anar al seu lloc i només allà. Les parts que he indicat abans han de quedar ben delimitades i no incloure més que allò que hi correspongui. Per altra banda, cal evitar redundàncies. Per exemple, de vegades hi ha qui, en la secció de resultats, explica una part del treball experimental. Pot ser que sigui una repetició o que ho hagi omès en la secció de material i mètodes que és on calia descriure-ho. Si hi ha taules i figures, de vegades les mateixes dades que veiem en una taula on en una figura les trobem també en els resultats, i potser fins i tot repetides en la discussió. També hi ha qui, en descriure els resultats, afegeix comentaris i compara els seus resultats amb altres d'estudis similars. Això només es pot fer si les seccions de resultats i discussió s'ajunten una de sola; altrament, els comentaris van a la secció de discussió.

I ja que he esmentat les taules i les figures, hi ha qui sembla que prepari un article com si fos a l'escola i hagués d'omplir de dibuixos i de colors uns quants fulls. Publicar en color encareix molt la producció d'una revista i caldria restringir-ho a allò absolutament necessari per a la claredat de les gràfiques o de les imatges. Per altra banda, abans de preparar una taula o una figura, caldria preguntar-se si realment són necessàries. Les gràfiques de formatgets o algunes taules amb molt poques dades sovint serveixen només per "fer maco" i aquella informació podria incloure's en el text. I quan la taula que s'ha preparat és immensa, caldria considerar si no hi ha possibilitat de simplificar-la. Perquè sovint aquest possibilitat hi és (a International Microbiology hem arribat a convertir taules que originalment ocupaven més de dos fulls en taules que caben en una sola pàgina; i sense que se'n perdi informació).

Pel que fa a la llengua i l'estil, el fet que les principals revistes científiques es publiquin en anglès és un escull per a una bona part de la comunitat científica. Jo aconsello que es procuri "pensar" l'article en anglès, en comptes d'anar traduint frases, encara que sigui mentalment. Les estructures gramaticals de l'anglès poden ser diferents de les de moltes altres llengües; de vegades és fàcil endevinar la llengua original dels autors per la manera com estan redactats els treballs. (El cas és que també hi ha molts investigadors que quan escriuen en la seva pròpia llengua copien moltes estructures de l'anglès.) Cal tenir cura dels temps verbals i fer servir el passat per referir-se al treball que s'explica en l'article i el present per referir-se al coneixement establert. I fer servir la veu activa sempre que sigui possible. Hi ha la creença que en anglès científic cal usar la veu passiva. Això és una llegenda i tots els llibres pensats per a guiar els autors en la preparació dels seus articles, ho deixen clar. La passiva pot generar confusió perquè a qui llegeix no sempre li queda clar que els autors es refereixin al que han fet ells o a algun dels treballs d'altri que citen en el text.

Una cosa que els autors obliden de vegades és que un article científic ha de ser objectiu. És  freqüent trobar-se expressions del tipus "és important destacar que..." o "sorprenentment vam observar que...". Convé expressar-ho de manera més neutra. En el primer cas és pot ometre o, com a molt, indicar "noteu que...". En el segon, es podria escriure "contràriament al que era d'esperar...".

Una temptació d'investigadors i investigadores és autolloar-se. Deixem que siguin els lectors els qui considerin si allò que es descriu en l'article és o no una gran descoberta i evitem també escriure frases del tipus "és la primera vegada que es descriu XXXX...". Que els autors no hagin vist mai abans una descripció del mateix que ells publiquen ara no vol dir que ningú no ho hagi fet. Seria més recomanable una expressió del tipus "no tenim constància que XXXX s'hagi descrit amb anterioritat".

Una recomanació que faig sempre és que, de la mateixa manera que es consulten articles i llibres per dissenyar el treball experimental, es consultin alguns articles i llibres que expliquen com cal preparar un article científic. Hi ha un llibre clàssic, que ja va per la 6a edició i, dels que conec, és el que més m'agrada per la seva senzillesa i perquè és molt pràctic: How to write and publish a scientific paper, de Robert A. Day (es pot comprar en versió digital, Kindle). En català, recomano un dels quaderns de la Fundació Esteve (està pensat per a la biomedicina, però moltes recomanacions són vàlides per a qualsevol tipus d'article): Redacció científica en biomedicina: El que cal saber-ne, de diversos autors (coordinadors: L. Rosich i Fèlix Bosch). Si cliqueu l'enllaç damunt del títol, podreu accedir a la versió digital, que es pot descarregar sencera o per capítols.

Potser us interessarà:
- Com fer un resum (aquest bloc, 05.09.2012). El que cal fer i el que cal no fer per preparar un resum.
- EASE Guidelines for Authors and Translators of Scientific Articles to be published in English. És una publicació de l'European Association of Science Editors (EASE), amb recomanacions per a autors i traductors. Disponible en pdf en vint llengües, entre les quals l'espanyol.