El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 21 d’agost de 2009

Les vides d'un aeroport

Llegeixo a Vilaweb que el filòsof suís que viu a Londres Alain De Botton s'ha instal·lat a una terminal de l'aeroport de Heathrow. S'hi estarà una setmana per escriure tot el que vulgui sobre el que passa en aquell aeroport. En llegir la notícia m'ha semblat com si això no fos nou. Fa anys, Josep Maria Espinàs va passar vint-i-quatre hores en uns grans magatzems, i ho va reflectir en un llibre. No sé per què, jo tenia la idea que la mateixa experiència l'havia repetida en un aeroport. Tanmateix, si bé en la seva bibliografia he trobat Viatge pels grans magatzems (1993), no hi trobo cap títol que pugui fer pensar en una experiència similar feta en un aeroport. Com deia Gabriel Ferrater, la memòria és marmanyera, ens enreda moltes vegades. Potser quan va sortir el llibre d'Espinàs sobre els magatzems vaig pensar que seria interessant una experiència semblant en un aeroport. O que no fos ell mateix qui ho digués en alguna entrevista?

Com més va menys m'agrada viatjar en avió, però els grans aeroports em fascinen com a espectadora. No tant per la seva arquitectura o les seves instal·lacions, passadissos que es mouen, escales que pugen, escales que baixen, sofàs per descansar... com per les riuades de gent de tot el món que s'hi mou. Ara tot el món és "global"; però fa vint-i-cinc o trenta anys, el nostre aeroport del Prat, comparat amb Heathrow, era com un aeròdrom de poble. El meu primer viatge que incloïa passar per una gran aeroport va ser a Londres. Vaig quedar bocabadada en veure aquells rius de gent d'orígens i cultures tan diverses. Va ser la primera vegada que vaig veure, en un passadís d'aeroport, musulmans agenollats resant orientats cap a la Meca (ara ja no se'ls veu perquè l'aeroport té espais reservats per a l'oració). També vaig veure-hi dones musulmanes, molt elegants, unes que arrossegaven criatures i anaven carregades amb bosses de Mothercare i d'altres tapades amb vels i amb aquella mena de bec metàl·lic sobre el nas (em van dir que són les vídues).

Conservo records d'alguns viatges que associo a les hores passades en alguns aeroports. A Brussel·les, mentre esperava el meu vol a Estats Units, em vaig sentit atreta cap a una altra sala d'embarcament per unes veus joves que cantaven L'estaca, de Llach. Era un grup de nois i noies que marxaven a un camp de treball a un país africà; hi anaven a fer latrines durant el seu temps de vacances. Mentre esperaven per embarcar passaven l'estona cantant. A Milà, esperant la connexió per anar a l'Alguer una nit d'hivern amb una forta tempesta, gairebé tothom parlava per telèfon. Molts ho feien pel propi telefonino; i els que no en tenien, parlaven per algun dels molts telèfons que hi havia a les parets de la sala d'embarcament. (Aquesta imatge ara no m'hauria estranyat; miris on miris sempre pots veure algú que parla per telèfon.) El meu record de l'aeroport d'Orly són innumerables "maletes turques": aquelles bosses fetes amb fibres de nilon teixides en forma de maleta, tancades amb una cremallera. I en dic "maleta turca" perquè la gent que la duia eren immigrants que viatjaven a Turquia, segurament per vacances. D'una espera que es va allargar més del compte a Nova York, recordo que gairebé vaig llegir-me sencer el llibre de Kundera acabat de sortir, que m'havia comprat durant l'espera al Charles De Gaulle. I de Tempelhof, recordo que em va agradar molt la comoditat que significava que l'avió s'aturés dins de l'hangar i a pocs metres del lloc per on sortia l'equipatge.

Molts d'aquest records i d'altres, els conservo en les pàgines del quaderns que sempre porto al damunt per evitar que amb el temps, la marmanyera en faci foc d'encenalls o me'ls confongui. Quan llegeixo notes d'algun viatge fet fa anys és com si el tornés a fer. De sobte pugen a la superfície de la meva memòria fets que tenia oblidats, com quan, en endreçar un armari, hi descobreixes, al fons de tot, una peça de roba que t'estimaves molt però fa temps que ja no et poses i ni recordaves que l'havies tinguda. Envejo Alain De Botton. A mi també m'abelliria passar una setmana en un aeroport i poder-me ficar per tot arreu com sembla que ell podrà fer. Espero, però, que no li passi com a aquell home que va viure uns mesos a un aeroport de París perquè no tenia documentació per entrar al país i tampoc per sortir-ne.

2 comentaris:

uncnoun ha dit...

Jo l'aeroport comercial més petit que he visitat és del Rotorua (a l'illa nord de Nova Zelanda). En una sola foto es veu la zona de check-in, el bar i la única porta d'embarcament que té.

I el millor aeroport que he visitat fins al moment és el Singapur. Les teminals 2 i 3 (les d'enllaç en vols internacionals) son inmenses i plenes de comoditats gratuites (internet, butaques, maquines massatjadores de peus, ...). Una de les coses més impressionants, és que dins de la Terminal tenía un jardí tancat de papallones.

http://www.changiairport.com/changi/en/airport_guide/exp_changi/events_n_promotions/butterfly_garden.html

La lectora corrent ha dit...

El jardí de les papallones de l'aeroport de Singapore deu ser una passada! Amb Google images se'n poden veure algunes fotos impressionants. Llàstima que estigui tan lluny!