El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Andreu Alfaro, un jove de vuitanta anys

Llegeixo que Andreu Alfaro, l'escultor valencià, ha fet vuitanta anys. Els va fer el proppassat 5 d'agost. Unes setmanes abans, s'havia inaugurat una escultura seva en el port de Gandia. Un exemple que l'edat no li impedeix continuar la seva activitat artística.

En els vídeos a la carta de TV3 es pot veure una entrevista que li van fer el 2007 en el seu taller-estudi. En aquell mateix espai vaig conèixer Alfaro el gener de 1995, quan vaig anar a veure'l amb un grup de representants del Comitè Organitzador del Quinzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC), que es va fer a Lleida el 1996. Alfaro, compromès des de sempre amb la llengua i la cultura catalanes, ja havia fet algun disseny per a edicions anteriors del CMBLC i un cop més va prestar-se a col·laborar per fer el logo del Congrés que s'estava preparant.

Copio aquí alguns records d'aquella visita que vaig publicar després en el llibre d'Actes de l'esmentat Congrés:

Fins a aquell dia, per a mi Andreu Alfaro era l'obra que jo coneixia d'ell: escultures que situades en ciutats, parcs o autopistes, harmonitzen perfectament amb el marc on es troben. I de noms tan bonics com Al vent, Seguisc buscant llibertat, L'arbre de la vida, Bon dia llibertat o Adeu Visconti. Aquesta darrera vaig descobrir-la per casualitat durant una visita al Museu de Belles Arts de Vitoria-Gasteiz; em va fer la impressió d'un ocell esvelt i lleuger, amb les ales esteses, a punt d'emprendre el vol.
----------------------------------------------------
L'aspecte de l'artista és afable. El seu front ample és cobert adés i ara per uns cabells que li cauen com un serrell i li confereixen l'aspecte de nen entremaliat que de vegades té. Penso que, darrere d'aquell serrell i d'aquell front ample solcat de tant en tant d'unes expressives línies, hi ha el cervell d'un artista excepcional. Somriu en saludar-nos; la seva mirada és viva, però aparentment un xic trista, potser per la inclinació de les celles poblades, més altes del centre que dels costats, i pels plecs de les galtes, també descendents a costat i costat d'un nas lleugerament afilat. [...] Si fos fotògrafa, crec que Andreu Alfaro seria una persona a qui m'agradaria fer un retrat. Hi ha quelcom en la seva fesomia que el fa fotogràficament molt atractiu.
-----------------------------------------------------
Als seus seixanta-set anys, Alfaro està estudiant anglès perquè té ganes de poder dir als anglosaxons quatre coses en la seva llengua. En un congrés sobre art en què va participar, va sentir dir veritables bajanades [...] No va poder rebatre el que s'hi deia perquè els altres parlaven en anglès --que era la seva llengua-- i ell no podia expressar-se de manera que l'entenguessin. Vol superar aquesta barrera i tenir l'oportunitat, si mai es troba en una ocasió similar, d'expressar la seva opinió.
--------------------------------------------------------
Comenta també la pèrdua de valors tradicionals que impera arreu. En la família, en el veïnat no s'admira qui fa un esforç per fer les coses bé en la seva feina, sinó qui guanya més diners. Aleshores recorda els seus orígens familiars: la carnisseria dels seus pares, amb aquells marbres tan blancs on s'exposava i es tallava la carn, amb aquells ganivets que cuidaven amb la mateixa cura. I recorda que, per treballar, la seva mare duia uns davantals impecables, amb brodats, i es posava les joies que tenia. Treballaven amb plaer.
---------------------------------------------------------
[E]ns mostra el disseny que ha fet per al Quinzè Congrés. En tres versions, el dibuix sobre paper [vegeu-lo en la coberta d'un dels llibres del Congrés], una peça metàl·lica plana, i una petita escultura en tres dimensions. De nou quedo admirada. Amb quatre línies paral·leles aquest home ha aconseguit una peça originalíssima: una creu que té en els seus braços les quatre barres, i és una representació de la sanitat dels països catalans. [...] col·loca la peça escultòrica sobre una columna que té al mig de l'estudi [...] explica que les maquetes d'edificis exposades a vuitanta centímetres o un metre d'alçada del terra, com sol fer-se habitualment, ofereixen una visió que a la realitat només es té des d'un helicòpter o un avió. Caldria ajupir-se a la gatzoneta per fer-se una idea com serà l'obra quan estigui realitzada. La meva imaginació comença a treballar i veig l'escultura engrandida fins a l'escala de moltes de les obres d'Alfaro...
----------------------------------------------------------

Tot i el temps transcorregut, recordo molt bé aquella visita al taller-estudi d'Alfaro. Persones com ell no es troben freqüentment. He anat seguint la seva obra posterior, com aquelles colossals columnes de la Universitat Autònoma de Barcelona, que a mi em fan pensar per una part en quatre cadenes de DNA, però també en unes torres d'Hércules o similars del món clàssic. O l'escultura que hi ha a Barcelona a la cruïlla del carrer Numància amb la Ronda del Mig; vista de nit, quan la llum artificial es reflecteix en el metall, em sembla una cabellera de dona ondulant al vent. És possible que, en dissenyar aquelles obres, Alfaro no hagués pensat en cap d'aquestes idees que a mi em venen al cap en veure-les. Independentment d'altres valors, la seva obra té el mèrit de despertar la imaginació de qui les contempla.


Les Columnes de la Universitat Autònoma de Barcelona(Foto: M. Piqueras, 2005)